La penjada del ruc

"A Solsona bona gent, si no haguessin mort el ruc!"

Un tast del Carnaval de Solsona

Berga al Carnaval de Venècia 2007

Ara fa un any una bona colla de membres de l'AFTDAO, Agrupació Fotogràfica Tallers d'Arts i Oficis de Berga, van fer una visita al Carnaval de Venècia amb una doble intenció, viure'l en directe i deixar-ne constància per a la posteritat. Aquesta setmana ens ha semblat molt oportuna per mostrar la feina feta. Jordi Plana, de reconeguda solvència fotogràfica, és l'autor d'aquest vídeo.

El Carnestoltes de Berga fa 20 anys

Amb l'edició que comença dijous 31, la setmana vinent, el Carnestoltes de Berga arribarà a la vintena edició. Els dies 13 i 14 de febrer de 1988 la societat festiva la Bauma dels Encantats en va assumir la recuperació, després de molts anys de no fer-se. Entre d'altres actes, es va organitzar un cicle de conferències amb l'antropòloga Josefina Roma, el folklorista Bienve Moya i representants i estudiosos de la Festa de l'Ós de Sant Llorenç de Cerdans. Per començar a fer boca, es va programar un taller de màscares i un curset de ball. I com a acte emblemàtic es va instaurar la guerra de farina entre carlins i liberals. Perquè quedés constància de tot plegat, després, va aparèixer la revista El Carallot. El cartell de 1988 va ser obra d'Angelina Vilella i, tot i ser quadrat, s'havia de penjar en forma de rombe.
L'any 2005, amb ocasió de la refundació de la Bauma, vaig intentar resumir les principals fites de l'entitat en l'article que segueix.

Torna la Bauma dels Encantats
Per Quirze Grifell

La societat berguedana, filantròpica, original i festiva va tenir un paper importantíssim a finals del segle XIX i principis del XX. En aquella època estava formada per 33 membres, només homes, que es reunien en un catau soterrani situat a Cal Pujol, molt a prop de Cal Blasi, sota les voltes del Vall. La festivitat de Sant Jaume, el seu patró, era celebrada cada any amb tota solemnitat fins que, en desfer-se, els socis que quedaven es van fusionar amb la Societat Ocellaire, el 1917. Els documents antics ens parlen de més de cinquanta anys d’activitat. El seu lema era:”amor al proïsme, pau i treball”.
El mes de setembre de 1986, en el panorama d’una Berga trista i mancada d’esperit vital, una colla de nostàlgics somiatruites i amants de la gresca van voler donar nova vida a la Bauma. L’acte de refundació, a la Fonda Catalunya del carrer Major, va reunir una cinquantena de membres disposats a assolir tres reptes: encarregar uns gegants a l’artista solsoní Manel Casserres, recuperar el Carnestoltes berguedà i fer un viatge a Olot per comprar una imatge de Sant Jaume pelegrí que, més endavant, presidiria la capella de la drecera de Queralt.
A finals d’agost de 1987, després fer 45 km a peu, des de Solsona, van arribar a Berga els dos gegants, personatges històrics, el periodista Penina i la remeiera La Gosolana. La ciutat va viure una diada gegantera històrica, amb una vintena de parelles de gegants convidats.
El 1988 es va recuperar el Carnestoltes. Entre altres activitats, s’hi van organitzar la famosa guerra de farina entre “carlins i liberals” i va sortir a la llum la revista carnavalesca “El Carallot”.
El juliol de 1990 es va organitzar la Dormida en llits al carrer, a la plaça del Forn. L’originalitat del concurs va fer que fins i tot la premsa sueca es fes ressò de l’esdeveniment.
En aquells anys es va entronitzar el nou Sant Jaume, amb una processó de ciris que va baixar des de Queralt fins a Sant Marc, presidida per mossèn Ballarin. Els gegants de la Bauma van viatjar per diferents localitats de Catalunya, es van escapar fins a París i van fer una gira memorable per les principals ciutats d’Holanda, acompanyats pels grallers d’Olost de Lluçanès.
Les principals gestes de La Bauma dels Encantats han quedat recollides en el llibre Cròniques berguedanes. Quinze anys de col·laboracions a Regió 7 (1983-1998), de Josep Montanyà, cronista de la ciutat i membre entusiasta de la societat festiva.
Aquest any, la vigília de Sant Joan, un grup heterogeni format per àmplis sectors del jovent berguedà, va encetar la tercera època de la Bauma. Han restaurat els dos gegants i els quatre capgrossos. Han celebrat Sant Jaume i la Dormida al carrer. Tenen energia i ganes de recobrar la vitalitat perduda de l’entitat. Des d’aquí, tot el nostre suport i entusiasme.

Publicat al suplement de Regió7, Berguedà Setmanal,
el 17 d'octubre de 2005.

Seguirem somiant

Seguirem somiant

Hi ha un home que ha marxat de casa
que no ha acceptat la rendició.
Un home en braços del seu àngel
hi ha algú que ja vençut la por.

Un home agafa una guitarra
un home llença un crit al vent
un home mira el buit i salta
hi ha algú que ja ha burlat el temps.

Seguirem somiant
escoltarem la llum
mentre el món es mou dins dels teus ulls.
Seguirem cantant
ensorrarem els murs
anirem sempre més lluny.

Hi ha un home que ara estén les ales
un home que ha tocat el cel
no tornarà mai més a casa
hi ha algú que ja ha pagat el preu.

Seguirem somiant
escoltarem la llum
mentre el món es mou dins dels teus ulls
seguirem lluitant
ensorrarem els murs
anirem sempre més lluny.
Seguirem cantant
escoltarem la llum
mentre el món es mou sense els teus ulls

Hi ha un home per la corda fluixa
hi ha un home que ara ja és del món

Sopa de Cabra

A RSR i LGF In memoriam

L'atracció de l'orant de Pedret

De tothom és coneguda la potència de l'art romànic català. Però no tothom sap que la figura de l'orant de Sant Quirze de Pedret té uns poders d'atracció extraordinaris. Això ho saben molt bé el Ken Sano i la seva dona, la Kazuko, una parella de japonesos que un dia van decidir venir a veure en directe la pintura original de l'orant al Museu Diocesà de Solsona.
Aquella visita els va canviar tant la vida que ja fa més de setze anys que viuen a la capital del Solsonès amb els seus tres fills. El Ken i la Kazuko s'han convertit en veritables ambaixadors de la cultura catalana al Japó i també de la cultura japonesa a Catalunya. Són els tan necessaris ponts culturals entre nosaltres i el món, directes i sense intermediaris.
Amants de la fotografia i de la naturalesa, fa un any van presentar, a l'Ajuntament de Solsona i al restaurant Els Casals de Sagàs, una exposició anomenada La vitalitat salvatge del Pirineu, amb motiu de l'arribada de tots dos als seixanta anys i a un nou cicle de la vida, segons la seva tradició.
És interessantíssima la seva visió del nostre país i de la nostra cultura, sobretot en uns moments en què, entre nosaltres, la ignorància, la submissió i l'autoodi són el pa de cada dia.
Podeu ampliar informació clicant aquí mateix: Ken Office.

Marc Coma parla del creixement d'Avià

Un dels berguedans més universals, l'avianès Marc Coma, campió mundial de raids i guanyador del ral·li París-Dakar, va ser entrevistat el dimarts dia 11 de desembre per Joaquim Roglan a les pàgines del suplement Vivir del diari La Vanguardia.
En aquella entrevista de dues pàgines (p. 8 i 9) , en tot moment càlida i molt propera, Coma explicava l'estimació que sent pel lloc on viu, Avià. A l'hora d'esmentar el millor del seu municipi, el pilot de motos no dubtava en escollir el restaurant de Graugés, Cal Garretà, la seva "segona casa", i l'església romànica de Santa Maria d'Avià.
I a l'hora de triar pitjor d'Avià, Coma deia: "el que menys m'agrada és el creixement urbanístic desordenat i les requalificacions de terrenys que amenacen l'ambient rural del poble. No hi ha un estil homologat i es barregen cases noves de pedra artificial que imiten el Pirineu amb xalets de disseny barceloní i edificis estucats o de totxo. Tot això està canviant l'estil d'un poble on tots ens coneixíem".
El Berganauta no volia deixar passar més dies sense fer-se ressò de tan sàvies paraules.

Un passeig per la Terra

| View | Upload your own

Consequències del canvi climàtic

Des d'aquí, un cum laude per a Manel Lucas i el seu personatge!

La monarquia

El Berganauta, fart de sentir i de llegir tota mena d'afirmacions sense suc ni bruc, enceta avui la secció De sentit comú, que mostrarà frases interessants, sorprenents i inaudites. Perquè cadascú, en la intimitat o en companyia, hi mediti profundament.

"La monarquia és pròpia de sistemes que no són democràtics"
Joan Herrera (ICV), diari Avui, 7 de gener 08.

Queralt i Sant Benet de Bages

Fa pocs dies, amb motiu de l'acabament de l'autovia de Manresa fins a Berga i dels bons resultats de creixement econòmic de les comarques centrals de Catalunya durant el 2007, algú posava el conjunt de Sant Benet de Bages, ara Món Sant Benet, com a exemple punter de dinamització i de força creativa d'aquest tros de país.
Sense moure'ns de la Catalunya central, l'altra cara de la moneda la trobem al santuari de Queralt. Realment és una vergonya pujar-hi i veure l'estat actual de la part que pertany a Berga, la que havia hostatjat el restaurant i l'hotel.
Els visitants d'aquí i de fora queden doblement sorpresos, de la magnífica vista i de la solitud i deixadesa de l'indret.
Esperem que el 2008 sigui el moment definitiu de posar fil a l'agulla per tornar la dignitat a Queralt.

Allò que no ensenya TV3

El dia 1 de desembre de 2007 centenars de milers de catalans es van manifestar a Barcelona pel dret de decidir lliurement el seu futur. La informació que TV3 va donar de la manifestació va ser escandalosament dolenta. Des de Sant Joan Despí van preferir obrir el Telenotícies vespre amb una informació sobre ETA i, força minuts després, amb prou feines van gosar ensenyar un pla general de dos o tres segons amb la Via Laietana plena a vessar.
Seguint la mateixa tònica, en l'especial informatiu de resum de l'any 2007 també van passar de puntetes per la manifestació. Aquí teniu les imatges de VilaWeb TV, sense la censura de la "crosta", al servei de la llibertat d'expressió i de pensament.
Fins i tot la lletra del tema Camins, que va interpretar Gerard Quintana en directe, pren un nou sentit.

Els tres Reis d'Orient

L’última tarda és prima i sense sol. L’estel
s’hi trasllueix, ja quasi sense cel
per declinar. Els tres formen la caravana:
han menjat, han begut,
a la taula reial cortesament rigut.
El camp se’ls dóna obert a dolça mida humana.
Fan cap, ja de vespre, al poblet.
L’estel s’atura al cim d’una casa —la casa:
entre el camp i un carreró estret,
la designa el quiet fulgor de l’alta brasa.
Al costat de la casa, sota l’esclat de brots
d’una grassa figuera, hi ha un pou, amb una dona
que treu aigua i que els mira d’un sol cop d’ull a tots,
acollint amb un pur llenguatge que no sona.
I entra dins, sense pressa, i en surt portant el Fill
i s’asseu al llindar. Que tot ha estat senzill! [...]

[1954]
Carles Riba
Esbós de tres oratoris