dimecres, 27 d’octubre del 2010

El darrer article de Joan Solà

Adéu-siau i gràcies!

Amics lectors: ha arribat el moment de cloure la meva col.laboració en aquesta secció del diari. Durant 36 anys d'escriure un article setmanal a la premsa, n'he publicat uns 1050 en tres rotatius: Diari de Barcelona (1974-1976, 1990-1991), setmanari El Món (1981-1984) i Avui (des de 1991). Crec que era l'Espinàs que va acceptar d'escriure una columna diària però no hauria acceptat d'escriure'n una cada setmana. Ho devia trobar més difícil: ell era i és periodista i, com deia Pla, el periodista veu el món en forma d'article. Però jo no sóc periodista i els primers anys del Diari de Barcelona vivia angoixat tota la setmana pensant en l'article. Després n'he anat aprenent, no hauria calgut sinó!; però més del noranta per cent han sigut fruit de moltes hores i mesos i anys; i tot, a la vora de les meves altres obligacions: les classes a la universitat, la investigació i la direcció de projectes.

La pràctica de l'article setmanal m'ha proporcionat diversos beneficis clars: m'ha ensenyat a escriure i m'ha fet viure contínuament obert i alerta a la lingüística catalana i universal, a llegir i escoltar les opinions dels col.legues; però també m'ha impedit d'arrepapar-me en el sagrat clos de la lingüística pura o massa pragmàtica (els problemes gramaticals, els barbarismes, etc.), i he hagut d'estar atent a les vicissituds polítiques, socials i literàries del poble que parla la llengua de què m'ocupava. Avui, fruit d'aquest exercici d'anys, estic completament convençut de dues coses: primera, que si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur; i segona, del lligam inextricable entre poble, individu i llengua: una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu subjugat, com nosaltres, durant segles a un Estat que sempre ens ha sigut hostil. No són poca cosa, doncs, els guanys. L'esforç ha valgut la pena. Sempre i d'arreu m'han arribat veus de col.legues, d'amics, de desconeguts de tota mena que m'han encoratjat fent-me veure que la secció els era útil. Moltíssimes gràcies, legió de lectors més o menys anònims: els qui escrivim no fórem res sense vosaltres, no existiríem o ens colltorçaríem aviat.

Però és llei de vida: cal donar pas als més joves, que tenen molta més empenta i més informació (i molta més facilitat d'obtenir-ne amb les noves tècniques) i veuen la vida de la llengua de més a prop, sense els nostres encarcaraments. Afortunadament hi ha des de fa mesos i anys més d'un col.lega que barrina amb molta preparació i molta gràcia sobre aquesta llengua, que és inexhaurible, com ho és tota ciència: cada generació renova els punts de vista i la metodologia de tot allò que toca, i gràcies a això podem avui llegir més bé que ahir els grans poemes homèrics o la Bíblia, podem escrutar amb menys mitologia el passat històric, podem «llegir» amb més claredat les excavacions d'Empúries, podem veure la llengua sota prismes ja molt diferents dels que tenien / teníem als anys seixanta-setanta del segle passat. I això no és sinó un gran signe de civilització i d'esperança. Deia l'Iu Forn, que va plegar també d'escriure en aquest diari fa uns mesos, que darrere meu en vindrà un altre, i un altre, perquè la vida continua, i el que és passar passar, no passa mai res de més transcendent, encara que les presses i els reclams dels mitjans de comunicació i dels polítics de vegades sembla que ens volen posar l'ànsia i la por al cos.

Apa, lectors, a continuar fidels als mitjans escrits o dits en català, a continuar gaudint dels comentaris lingüístics que els especialistes voldran anar-nos proporcionant. I moltíssimes gràcies.

Joan Solà

Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 21 d'octubre del 2010

dimecres, 20 d’octubre del 2010

El PSOE contra la llengua catalana - Josep Guia Marín

EL PSOE CONTRA LA LLENGUA CATALANA

La decisió del govern espanyol del PSOE d'impedir la tramitació parlamentària de la ILP "Televisió sense fronteres" és molt greu i molt simptomàtica. Mitjançant una resolució barroera i indocumentada pretenen justificar la seva prohibició apel·lant l'excessiu cost que l'execució de la llei comportaria. Es pensen que els ciutadans, no només els 650.000 que han presentat la proposició sinó tots, som uns beneits que ens empassem un ase per bèstia grossa. Alguna ment estúpida deu haver barrinat que, com que estem en crisi econòmica, colarà l'argumentació d'estalvi com a disfressa de la posició política que hi és a sota.

Probablement, aquesta mentalitat brillant ha estat la de Maria Teresa Fernàndez de la Vega, diputada per València sense exercir de valenciana, que tracta els temes relatius a la llengua com la burgesa acastellana que aparenta ser i que segurament és: sempre a favor de l'espanyol i en contra del català. Però no cal personalitzar ni fer llenya de l'arbre caigut perquè, al capdavall, la decisió l'ha presa el govern en pes, aquest govern espanyolista del PSOE tan "nacional" com els "nacionales". Es comporten com a genocides lingüístics i, per això, cap catalanoparlant digne no els hauria de votar mai, en eleccions generals i autonòmiques.
Aquest episodi de persecució contra (l'abast territorial de) la llengua catalana fa més d'actualitat la denúncia que figura al manifest electoral de Solidaritat Catalana per la Independència, on es diu que "les dificultats i prohibicions a la lliure comunicació en català entre els Països Catalans són una mostra més de la permanent discriminació contra la llengua catalana que exerceixen les institucions espanyoles i franceses". Per salvar el català, doncs, no hi ha altre camí que la independència.

Josep Guia Marín

dissabte, 16 d’octubre del 2010

Hypersuper de Sergi Fernández Bosch

Hypersuper de Sergi Fernández Bosch
Fins al 29 d'octubre es pot visitar al Centre Cívic del Pati Llimona, al carrer de la Ciutat de Barcelona, l'exposició de fotografia del berguedà Sergi Fernández Bosch, inaugurada el dia 7 d'aquest més.
La col·lecció d'imatges ens porta a reflexionar sobre la forma de comprar en l'era dels supers i els hipermercats.
Hypersuper de Sergi Fernández Bosch

divendres, 1 d’octubre del 2010

El 30 d'octubre 2n Sopar de Cantadors a CAL NEN

Tot a punt per al 2n Sopar de Cantadors a Berga

Dissabte dia 30 d’octubre tindrà lloc a l'Hotel Restaurant Cal Nen de Berga el 2n Sopar Trobada de Cantadors a Berga. La novetat d'aquesta edició és que està organitzat per l'entitat cultural i lúdica La Sobregaia Companyia dels Set Trobadors, que va néixer precisament després de l’èxit del 1r Sopar celebrat el 31 de juliol de 2009.

Aquell 1r Sopar de Cantadors a Berga va comptar amb la presència de 50 persones, entre cantadors i espectadors, que des del primer moment van estar disposades a gaudir de l’ambient i de les cançons que els més decidits van anar encadenant.
Ramon Manent i Robert Pellicer, vinguts expressament de l’Empordà, van oficiar de mestres de cerimònies, a partir de la cançó “Quina taula tan ben parada”, seguida de la que es canta mentre es va passant el porró de mà en mà, fins a la peça original de Jaume Arnella dedicada a les postres més universals, la crema catalana. La gironellenca Maria Antònia Pujol va desgranar cançons populars de diferents indrets dels Països Catalans, fent servir diversos instruments, i va fer una memorable versió del Ball de l’almorratxa de Gironella, acompanyada per Ramon Viladomat de Viladomiu Nou. Roser Reixac, antropòloga i expresidenta de Solc, va ser la representant del Lluçanès.

Valentí Alsina, pagès del Bages, acordionista i glossador, va sorprendre la concurrència amb les seves corrandes dedicades a la dona del temps de TV3 que se’n va anar a la televisió espanyola, Mònica López. I va cantar també les dificultats de conrear i obtenir subvencions en espais considerats de fauna protegida.

Ramon Safont, Martí Just, Ramon Just, Joan Miró, i Toni Fustagueras, acompanyats de Josep González a l’acordió, van interpretar un repertori genuïnament berguedà, digne de ser estudiat, recopilat i gravat en disc. Aquest és un dels projectes que la Sobregaia té a la vista.

El Sopar d’enguany vol tenir dos records molt especials. Un per a Toni Fustagueras, mort l’any passat, present al 1r Sopar de Cal Nen, acompanyat per la seva dona i la seva colla, Els Amics de la Cançó. I també un altre per a Robert Pellicer, la companya del qual ens ha fet saber que va morir el passat mes d'agost.

Els cantadors més joves de la primera edició van ser els berguedans Francesc Ribera, més conegut com a Titot, interpretant unes atrevides albades, i Marcel Tuyet, fent versions i temes propis.

Que es faci el sopar a Cal Nen no gens és casual. Històricament aquell local ha estat lloc de reunió de les diferents colles de cantadors berguedans, les anomenades Colla dels Rics i la Colla dels Pobres, l’equivalent a fabricants i treballadors, que es reunien per beure i cantar, quan la televisió encara no s’havia imposat als bars i cafès.

Entre els noms dels cantadors destaquen Josep Coronas, el Pepito del Garrigar, Josep Casellas, Lluís Llevadora, Joan Llevadora, Jaume Plans, Pere Plans, el Vilalta, el Xe, el Rata, el Minguet, el Serra, el Xava, el Rou, el Pep Culell, el Jepic, el Panxa de Llauna, el Sobrevias, el Ton de les Prèdiques... Més modernament també hi passava la Colla de la Canalla, amb el Pere Mula, el Salindró, el Moira, el Serra i el Xerric...

La Sioneta i la Maria Teresa Sant, àvia i mare de l’actual hostalera de Cal Nen, la Magda Alsina, havien sentit i cantat moltes vegades un repertori de cançons que constitueixen un altre veritable patrimoni oral i immaterial del Berguedà, amb permís de la Patum.

L’objectiu del Sopar de Cantadors, que vol esdevenir una tradició anual, és recuperar i fer reviure tot aquest patrimoni per tal que no es perdi ni caigui en l’oblit. La Sobregaia Companyia vetllarà perquè arribin a bon port diverses iniciatives com per exemple la gravació de discos, reculls de cançons, tallers de cançó popular i trobades d’experts per explicar i divulgar el patrimoni tradicional i popular del Berguedà i dels Països Catalans.

Encara que siguem al segle XXI i tinguem la intenció de ser molt moderns, malament anirem si no coneixem la tradició d’on venim. Com gairebé sempre, els extrems es toquen. El cantant solsoní Roger Mas, en el gran concert que va oferir al Palau de la Música Catalana, va definir la tradició “com un gran riu del qual agafem i hi aboquem allò que ens més ens interessa en cada moment”.

El poeta Enric Casasses, responent a la pregunta “Què tenen a veure Verdaguer i Bob Dylan?”, va dir: “Són el mateix: un capellanet de pagès i un rocker que beuen en la poesia popular. A Dylan li deien cantant folk i la seva canço més famosa, "Knocking on heaven's door", és totalment verdagueriana. Són idèntics.”

Pel que fa a la poesia popular del Berguedà, podem avançar que properament es publicarà el llibre “Lliri d’aigua. Antologia de la poesia popular”, dins la col•lecció Escriptors del Berguedà, projecte que tira endavant el Grup de Viver i que editarà Edicions de L’Albí. Aquesta antologia és una mostra de la riquesa dels gèneres populars i s’alimenta de diversos reculls i cançoners de la nostra comarca: el Cançoner del Calic, recollit i publicar a Bagà; el Cançoner de la Rosa de Bonner, totalment inèdit; A peu pels camins del cançoner, d’Artur Blasco; Folklore de Catalunya, Cançoner, de Joan Amades, i altres col•leccions de cançons, corrandes, garrofes i auques, anònims o bé d’autor conegut.

Quirze Grifell