Ha sortit L'Erol 107, revista cultural del Berguedà

Open publication - Free publishing - More bergueda

Berga des de Queralt les 24 hores

Josep Cunill presenta un llibre sobre el primer teatre del Paral·lel

El teatre Artèria Paral·lel -que en altres èpoques s'havia anomenat Gran Teatro Español, Studio 54 i Scènic- va acollir ahir la presentació del llibre Gran Teatro Español (1892-1935). Història del primer teatre del Paral·lel, de l'escriptor i filòsof berguedà Josep Cunill, amb pròlegs a càrrec de Jordi Hereu, alcalde de Barcelona, i de Ramon Muntaner, director de la SGAE a la Zona Mediterrània i director d'Artèria Paral·lel.

L'acte, celebrat a l'escenari del teatre, va comptar amb les intervencions de l'autor Josep Cunill, Borja Expósito, com a representant de la Fundació Imprimatur, Antoni Dalmau i Ramon Muntaner. Abans dels parlaments es va passar un petit documental i es va finalitzar amb la interpretació en viu de la cancó "La flor de te".

Cunill, autor del llibre Elena Jordi. Una reina berguedana a la cort del Paral·lel, fa un exhaustiu recorregut pels esdeveniments que, temporada rera temporada, anaven passant al Teatre Español. Els seus orígens, el Circo Español Modelo, les pantomimes, el Teatro Circo Español, el Teatre Líric en Català, el Sindicat d'Autors Democràtics, en Ricardo Calvo i els fabulosos Josep Santpere i Elena Jordi. Gairebé mig segle d'història en 320 pàgines.
Josep Cunill Canals (Berga, 1957) és llicenciat en Filosofia i Lletres i professor de Filosofia. Les seves investigacions teatrals, en concret al teatre popular que es feia al Paral·lel, l'han convertit en un referent en l'estudi del teatre barceloní.

Properament es farà la presentació del llibre a Berga, Sabadell i altres poblacions catalanes.

Podeu veure el reportatge emès per BTV, aquí.

Jordi Llavina escriu sobre 'La casa cantonera' de Sílvia Alcàntara

Un article de Jordi Llavina sobre La casa cantonera, de Sílvia Alcàntara, a la revista Presència.

La segona novel·la de Sílvia Alcàntara gairebé comença com Camí de sirga, de Jesús Moncada: una casa de poble que està a punt de desaparèixer sota les màquines. La Vicenta, la «boja dels gossos», és l’última persona que hi ha viscut. Vint-i-cinc anys enrere, la seva filla gran, la Irene, va fugir del poble i no hi ha tornat més. Hi ha un secret ignominiós entre totes dues. Tan poderós és, aquest secret, que les ha allunyat per sempre. Amb la mort de la mare, la Irene i la seva germana, la Marina, tornen a la casa cantonera per fer-se amb alguns objectes entranyables. La gran té la pell morena; l’altra en llueix una de ben blanca. Tants anys de no saber res l’una de l’altra no han servit per mitigar la rancúnia en els cors de les dues germanes, sobretot en el de la Marina, la petita («feia massa anys que havien emprès el camí de fer-se mal»).

La casa cantonera explica una història en aparença poc original, sobrecarregada de rivets tràgics i melodramàtics dignes d’un serial televisiu: la gelosia entre una mare i una filla, l’adulteri, el suïcidi d’un home, la mort no del tot accidental d’un altre, l’odi entre dues germanes, l’aparició d’una ànima pietosa que recull la germana pròfuga en una situació extrema –dessagnant-se, a la ciutat estranya– i que li dóna un sostre i una família nova, com també un cognom digne a la filla que vindrà més endavant... «Les ganes de saber i les ganes de callar es feien la traveta», llegim en un passatge de la novel·la, amb unes dones enèrgiques que van trobant penyores del passat en una casa a punt de convertir-se en runes. Les dones són les que duen el pes de la narració. El personatge més atractiu és el de la Irene, que, com el lector, no lligarà tots els caps fins al final, quan el passat ja deixa de fer por. Però la Vicenta, que acaba de morir, s’imposa amb trets de gran personatge tràgic. Entre totes dues, l’amo de la casa, el que els la va llogar fa molts anys: el Gregori. Res que no hàgim llegit en alguna altra modulació, res que no hàgim contemplat en una pantalla –gran o petita– cent vegades o més.

Els arguments literaris que esgrimeix Alcàntara, però, són molt poderosos. D’entrada, per una llengua, per un estil, madurs, esplèndids. Segon, perquè l’estructura de l’obra defuig la linealitat i aconsegueix una subtil barreja de veus i de temps narratius (el que pensen o diuen els personatges la vigília de la demolició; el que vivien o pensaven tants anys enrere). En aquest sentit, hi ha un moment formidable en què les dues germanes es disputen. La Irene és la que sap més coses del passat; la Marina, en canvi, en desconeix massa. La narració revela, amb saviesa, aquesta desigualtat en una informació tan rellevant. Tercer, per la tria de motius lluminosos: la confitura que s’elaborarà amb uns préssecs el perfum dels quals arriba fins al lloc dels esplais amorosos d’una parella adúltera; la sanefa de peixos que es van mossegant l’un a l’altre en una vànova; la boca del lleó de la font, de la qual surt un rajolí desesmat; i, per damunt de tots, la pipa i les canyes de pescar del marit de la Vicenta, el que s’ha ofegat al riu.

Sílvia Alcàntara crea i combina amb gràcia tots aquests elements. Sap distribuir amb perícia els moments de tensió i, al final, tanca molt bé la història amb una Irene que ha hagut d’empassar-se les llàgr5imes durant tants anys –eren llàgrimes eixutes, que feien una crosta impenetrable– i que ara, per fi, veu com brollen a lloure. La foscor ha empresonat mare i filla, com llegim a tocar del desenllaç. Però ara, si més no, s’ha fet un raig de llum (molt dolorós, això sí) en la consciència de la filla gran. No és la història, sense gaire llustre, sinó la manera tan brillant d’explicar-la.

Jordi Llavina

"El desgavell" del baganès Ferran Planes, literatura de la més alta qualitat

Edició de 2011

"El desgavell", de Ferran Planes (Club Editor. Barcelona, 2010)

"Abans d'ahir, de matinada, quan vaig enllestir 'El desgavell' de Ferran Planes (Club Editor), vaig tancar el llum del despatx i vaig enfilar el passadís. En Planes continuava allà i em parlava amb la seva veu impressionant: "Després de la grollera imatge de l'home ideal farcit d'impostura, apareix l'home autèntic, pur i feble, desguarnit de postissos oripells, que pot bellugar-se sense unes crosses que s'han corcat i que ja no poden apuntalar-lo". Crònica? Novel·la? Literatura de la més alta qualitat."

Julià Guillamon, crític literari i escriptor


Edició de 1969

Ferran Planes, nascut a Bagà el 1914, va ser tinent de l'exèrcit republicà i va haver de seguir el camí de l'exili i dels camps de concentració. Les seves memòries van ser recollides a la novel•la "El desgavell", publicada per primera vegada el 1969. Aquest any, Club Editor la reedita de nou, sense censura, dins la col•lecció 'La cara fosca de les lletres'. Planes va morir el 1984.


Tres supervivientes de Mauthausen (1972).
Ferran Planes, Joan Pagès i Joaquim Amat-Piniella.
Fotografia de Pilar Aymerich.