Per què ens agrada tant el treball de Roger Mas? La pregunta té moltes respostes. Per una veu extraordinària. Per una lírica sòlida i envolada. També per un tercer argument que no és pas l'últim de la llista de motius que treballen a favor seu: la connexió tel·lúrica que brolla de la seva obra, un vector que ha explorat en diverses direccions. Una d'aquestes rutes el relaciona amb la cobla, que segons ha explicat l'artista bascula entre allò culte i allò salvatge, incert territori on la seva poètica ha trobat un excel·lent marc d'expressió.
El festeig de Roger Mas amb la cobla ve de lluny. En trobem exemples a la seva discografia des de l'oda a Francesc Pujols del 2006. Però el que va començar sent un flirt ha esdevingut una relació més seriosa i satisfactòria. El mes d'abril passat, es va aliar amb la Cobla Sant Jordi, donant inici a una tanda de concerts que cristal·litzarà amb el disc en directe que s'ha enregistrat al Teatre Comarcal de Solsona, i que sortirà al carrer d'aquí tres mesos.
El pianista i compositor Xavier Guitó signa els arranjaments d'una proposta que agermana dos universos amb resultats més que brillants. Roger Mas, els seus músics habituals i els de la cobla (en total eren 15 a l'escenari) van desgranar un repertori de vint temes que es va iniciar amb una sardana de l'esmentat Guitó (El rei dels núvols) i es va cloure amb la Santa espina, tema que el benhumorat Mas va presentar com The holy thorn, assegurant que era una peça tradicional anglesa.
Anècdotes a banda, el programa de la nit estava format en essència per dos grans blocs. D'entrada, una selecció del cançoner de Roger Mas adaptat al so que explora en aquesta aventura, en la que van sobresortir números com L'home i l'elefant, Caminant o El dolor de la bellesa. En un segon tram, i fent bona la teoria que relaciona l'ultralocal amb l'universal, Mas i els seus socis van enlluernar el públic amb un repàs per la cançó d'autor continental amb parada a Itàlia, Galícia, França, el País Basc i Espanya. En aquest capítol, va aconseguir grans resultats amb Amore che vieni, amore che vai (Fabrizio de André), L'aigle noir (Barbara) i una singular relectura de La bien pagá. Alguns temes inèdits i experiments completaven una proposta que ocuparà el cartell de l'auditori de Barcelona el proper 24 de març. Si accepten un consell, no s´ho perdin.
Donat Putx
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada