Nao Albet i Mercè Pons, en una escena de l'obra de Ramon Vinyes. DAVID RUANO
El 13 de desembre es va estrenar Ball de titelles a la Sala Petita del Teatre Nacional, amb direcció de Ramon Simó. L'obra, ambientada al bordell de ca la Cacauets, estarà en cartell fins al 20 de gener de 2013. Han hagut de passar més de setanta anys perquè una obra d'aquest autor berguedà torni a l'escena professional, d'ençà que el 1939 estrenà al Teatre Poliorama Fum sobre el teulat, dies abans de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona.
Això ha estat possible gràcies a l'aposta de Sergi Belbel per posar al dia autors i peces de la tradició catalana. En les darreres temporades s'han estrenat obres d'Ambrosi Carrión, Puig i Ferreter, Pous i Pagès i ara Ramon Vinyes tanca el cicle, coincidint amb el relleu de Belbel al capdavant del TNC.
Polítics, rics, capellans, beates i àngels coincideixen una freda nit de Nadal al prostíbul d'una població muntanyenca. La Remei, la mestressa, una madame elegant molt ben interpretada per Mercè Pons, intenta conduir una situació plena d'equívocs de vodevil. Perquè no es tracta d'uns àngels qualssevol, més aviat semblen criatures provinents del circ, ingenus davant l'espectacle dels humans.
El Jove de les Ales (Nao Albet) és una mena d'ocellot talment sortit d'una pel·lícula de Tim Burton que no acaba d'entendre les mentides ni el comportament estrafolari dels que l'envolten: només se sent atret per la pitrera i els petons de la Remei. L'amor i la hipocresia dels presents li escurcen el vol, tot i que el fascinen i el captiven.
Bullint en aquesta farsa surrealista hi ha tot un fons satíric, còmic i humà, un llenguatge intel·ligent, una agudesa teatral que mostren la vigència de l'obra. Potser el que més sorprèn és l'actualitat de les crítiques a la demagògia de tots colors que Vinyes ens serveix en un text escrit a les portes de la Guerra Civil. Els militars, la propaganda de la ràdio local i les crítiques al partidisme de dretes i esquerres, la converteixen en una obra del tot actual.
La direcció de Ramon Simó, recolzada en l'escenografia de Quim Roy i en el vestuari de Mariel Soria és fidel a l'esperit de la farsa vinyesiana. Simó ha vist en Vinyes el Valle-Inclán català i per aquesta obra ha creat una atmosfera especial. El muntatge s'adiu a l'esperit expressionista de l'autor, per exemple en el maquillatge grotesc, el ritme frenètic o l'accentuada gestualitat. Hi sura un contrast entre el fosc gòtic i la vivesa dels personatges i els seus colors cridaners. Cal destacar el treball dels dinou actors del repartiment, ben dirigits i molt motivats pel ritme trepidant de l'obra.
En el col·loqui habitual al TNC de l'equip artístic amb el públic, Mercè Pons manifestava la seva admiració per l'estil i la intel·ligència del llenguatge de Vinyes, un valor desconegut fins i tot pels actors més veterans com Francesc Lucchetti, sorprès per la força i la subtilesa del text. El mateix que vindicava el crític Juan Carlos Olivares, al diari Ara, en parlar de: "l'exuberància de la literatura dramàtica de Vinyes, la modernitat de la seva crítica."
Jordi Lladó, estudiós del teatre i l'obra de Vinyes, troba del tot encertada l'aposta de portar-lo al TNC i conclou: "Vinyes és un autor avançat al seu temps, que troba, per fi, l'espai que es mereix, un clàssic desconegut que en aquest nou mil·leni presidit per demagògies i manipulacions de tota mena i per l'ensulsiada de tants ideals, mostra a Ball de titelles tota la seva frescor i vigència." Quirze Grifell
