dilluns, 30 de setembre de 2013

Entrevista a Carles Terès, autor del llibre Licantropia

                                       Presentació de Licantropia a Berga. Foto de Celia Antolín

Dissenyador gràfic d’ofici, Carles Terès Bellès ha escrit la seva primera novel·la, «Licantropia» (Edicions de 1984), que en pocs mesos ha obtingut l’aplaudiment de crítics i lectors. Una novel·la de gènere fantàstic situada a la comarca del Matarranya, on viu. Es defineix com a escriptor aragonès de llengua catalana. El 15 de juny de 2013 va presentar el seu llibre a la llibreria Quatre Cantons de Berga.

Quin és l’embrió del llibre? O potser n’hi ha més d’un? Hi ha un embrió argumental i un d’«executiu». M’explico: Licantropia neix argumentalment de la llegenda del topònim de la punta més alta de la serra de la Cogulla, que de seguida em va suggerir el tema licantròpic. Després en vaig fer, amb ma filla gran (que aleshores tenia 11 anys), un petit conte sense cap altra intenció que fer més passadores les 4 hores de viatge en tren Casp-Barcelona. Però l’origen de la novel·la tal i com és ara, va ser un encàrrec d’Artur Quintana, director de la col·lecció de la Diputació de Terol «Lo trinquet». Aleshores vaig pensar a recuperar aquell text perquè, a banda de la qüestió merament fantàstica, la licantropia és una metàfora de les dualitats que m’envolten: racionalitat-animalitat, ruralisme-cosmopolitisme, por-plaer, català-castellà…

La frase o frases que recullen l’essència del llibre, quines serien?
La tria se’m fa difícil, però m’arriscaré: Sobre la por a allò que no veiem però que sentim:«Mentre avançava pel bosc va tenir la sensació que alguna cosa el seguia, silenciosa i furtiva. Alguna cosa que no era un porc senglar.»
Sobre la llengua a la Franja: «La paradoxa lingüística de la comarca també l’havia assumida, però encara li grinyolava l’estrany fenomen que feia del micròfon un aparell màgic que transformava la llengua catalana dels pobletans en castellà.»
Sobre l’ambivalència home-llop: «—Imagina-t’ho. Ser una persona completa i, sense perdre en cap moment la racionalitat, tenir l’instint, l’olfacte, la força d’un llop.»
Sobre les contradiccions de l’emigrant urbà al medi rural: «Quan apagà el llum de la tauleta es preguntà “què hi faig jo, aquí?”. ‘Aquí’ era aquella casa, aquella vila, aquella comarca. I aquella família.»
No sé si són les més encertades, però abasten uns quants aspectes de la particular «licantropia» que dóna nom a la novel·la.

Quins escriptors t’han influït a l’hora d’escriure la teva primera novel·la? Conscientment penso que hi ha el terror a l’inconegut de H.P. Lovecraft i les sensacions d’alguns contes d’E. A. Poe, però l’escriptor que més em va “contaminar”, per la manera de descriure les coses anòmales i la barreja de quotidianitat i fantasia va ser en Joan Perucho. També per la potència del seu català, que va fer-me veure la magnitud de la llengua que pràcticament només parlàvem a casa i quan anàvem al poble. Pensa que et parlo de finals dels 70 i d’un barri d’emigrants.

Sempre has escrit? Sí. De fet des de la preadolescència que em sentia escriptor. A l’hora de la veritat, la vida em va dur cap al terreny també creatiu del disseny gràfic. L’haver de guanyar-me les garrofes (a casa vam passar uns anys molt dolents, amb la malaltia del pare) i una jovenesa desordenada va condemnar la meua vocació a divagacions impublicables. Quan per fi semblava que podia fer alguna cosa amb cara i ulls, vaig embrancar-me en l’aventura de ser autònom i marxar de Barcelona cap a la Franja (jo en deia «tornar», tot i que mai no hi havia viscut). I ja se sap que els autònoms, i més si tenen família, necessiten tot el temps i energies per a tirar endavant.

Hi veus alguna relació entre el disseny gràfic i l’escriptura? El disseny gràfic et permet conèixer molts camps de la vida que, d’altra manera, quedarien ocults. Parlant amb els clients aprens de tot: de motors, de construcció, d’olis, de préssecs, de literatura, d’història, de paisatges o turisme. I això alimenta l’imaginari. Hi ha també la part creativa del disseny, és clar, tot i que estic convençut, com en la literatura, hi pesa molt l’ofici. Pots fer un disseny més o menys encertat, però mai no te’n pots permetre un que no funcioni. I has de ser sintètic, buscar l’essència de les coses. Tot el que és sobrer, embruta el disseny. Igual que passa en la literatura.

El Matarranya és terra de llops? Ho ha estat, com a la majoria de territoris rurals. I sempre se l’ha representat com una bèstia infernal, sanguinària.

Com valores l’èxit de la crítica i també dels lectors? Imagina-t’ho: una sorpresa total. Quan escrius, sobretot una novel·la que ja té una certa extensió, perds la perspectiva de si allò que hi expliques està bé o malament, si entreté o avorreix, si hi manca res o si en sobren moltes coses… Per això, quan comencen a arribar crítiques tan positives (tant de lectors que no et coneixen com de crítics literaris que tenen la taula plena de llibres i el cul pelat de llegir-ne de tots colors) no t’ho pots creure. I el millor de tot és quan et donen interpretacions en les què no hi havies caigut.

La recent aprovada llei de llengües d’Aragó, representa un cop mortal per al català, a la Franja? El ‘cop mortal’ ja el tenia clavat des de fa generacions. Han estat molt segles de repetir-mos que açò que parlem és un xapurrejat sense cap valor, que és una anomalia que posa en entredit la nostra aragonesitat. I moltes altres coses, com l’anticatalanisme que s’ha atiat des de sempre. Tot plegat ha fet que els franjolins haguem assumit la nostra llengua com una cosa problemàtica, ‘basta’ (‘parlar mal’, en deien els iaios); tot i que, alhora, és inevitable d’estimar-la, perquè són les paraules de casa, de la terra, de la tradició.

Ara, però, no es diu ni català, segons aquesta nova llei… La llei anterior, molt tèbia i insuficient, tenia la virtut d’anomenar-la pel seu nom: català. Una cosa tan bàsica ja era un gran avanç que va permetre oficialitzar la forma bilingüe dels noms de les viles, per exemple. Per a deixar-la morir, no calia fer una llei nova: només aplicar-la de manera restrictiva. Però la coalició governant havia d’acontentar els sectors més furibunds, i per això s’ha inventat una cosa tan grotesca que ara no saben com justificar. De moment, i com a cosa positiva, han aconseguit fer visible la realitat lingüística de la Franja, que ja és molt. Però de cara al futur immediat, no crec que la cosa tingui remei.

Com viviu la nova situació els catalanoparlants de l’Aragó? És el que t’he dit abans: tot segueix si fa no fa. Potser alguna consciència adormida s’ha desvetllat una mica, però res de substancial. Cal seguir lluitant com sempre, o pitjor, perquè els pocs recursos econòmics dels que podíem disposar se’ls ha endut la crisi (o l’excusa de la crisi). El voluntarisme dels activistes no és etern. Envellim i la renovació generacional és molt minsa. Al final, els que són inquiets i estimen la seva cultura, acaben marxant cap a Catalunya, on si més no, no els rebutgen per l’idioma, ans al contrari. Això sí que és una pèrdua per a Aragó.

Tens algun nou projecte narratiu al cap, que es pugui explicar? El projecte és alimentar la família. Vaig escriure Licantropia en caps de setmana i «fiestas de guardar» durant un any i escaig. Però en plena crisi com estàvem, aquest esforç l’hauria d’haver esmerçat en tirar endavant l’estudi. Ara estic en això, i anem sobrevivint. El projecte literari que vaig començar amb l’embranzida licantròpica és en una carpeta que fa mesos que no obro. No en puc parlar perquè, si algun dia el puc reprendre, potser no tindrà res a veure amb la idea original.

Quirze Grifell
Entrevista publicada a La Revista de Regió7, dissabte 20 de juliol de 2013