En la mort de Jordi Enjuanes-Mas

RUTA DE LA SEDA

En un país de til·la i camamil·la
i mil herbetes on posar la fe
per a una vida sana i més tranquil·la,
ara de cop he descobert el te.

I la meva fermança ara vacil·la
—i no sé encara massa bé el perquè—
quan flairosa la màquina m’estil·la,
exquisida, una tassa de cafè.

Perquè amb el te ja cap indret se’m veda:
per caravanserralls de mil camins
i romàntics mercats on la moneda

circula compartint els tes més fins
me’n vaig, seguint la ruta de la seda,
als més remots països i confins.

Jordi Enjuanes-Mas


Vaig conèixer el poeta Jordi Enjuanes-Mas a partir del seu sonet dedicat als vuitanta anys de Climent Forner. Ha estat una amistat molt curta, de correu electrònic i alguna trucada telefònica, però molt intensa i plena de poesia i complicitat a través dels nostres blocs personals.
El dia 24 de febrer vaig rebre aquest correu electrònic:

"Hola, Quirze! He vist que has penjat la meva ruta (al bloc La mar que mai no calla). Gràcies. Demà me'n vaig cap a Barbate (Cadis) a passar el mes. Per setmana santa m'he de fer analítiques.
Et suposo molt ocupat, jo ho he estat escrivint molt. Per sant Jordi em publicaran un llibre els de l'insti de Calafell i he estat organitzant els materials. Al final m'hi surten uns 120 poemes. Havia de sortir també un recull en una revista molt espectacular que fan a Castellar del Vallès. Ja estava preparat, però ara els han fallat amb la història de la crisi, la subvencions de bancs i caixes. Sortirà per la festa de Castellar que crec que és a l'agost. Serien vuit pàgines tamany foli qualitat cartoné. Em donaran 50 separates, ja te'n faré arribar una.
Fa dies que no sé res del Climent. (...) Em va enviar l'últim quadern de Viver.
Que no t'hi cansis!
Cordialment
Jordi"

El sonet "Retorn a Serrateix" és el seu darrer poema que vaig rebre, el 5 de març:

RETORN A SERRATEIX

Mal que perduts ja creia bous i esquelles,
joiós revius, reviscolat esqueix,
cos meu que, tot refent-te, el meu cor pelles
i endins del pit amb tu en mi tot reneix.

Oh goig adelerat que em renovelles
quan des del finestral de Serrateix
contemplo les augustes meravelles
del Pirineu que allà als meus ulls s’acreix!

D’amagatotis de l’abat, les velles
pedres del monestir, vetllant des d’un relleix
el vell camí del sol i les estrelles,

m’endinsen al terrer ferm com un teix.
I, a cal Fuster, les olles i escudelles
m’acullen redonant-me força i bleix!

Jordi Enjuanes-Mas

La seva poesia queda en els seus blocs. Aquest n'és un:
http://rimesparse-jordi.blogspot.com/

Recordant el Marc Sitges

L’arxiu dels nostres records no es fa pas d’una manera cronològica i no tots queden gravats amb la mateixa intensitat i claredat d’imatge. En el moment d’escriure aquestes ratlles m’apareixen de manera totalment desordenada una sèrie de moments viscuts amb el Marc i la Cecília, la seva dona, i també amb el Carles, el seu fill mort fa uns anys.
A sobre mateix d’on ara hi ha el Celler la Tosca, a la cantonada, entre el camí del Roser i el passeig de la Pau, hi havia el bar del Roser, conegut popularment com el cafè de Ca la Paulina. Aquell edifici, ca l’Antic, té un passat gloriós en la història berguedana de les guerres carlines. L’escenari natural del Marc era aquell i per allà hi van passar un
munt de personatges populars i alguns de molt famosos.
El Marc tenia un caràcter molt amable i un sentit de l’humor ben especial. Dominava l’art de la conversa. Per això era una delícia quan ell i la seva dona explicaven, sense
cap pressa i amb tota mena de detalls, la presència de l’Orson Welles al seu cafè, lloc de pas obligat entre l’hotel de Berga, el Mesón del Castillo i la vila de Cardona, on rodava amb la Jeanne Moreau de protagonista la pel·lícula Campanades a mitjanit. Segons ells, el gegantí cineasta de la barba, sortia cada dia amb el cos carregat de cafè i una bona dosi de whisky.
En un altre moment, la Cecília ens ensenyava la dedicatòria que Josep Pla li va fer en un llibre que va anar a buscar a l’habitatge, darrere del bar. Tots dos parlaven del Nèstor Luján i d’alguns altres amics del pintor berguedà Josep Maria de Martín que havien passat per allà. De vegades comentaven la defunció del dia amb un dels taxistes que
tenien la parada a l’altra banda del passeig.
El Marc parlava algunes vegades del Ramonet Xic, el llibertari berguedà exiliat. Deia que potser el tornaria a visitar en el seu refugi al Mas d’Azil, a l’Arieja, a l’altra banda
de la frontera... Era un amic comú.
En uns números de la revista Berga, editada per la Delegación Comarcal de Prensa y Propaganda de F.E.T. y las J.O.N.S., als anys cinquanta, hi vaig trobar ja fa temps
unes caricatures del Marc. Un dels personatges dibuixats era el músic Jaume Sala i Casals, un dels populars Saletes. El “tiet Jaume” de la meva mare era només una boina i unes ratlles que baixaven per acabar la forma de la cara. El resultat era tan simple i sorprenent que vaig repassar-lo vegades i vegades per tal d’imitar-lo. Als anys noranta el mateix autor va fer una nova sèrie de caricatures de berguedans, entre els quals tinc la sort de ser-hi.
Una altra de les passions del Marc va ser la música. Sabia infinitat de cançons populars de tota mena. Una vegada, en una visita al seu pis de les Estaselles, vam passar una llarga tarda anotant lletres i fent reviure amb els acords de la seva guitarra havaneres i cançons de taverna amb els amics Ramon Safont i la seva dona Ada. Recordo que ens van ensenyar una col·lecció de gravacions interessantíssimes.
Aquesta passió per la música l’havia transmès al seu fill Carles, ja guitarrista elèctric, amb el qual vam coincidir de manera puntual en el grup Els Nois del Roser, amb el baixista Manel Ortega i la pianista Montse Ferrer, entre d’altres, en un
concert memorable de grups berguedans a principis dels anys vuitanta, potser, del segle passat. Jo, ingenu, intentava d’obrir-me camí a la vida com a percussionista!
Un capítol de l’anecdotari de Ca la Paulina va ser la mort accidental de tots els peixos de la peixera, en una rutinària acció de neteja de l’aigua, per culpa dels consells d’un client de bona anomenada. Encara sembla que sento el Marc explicant
aquella maleïda història, la Cecília ficant-hi cullerada i el Jordi Puntas reblant el clau de manera irònica, traient-se les ulleres i plorant de tant riure...
Marc, avui he trobat de nou aquella caricatura del mes de maig de 1955, que jo resseguia de petit amb el llapis, i t’he vist, amb el cabell blanc i les ulleres fosques, feliç i amb el somriure als llavis. No t’ho havien dit mai que t’assemblaves molt a aquell amic del De Martín, el Gabriel Ferrater?

Quirze Grifell
Article publicat a Berguedà Actual (febrer 2009)

Dues exposicions de Joan Ferrer

Joan Ferrer i Gasol, pintor nascut a Berga el 1937, deixeble de Josep Maria de Martin, amic de Nèstor Lujan, Joan Perucho, Josep Maria Garcia Llort, Josep Todó i Eudald Serra, entre d'altres.
En aquestes dates exposa a la Galeria Parramon de Puig-reig (carrer Major, 48) amb un itinerari que comença al restaurant El Celler de Ca la Quica.
Per altra banda, també es pot veure obra seva al restaurant la Mifanera (carrer Sagués, 16 ) de Barcelona, on tenen lloc els sopars de maridatge entre la pintura de Joan Ferrer i la cuina de Roger Martínez, "Olis i fogons".
Dues exposicions del tot recomanables per comprovar la força i la vitalitat creativa d'aquest artista berguedà.

Imatges de la carlinada de Berga 2009

Gràcies a la gravació de Jordi Simon, penjat a You Tube, tot el món es pot fer una idea de la carlinada organitzada ahir per La Bauma dels Encantats, en la qual es van disparar 17.000 bombes de farina (una per a cada habitant de la ciutat) entre carlins i liberals, dirigits pels generals Cabrera i Espartero. Va ser una dura lluita, sense víctimes, que ja és un dels plats forts del Carnestoltes de Berga.

La Guerra de Farina, a punt d'esclatar!

Article publicat a Festes.org

La carlinada més blanca
Berga (El Berguedà), Diumenge de Carnestoltes

La Guerra de Farina remet a l’època de les guerres carlines que, al segle XIX, van enfrontar a carlins i liberals. Durant tot el matí, partidaris d’uns i altres s’enfronten amigablement llançant-se quilos de farina en el marc d'una batalla festiva que acaba amb la presa de l’ajuntament per part dels guanyadors.

Breu història de la Guerra de Farina

La primera edició de la Guerra de Farina entre carlins i liberals es va fer l’any 1988, tot just uns anys després que un grup d’amics decidís refundar La Bauma dels Encantats, una entitat festiva i filantròpica de la Berga del segle XIX.

Aquell grup de joves va decidir donar un nou impuls al Carnestoltes de la ciutat incorporant un acte nou: una guerra festiva. La idea va néixer del coneixement d’altres batalles de broma que es feien en diferents indrets del país, com Vilanova i la Geltrú o el Godall, en època de Carnestoltes i adaptant-la al context berguedà. I per fer-ho van decidir vincular l’enfrontament festiu als episodis de guerres històriques que havien tingut lloc entre carlins i liberals: les carlinades.

L'any 2006, La Bauma dels Encantats es refunda de nou amb una tercera generació que és la que impulsa l'actual a la celebració de la Guerra de Farina, un acte del Carnestoltes berguedà que cada any aglutina a més participants.

Les carlinades

Berga i el berguedà, va viure, al llarg del segle XIX, diversos episodis de les guerres carlines, explosions d’un conflicte dinàstic que enfrontà a partidaris de concepcions polítiques oposades. Les carlinades foren especialment viscudes al Berguedà degut a la seva situació geoestratègica, clau en quan a l’accés al Pirineu i a la Catalunya Nord. Els enfrontaments es van produir entre partidaris de Carles, germà de Ferran VII, i els liberals, partidaris que regnés Isabel II, filla del monarca difunt.

Els carlins aglutinaven a sectors partidaris de Carles i de mantenir un model d’estat absolutista, i estava format per clergues, part dels nobles i pagesos descontents. Eren els partidaris de la tradició i els seus valors es resumien en el lema Déu, Pàtria, Furs i Rei. Per la seva banda, els liberals reunien més aviat les classes mitjanes professionals, la burgesia, altres nobles i bona part de l’exèrcit, i eren partidaris de transformar políticament Espanya i consolidar el capitalisme. Eren partidaris del progrés i la modernitat. El 1837, durant la primera guerra carlina, Berga esdevingué la capital carlina de Catalunya, en substitució de Solsona. Malgrat que Berga fou un bastió carlí, el 1873 ocupen la ciutat, les carlinades es saldaren amb la victòria final dels liberals.

La Guerra de Farina, avui

La Guerra de Farina de Berga té lloc a la plaça de Sant Pere de Berga el diumenge de Carnestoltes al matí. En aquesta confrontació multitudinària hi participen berguedans agrupats en dos bàndols: els carlins, que van de blau, i els liberals, que van de vermell. Els carlins duen els pantalons vermells o blanc, jaqueta blava i una boina vermella, mentre que els liberals van amb pantalons blancs, jaqueta vermella i barretina. L’arsenal d’aquesta guerra festiva està fet de bombes de paper de ceba plens de farina que cadascú es porta fets de casa o bé els que subministra l’organització.

La Guerra de Farina actual comença quan els dos bàndols –carlins i liberals- esmorzen, per separat, en diferents establiments de Berga. Durant l’esmorzar revisen l’arsenal de bombes de farina i es realitzen els preparatius per tal d’afrontar la batalla: es revisen ulleres, mocadors i tota la indumentària necessària per a la batalla, però també les estratègies i tàctiques –emboscades, direcció dels atacs, etc- per a guanyar-la.

Durant la batalla uns i altres es llancen quilos de farina de forma amigable i alegre, intentar de fer avançar el seu bàndol. Una vegada acabada la batalla, un representant del bàndol guanyador puja al balcó de l’Ajuntament i proclama el discurs de la victòria. Tot seguit, guanyadors i derrotats es dirigeixen fins a la Plaça de Sant Joan, on es signa l’armistici que posa punt i final a la confrontació.

Text: Manel Carrera i Escudé, amb informacions de Quirze Grifell

Imatges: la Bauma dels Encantats i Foto Luigi

Podeu veure l'article original, amb fotos històriques, aquí:
http://www.festes.org/articles.php?id=867

La disbauxa s'imposa a Verga

Article publicat al web Festes.org

Carnestoltes de Berga (El Berguedà), De Dijous Gras a Dimecres de Cendra

Les arrels del Carnestoltes berguedà estan poc estudiades. Els historiadors relaten algunes traces de com podien ser aquestes festes a finals del XIX. En primer lloc destaquen la voluntat dels liberals de suprimir-les perquè consideraven que l´ús de màscares per part de les dones era una cosa antiquada i que calia potenciar els balls de disfresses. També expliquen que, un any, es va organitzar una processó laica amb una gran creu on hi havia clavat un bacallà, cosa que va fer enfurismar de valent a les autoritats eclesiàstiques. També diuen que un altre any, una de les dues bandes de música que aquests dies recorrien els carrers (les estudiantines), va acabar fent un salt de plens. Finalment recalquen que, un altre any, ja caiguda la dictadura de Primo de Rivera, es va fer l’Enterrament del Carnestoltes identificant el ninot carnestoltenc amb l’alcalde del règim. L’enterrament, que va comptar amb nombrosos homes vestits de ploraneres i que va acabar davant la farmàcia dels familiars de l’alcalde, es va convertir doncs en una celebració de la caiguda de la dictadura.

La història recent del Carnestoltes, del 1978 ençà, comença quan un grup de joves refunda La Bauma dels Encantats l’any 1987, una societat festiva i filantròpica formada per homes que havia estat ja molt activa a finals del segle XIX. Un any després, el 1988, la Bauma assumeix la recuperació del Carnestoltes berguedà i hi introdueix alguns dels elements que avui són part indestriable de la festa actual, com la Guerra de Farina i una revista satírica amb la vida política i social de Berga, "El Carallot".

La Bauma dels Encantats organitza el Carnestoltes fins que, el 1996, la Penya Boletaire assumeix la organització dels actes, una tasca que va dur a terme fins el 2006. Des d'aquesta data la organització dels actes del Carnestoltes ha estat col·legiada entre diverses entitats: la Bauma dels Encantats, botiguers del carrer Major, Ràdio Berga i l’Ajuntament, que fa tasques de suport.

Seqüència ritual

La seqüència ritual del Carnestoltes de Berga comença el Dijous Llarder amb una botifarrada servida a la plaça de Sant Joan pel Gremi de Cansaladers de Berga. Aquest gran àpat és el tret de sortida a cinc dies plens d’excessos a la ciutat.

L’endemà divendres a la tarda té lloc el Gran Ball de Carnestoltes al Casal de la Gent Gran, un ball pels avis i àvies de la ciutat. Al vespre té lloc l’Espatarrant rebuda del Rei Carnestoltes un ninot gegant i grotesc, cada any diferent, que representa a la vegada totes les coses dolentes que han passat a Berga durant l’any. La rebuda del Rei Carnestoltes és organitzada pels comerciants i veïns del carrer Major, que engalanen el carrer amb un motiu triat per a l’ocasió. La comitiva encapçalada pel Rei Carnestoltes i acompanyada amb música de gralles desfila pels principals carrers del centre de Berga i es dirigeix fins l’Ajuntament on els acompanyants del Carnestoltes, mitjançant un pregó satíric, fan un cop d’estat i instauren la disbauxa.

Els actes de Dissabte de Carnestoltes comencen a la tarda, quan un bon nombre de carrosses petites i grans fan una Rua del Carnestoltes pels carrers més cèntrics de la ciutat, acompanyades per desenes de persones disfressades.

A la nit, té lloc el Ball dels Cornuts, un ball en què participen tots els berguedans i berguedanes amb disfresses. En el marc del ball s’entreguen els premis a la millor carrossa, la millor comparsa, la millor animació i les millors disfresses d’entre les participants a la Rua. El jurat està format per persones vingudes expressament a Berga des d’altres pobles per tal que mantinguin la imparcialitat.

Diumenge de Carnestoltes al matí té lloc la Guerra de Farina en què, organitzats en dos bàndols, els carlins i els liberals, vestits de blau i vermells respectivament, els berguedans s’enfronten festivament armats amb unes bombes de farina i serradures que emblanqueixen el terra de la plaça de Sant Pere. Diumenge a la tarda té lloc el Carnestoltes Infantil, que inclou un concurs de de disfresses amb premis a la millor disfressa individual i a la de grup. Hi participen els nens i nenes de Berga i està animada per diversos grups.

Els actes del Carnestoltes de Berga acaben, Dimecres de Cendra, amb un final apoteòsic: la cerimònia d’Enterrament del Rei Carnestoltes. Una comitiva fúnebre, formada per un nombrós grup de vídues extravagants, ploraneres i xarugues, rigurosament vestides de negre, acompanyades per la Vella Quaresma i les gegantes vestides de dol, es dirigeix en processó fúnebre fins la plaça del Forn. Allà, el Notari de Madrona, “un notari que acollona”, llegeix el testament del Rei dels Pocasoltes, un discurs satíric que repassa l’actualitat local i política. La funció del Notari de Madrona, un personatges propis del Carnestoltes de Berga, és donar fe de la mort del Carnestoltes. L’acte acaba amb l’encesa d’una traca i la crema del ninot que representa el Rei de la Disbauxa.

Text: Redacció festes.org, amb informacions de Quirze Grifell, d'Angelina Vilella i Josep Noguera

Fotografies: La Bauma dels Encantats i arxius particulars

En Tirafiga
Un dels personatges propis del Carnestoltes tradicional de Berga és en Tirafiga, un home grotesc que arribava a Berga damunt un ruc.

Podeu veure l'article original, amb fotos històriques, aquí:
http://www.festes.org/articles.php?id=839

Maces de lluïment, de nit

Acte de suport a les festes populars i tradicionals amb ús de pirotècnia. Salt de Maces de lluïment, fora de l'octava de Corpus i de nit. Fet històric, Berga, 7 de febrer del 2009. Gravació de Miuet.