dijous, 31 de juliol del 2008

Un patrimoni a tocar

Fàbrica Asland al Clot del Moro. Dibuix de Joan Centellas

Qui més qui menys ha sentit a dir que el Berguedà és una comarca pobra en arquitectura, que no té grans edificis per ensenyar. I que el més important són quatre esglésies romàniques perdudes en inhòspites fondalades o inaccessibles caps de roc. Els Amics del Romànic del Berguedà fa anys que es preocupen d’estudiar i fer conèixer aquest patrimoni medieval. Encara que amb una curta vida, fins i tot va existir una associació de defensa del patrimoni barroc de la comarca anomenada La columna salomònica.
Però encara hi ha més coses. El poeta barceloní Enric Casasses, en la presentació de la seva edició de la novel·la La tragèdia de Cal Pere Llarg, d’Eduard Girbal Jaume, apunta: “la civilització que tingué la seva culminació en la masia, és una forma de vida i d’arquitectura arquetípica del país d’una manera molt més íntima que el romànic i el gòtic”. Civilització que va començar a ser desmantellada amb l’arribada del món modern i que en l’actualitat amb prou feines li és permesa la respiració assistida.
L’Associació Conèixer Catalunya, el Centre Excursionista de Catalunya i la Fundació Mas i Terra, han col·laborat en l’edició del llibre Masies que cal conèixer, un treball signat per diversos autors que ens adverteix de la necessitat de conservar aquest patrimoni. Els grans casals del Berguedà hi són representats amb aquests sis magnífics exemples: Camprubí de Borredà, Ferreres d’Olvan, La Ferreria de Correà, Can Santamaria de Serrateix, El Raurell de La Quar i El Molí del Lledó de Puig-reig. El volum arriba a un total de 277 pàgines farcides de fotografies de masies de tot Catalunya.
El mateix toc d’atenció sobre la conservació del patrimoni arquitectònic inspira un altre llibre, Modernisme a l’entorn de Barcelona, arquitectura i paisatge, obra de gran format, de diversos autors i editat per la Diputació de Barcelona.
El recorregut pel Modernisme del Berguedà comença a Castellar de N’Hug, amb la fàbrica Asland que Rafael Guastavino va aixecar al Clot del Moro i la casa del director, obra dels arquitectes Lluís Homs i Eduard Ferrés. A la Pobla de Lillet hi trobem els gaudinians xalet del Catllaràs i els Jardins Artigas. A Cercs, la Torre Olano, l’antiga casa del director.
Les fotografies de la Berga modernista resulten del tot sorprenents: la casa Barons, de l’arquitecte Roc Cot, i la de Tomàs Pujol, obra d’Emili Porta, presideixen el mateix tram de carrer Major. La casa De Martín, a la Ronda de Queralt, fa parella amb l’edifici del Casino Berguedà. La Casa Joan Ramon Selgas del carrer del Roser i la Santa Cova de Queralt, obra de Josep M. Forcada, completen el recorregut urbà.
Llobregat avall, el llibre ens mostra tota l’exhuberància de les construccions de les colònies tèxtils, a Cal Monegal, amb l’església i la torre de l’amo, i les torres dels amos de Cal Bassacs, Viladomiu Vell i Cal Pons. I, per postres, encara hi trobem una darrera meravella, la masia Vilanova, de Viver, síntesi del contingut dels dos llibres esmentats.
A partir d’ara, doncs, cal afegir urgentment al catàleg d’atractius turístics de casa nostra la ruta de les masies i la ruta del Modernisme. Un patrimoni que va des de l’Edat Mitjana fins a principis del segle XX. Qui ha dit que no tenim pedres per ensenyar? Aquest sí que és un patrimoni de pedra picada.

Publicat a Regió7/Berguedà Setmanal, 14 de febrer del 2007

dimecres, 30 de juliol del 2008

Malanyeu


“A prop del rec de Malanyeu, entre el planell de Santa Marta i la Plana hi ha els Restobles del Casanova. Un restoble (del llatí RESTUPULU, és un ‘camp segat que ha de ser sembrat de nou’).”
Això que acabeu de llegir, escrit en un llenguatge planer convenientment amanit amb una abundant dosi de coneixement científic, és un petit fragment del llibre aparegut recentment, Malanyeu, imatges i mots, publicat per Brau Edicions. Es tracta d’un excel.lent treball de dues-centes tres pàgines, escrit pel filòleg berguedà Lluís Casals i Pont, professor de llengua i literatura catalana de l’Institut Manuel de Pedrolo de Tàrrega.
L’autor ens confessa que el llibre reposa sobre dos pilars, la nostàlgia i l’amor a la terra. La nostàlgia d’uns temps i d’uns llocs que han quedat gravats per sempre en la seva memòria.
Per això Casals ha estudiat, amb una passió que arriba fins al més mínim racó, tots els noms de lloc de Malanyeu. Els relacionats amb l’aigua, o hidrònims, com ara les fonts, els recs i els torrents. Els que fan referència al relleu i les muntanyes, orònims, com són les balmes o baumes, els cingles i les roques. La part més important és, lògicament, la que ens acosta als noms de totes les cases. La totalitat d’aquests topònims, amb la corresponent transcripció fonètica, hi són analitzats, descrits, situats i profusament documentats.
L’estudi també dedica una especial atenció al parlar de la gent de Malanyeu i a l’estreta relació que hi ha entre les formes de vida i la llengua. “Tenim una llengua muntada sobre una base rural i, desapareguda aquesta, esdevenim orfes mancats de referents”, escriu l’autor.
Per si tot això no fos prou, el llibre conté encara una agradable sorpresa. Ens presenta un Lluís Casals poeta, capaç de dominar l’art de fer versos amb tots els secrets de la rima i de la mètrica. Enmig del treball de toponímia hi podem trobar escampats, ara aquí, ara allà, la “Cançó verdagueriana de l’Ull de la Font”, el “Sonet noucentista de la font de les Travesses”, “El romanç de l’advocat Muntanyà”, “Les quintetes de l’Oreneta”, “L’auca del boletaire il·lús” i fins i tot una prosa, “Tarda de festa major a l’Anglada”, talment un fragment de pel·lícula.
Lligada íntimament a la biografia del poeta, hi ha la casa del Llomar, nom derivat de llom. Per la seva bellesa, i per felicitar el meu nebot Jordi que avui fa catorze anys, em permeto de transcriure, tot seguit, “Records del Llomar”:
“La meva infantesa es perd en records/ d’una immensa casa blanca,/ on cada racó era un món d’aventures/ de guerrers medievals,/ i uns pollancres com coets/ que maldaven per arribar al cel/ dels estels infinits,/ mentre l’estiu se’ns feia etern:/ tal era la mesura del temps/ d’aquell nen que era jo./ Era el Llomar però li dèiem Malanyeu,/ com si el nostre petit univers/ morís just allí.”

Publicat a Regió7/Berguedà Setmanal, 20 de novembre del 2004.

dimarts, 29 de juliol del 2008

Festes del segar i el batre, a Avià


Un munt de símbols

La primera vegada que vaig veure escrita l’expressió “la festa del segar i el batre” va ser, fa anys, en un cartell anunciador de la festa de La Fuliola penjat en una botiga del carrer major de Tàrrega durant els dies de la Fira del Teatre al carrer. Després, aquesta festa va arribar a Avià i, en pocs anys, ha esdevingut una autèntica tradició del Berguedà.
Rememorant la duresa que antigament suposaven aquestes feines de pagès, estem valorant el treball d’uns homes. Uns homes totalment lligats a la terra. Uns homes capaços d’estimar el país com ningú i de defensar-lo en els moments més difícils.
A tall de símbol, recordem els “defensors de la terra” del nostre himne nacional, “Els Segadors”, i el seu “bon cop de falç”. En la història recent de la humanitat, en el convuls segle vint, la falç ha estat un dels símbols més revolucionaris, al costat del martell. I no oblidem que el fruit del treball de la falç és “el nostre pa de cada dia”, símbol cristià per excel·lència, al costat del vi.
Si hi ha un tret característic d’Avià, aquest és el paisatge. Un paisatge gairebé verge, format per la plana, camps i més camps, i les primeres elevacions del gran gegant pirinenc. Els segadors d’avui i de demà hauran d’estar ben atents per mantenir i tenir cura d’aquest meravellós patrimoni natural, enfront de l’embat malbaratador del territori que l’home s’entesta a tirar endavant. La destrucció del planeta, de la vida, de la pau i de la dignitat humana, s’imposen com a símbol dels nostres temps.
Enguany s’escau, a més, el desè aniversari de la terrible visita del foc a les nostres terres. El foc, símbol purificador, va ser el protagonista d’aquell malson de l’estiu de 1994. Afortunadament, el verd, símbol de l’esperança, s’ha imposat als “camins de cendra” que trepitjava Josep Maria Espinàs. Que sigui per molts anys!

Publicat al programa de les Festes del segar, Avià 2004

dilluns, 28 de juliol del 2008

Cent anys d'estelada


Aquest any la bandera estelada fa cent anys. Dit d'una altra manera, després de tres cents anys de derrota (1707-1714) i amb cent anys de bandera independentista, els Països Catalans encara som molt lluny de recuperar el grau de llibertat, sobirania, autodeterminació i independència que qualsevol poble digne de ser-ho es procura.
Justament aquest any del centenari, al parc del Tossal d'Avià algú ha canviat l'estelada que fa anys hi acostumava a voleiar lliure i sobirana per una bandera catalana normal i corrent.
Els qui l'havien de renovar, i potser pagar-la, han considerat que l'estelada no és políticament correcta. O potser és que el pressupost no els arriba per afegir-hi una mica més de color, una mica més d'imaginació, una mica més de somni...
Ja ho deien a París, fa quaranta anys: "Siguem realistes, demanem l'impossible!"

dijous, 24 de juliol del 2008

Actualitat de Guillem de Berguedà


La segona setmana de juliol s'ha celebrat a Berga el curs "Amors i odis, pietat i revoltes, sons i mots: el món de Guillem de Berguedà", inclòs en la programació "Els Juliols" de la Universitat de Barcelona, coordinat per Isabel de Riquer i Permanyer, catedràtica de Literatura Romànica Medieval de la UB. Durant cinc dies, de dilluns a divendres, professors de diverses universitats catalanes i occitanes, van exposar els seus estudis als vint-i-cinc estudiants inscrits. Al llarg de la mateixa setmana també van tenir lloc, a diferents indrets del Berguedà, el cicle de concerts anomenats Trobadories de Guillem de Berguedà.

Dilluns dia 7, després de la presentació del curs feta per Isabel de Riquer, Antoni Rossell, professor de la UAB i coordinador de l'Arxiu Occità, va exposar la seva hipòtesi sobre el famós Plany en la mort de Ponç de Mataplana. Rossell va argumentar que possiblement sigui un escarni la composició considerada fins ara com una de les més sinceres de la poesia dels trobadors. El mateix dia, el professor de la Universitat de Montpeller, Gérard Gouiran, va fer una conferència en occità actual sobre les similituds i divergències entre els senyors d'Autafort i Puig-reig. Els estudiants van poder comprovar com sonava en viu i en directe la llengua en la que va escriure Guillem de Berguedà, tot i que la seva llengua era el català.

Dimarts, el professor Prim Bertran (UB) va parlar de l'església en temps del nostre trobador i ho va fer amb una espectacular aportació de dades combinada amb una gran amenitat. Entre moltes altres coses, va recordar que al segle XII el comtat de Berga pertanyia al bisbat de la Seu d'Urgell. La professora Maria-Reina Bastardas Rufat (UB) va fer un inventari exhaustiu dels elements i jocs de paraules en els poemes de Guillem de Berguedà, amb exemples de tot el desplegament d'ironies, exageracions, "senhals", paròdies, amenaces, insults i malediccions que el trobador va utilitzar per escriure les seves composicions.

Les sessions de dimecres es van dedicar als "enfants terribles" de finals dels segle XII, per part de la professora Almudena Blasco (UAB), que va presentar un interessant Guillem de Berguedà cavaller i lladre que ataca el rei i l'església, comparant-lo amb Bertran de Born i Guillem Ramon de Montcada. Des d'aquí volem encoratjar sincerament a la professora Blasco a expressar-se en català a l'hora de fer les seves explicacions a la universitat. Francesc Massip, estudiós i crític de teatre, professor de la Universitat Rovira i Virgili, es va centrar en les habilitats dels joglars i en el munt de rituals i festes medievals, concentrades sobretot a l'hivern. Massip està enllestint actualment el segon volum de la Història del teatre català.

Meritxell Simó (UB) dijous va donar veu a les "trobairitz", la vintena de dones trobadores de les quals ens han arribat notícies, al costat dels tres-cents trobadors, la majoria anònimes, de les quals es conserven uns quaranta textos, bàsicament cançons i debats. Tot seguit, el catedràtic Antoni Riera (UB) va fer un documentat inventari del que menjaven els senyors coetanis de Guillem de Berguedà. A partir d'uns pergamins que detallen les despeses de les compres realitzades per Guillema de Montcada durant les seves estades al Castell de Sentmenat el 1189, Riera va fer que els presents visualitzessin les taules senyorials de l'època, amb tota mena de detalls.

La darrera sessió del curs va anar a càrrec del tàndem de Blasco - Massip, professors que dimecres ja havien fet altres explicacions. L'art romànic, especialment el del Berguedà, va centrar el recorregut per l'arquitectura, escultura i pintura, així com els diversos enigmes d'interpretació que ens presenta aquest art. Blasco va afirmar que "actualment no podem fer la descodificació de l'art romànic perquè ens falta el codi de la seva època". Divendres al migdia Isabel de Riquer va fer la clausura del curs i va agrair molt especialment el suport de l'Ajuntament de Berga i l'entusiasme de professors i alumnes.

Una fotografia final amb tots els participants al costat del dibuix del cavaller Guillem de Berguedà, a les escales de l'Institut de Berga que porta el seu nom, servirà per recordar-nos que Berga ha tingut una aula universitària d'altíssim nivell, dedicada a estudiar l'obra i l'època del més universal dels berguedans.

Article publicat a Regió7/Berguedà Setmanal, dissabte 19 de juliol del 2008

dilluns, 21 de juliol del 2008

De Vendrell a Bassas

Jordi Vendrell

Article de Vicent Partal
publicat a Vilaweb / dilluns, 21 de juliol de 2008

El 10 de juliol de 1992 Jordi Vendrell feia seure a taula, a Catalunya Ràdio, Josep M. Terricabras, Modest Prats i Josep Murgades. Era el penúltim programa de L'Orquestra de la temporada i seria el darrer de la història. La direcció de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió va decidir de tancar-lo d'una manera fulminant a instàncies d'un membre del consell d'administració proposat pel PSC i amb el vist-i-plau, que mai no he entès, del govern de CiU. Vendrell va desaparèixer de la ràdio perquè s'hi parlava de les tortures i detencions arbitràries de la Barcelona olímpica que la resta dels mitjans silenciaven. I també per haver usat l'expressió 'sociata'. No us enganyeu: la depuració no ve d'ahir. És un treball lent i persistent.

Aquells van ser uns dies molt durs. S'hi va detenir i torturar molta gent -tortures que avui no discuteix ningú i per les quals els tribunals europeus van condemnar el govern espanyol. Els mitjans, amb l'excepció d'El Punt, El Temps i algú més, van silenciar-ho tot, qualsevol acte o forma de protesta, fins i tot quan eren concerts multitudinaris. I a la porta de Catalunya Ràdio hi va haver gent manifestant-se, com ha passat ara amb el Bassas. Jordi no va voler fer del seu cas una bandera personal i ens va tocar als contertulians habituals, entre els quals jo tenia la gran sort de ser-hi, de recórrer el país canalitzant la indignació de bona part dels oients. Vendrell s'hauria de refugiar a L'Internauta, on el va trobar la mort i l'adéu al que havia estat la seua vida. Parle de fa setze anys i els 'sociates' mai no han demanat perdó, malgrat la condemna dels tribunals europeus, ni han intentat reconèixer mai que van perseguir de manera injusta un gran professional.

En una llibreta xicoteta que tinc a casa vaig deixar escrit un dia que tornava d'un d'aquells actes, fet a Girona: 'els socialistes no pararan fins a exterminar qualsevol rastre de crítica cap a ells, i no els importen gens els mètodes...'. Setze anys després encara continuen amb la feina. S'ha demostrat que eren Jordi Vendrell i Modest Prats i Pep Murgades i el Terricabras els qui tenien raó denunciant unes tortures intolerables. Però a qui li importa això? En canvi, l'espectacle olímpic, que va funcionar entre altres coses gràcies a la censura, els va colgar, i d'allà va néixer la llegenda d'un Pasqual Maragall que acabaria arribant a la Generalitat. El qui va organitzar el sarau, per cert, viu molt bé, orgullós supose del domini 'sociata' sobre els mitjans de comunicació d'aquest país.

Setze anys després de l'afer Vendrell, el PSC ha organitzat una xarxa tan espessa d'interessos mediàtics al seu voltant que respirar amb criteri propi comença a ser complicat. Contra en Bassas, tots ho sabem, hi havia una obsessió declarada, i és molt difícil discutir que la seua eixida no és normal. Ni que siga perquè fer fora una persona que dirigeix un programa que és líder d'audiència no és normal enlloc del món, encara que en aquest curiós país semble que siga ara ja una pràctica habitual. Amb la marxa forçada de l'Antoni Bassas, Catalunya Ràdio, la maten una mica més, atiant el foc lent que fan cremar des de fa setze anys. Perquè li maten una miqueta més aquella essència que permetia a Vendrell i a Bassas, tan diferents l'un de l'altre, compartir micro, sintonia i oients. Se'n deia, se'n diu, pluralitat.

Vicent Partal

Antoni Bassas

dissabte, 19 de juliol del 2008

El Pi de les Tres Branques

El Pi Jove. Foto Kutxac

Cada tercer diumenge de juliol se celebra tradicionalment l'Aplec del Pi de les Tres Branques al Pla de Campllong (Castellar del Riu, El Berguedà).
Enguany, a part dels parlaments dels representants de cada territori dels Països Catalans, hi haurà una dramatització commemorativa dels 800 anys del rei Jaume I. Jacint Verdaguer en el seu poema fa somiar l'infant Jaume, justament als peus del Pi, que un dia serà rei de tres regnes sota una mateixa corona.
Avui també promet ser interessant l'actuació del cantant Cesk Freixas, després del dinar popular.


Ramon Felipó té publicat el llibre Mossèn Cinto i el Pi de les Tres Branques ( El Mèdol, 2003) en el qual demostra que "Verdaguer va transformar el que només era un arbre singular en un dels símbols del catalanisme i dels Països Catalans".
Aquest any el mateix autor reivindica que la data correcta de la mort del Pi sigui corregida a totes les edicions, en paper i electrònica, de la Gran Enciclopèdia Catalana.
Trobareu el seu article punxant aquí:

http://www.festes.org/media.php?id_media=669

dijous, 17 de juliol del 2008

dimecres, 16 de juliol del 2008

Trobadories de Guillem de Berguedà

....... Foto Mercè Fondevila

La segona setmana de juliol ha estat una setmana completa dedicada al trobador Guillem de Berguedà. Per una banda, a Berga hi ha hagut un curs magnífic organitzat per la Universitat de Barcelona, en sessions matinals, per estudiar l'obra i l'època del nostre trobador. Paral·lelament, als vespres hi ha hagut una sèrie de cinc concerts de música antiga en cinc escenaris molt especials de la comarca:

7 de Juliol / FAVOLA IN MUSICA (Concert inaugural) / Sons i veus del barroc alemany /
Església de Sant Joan de Berga

8 de Juliol / TRIO BARROC DEL CAFÈ / Les sonates per flauta de bec i baix continu de Haendel / Claustre de Sant Francesc de Berga

9 de Juliol / Margarida Lladó i Xavier Coll / Bella de vos som amorós / Església romànica de Sant Martí de Puig-reig

10 de Juliol / EXAUDI NOS (Quartet) / Quemasmodum desiderat cervus. Un viatge a la música del s. XVII / Església romànica de Santa Maria d'Avià

....... Foto Mercè Fondevila

11 de Juliol / 24 h / Terra Maïre / Cants arcàics i sagrats d'Occitània / Església pre-romànica de Sant Quirze de Pedret (Cercs)

La gran qualitat dels músics que han actuat i la resposta del públic haurien de permetre la consolidació i l'ampliació, amb més concerts i a més espais, d'aquest cicle musical.
Destacarem aquí per la seva força el concert de cloenda de les dotze de la nit de divendres, sota la mitja lluna creixent. El trio femení occità Terra Maïre va convertir Sant Quirze en un indret carregat d'energia i màgia en interpretar les seves cançons i danses sagrades. Fins i tot la pluja, els llamps i els trons van voler ser-hi presents.
Deixeu-me afegir un petit detall. Per organitzar-hi millor els concerts i altres possibles activitats culturals, a Pedret s'hi ha de fer arribar la llum elèctrica. Senyors de la Unió Europea, del govern estatal, de la Generalitat, de la Diputació de Barcelona, del Consell Comarcal, dels Ajuntaments de Cercs i de Berga, ja som al segle XXI, l'indret és un patrimoni excepcional i s'ho mereix. Facin el favor de posar-se les piles, si us plau!

....... Foto Mercè Fondevila

dilluns, 14 de juliol del 2008

Telecinco dóna suport al manifest colonialista


Una de les cadenes de televisió més vistes als Països Catalans ha donat el seu suport incondicional al manifest castellanista de torn. Jo els acabo d'enviar aquesta nota de protesta:

Senyors de Telecinco,
Els vull fer arribar la meva indignació pel suport de la cadena al Manifiesto por una lengua común, per colonialista, jacobí, nacionalista espanyol, excloent, anticatalà, antibasc i antigallec.
Els Països Catalans han estat sempre un territori on el català ha conviscut amb altres llengües. Però si una llengua ens ha estat imposada per les armes, per les dictadures i per reials decrets, aquesta és l'espanyol, no ho oblidem.
Els demano que retirin públicament el seu suport a l'esmentat Manifiesto. En cas contrari, donaré tot el meu suport a les les campanyes de boicot a Telecinco.
Visca la llibertat!


Manuel de Pedrolo deia que cal protestar sempre, encara que ens sembli que no serveix per a res. Si us plau, envieu la vostra queixa. Si som molts, s'ho repensaran:

http://www.telecinco.es/contacta

divendres, 4 de juliol del 2008

42a Cantada d'Havaneres de Calella de Palafrugell


Dissabte dia 5 de juliol, al vespre, TV3 transmet en directe la 42a Cantada d'Havaneres de Calella de Palafrugell, un espectacle tradicional que arriba cada any amb l'estiu des d'un dels indrets més espectaculars del país.
Després de més de 40 anys d'experiència, les havaneres de Calella de Palafrugell són un dels espectacles de música popular i tradicional que genera més expectació. La Cantada, que organitza l'Ajuntament a través de l'Institut de Promoció Econòmica, ha anat millorant any rere any fins a arribar avui a ser un gran espectacle amb una qualitat de so òptima que es pot seguir també a través de les pantalles gegants situades a les platges de Canadell i Port Pelegrí.
I, a través de TV3, aquest espectacle arriba a tot Catalunya i a tot el món a través del seu canal digital.

La Cantada

La direcció artística de la Cantada d'enguany va a càrrec de Francesc Sánchez Carcassés. Gran coneixedor del món de l'havanera (organitza i assessora altres cantades de referència del gènere a tot el país), ha estat molt lligat a la Cantada des dels seus inicis, primer com a periodista retransmetent la Cantada a través de les ones de ràdio i, més recentment (les set darreres edicions), com a presentador de l'acte.

La finalitat d'aquesta 42a edició és donar més fluïdesa i ritme a l'espectacle. Per aquest motiu, enguany comptarà amb tres formacions locals com són l'Empordanet, Peix Fregit i Port Bo i, seguint la tendència habitual dels darrers anys, un grup convidat, que seran Els Pirates de Molins de Rei.

A més a més, l'artista lloretenca Nina oferirà un estil molt particular d'interpretar les havaneres. La realització de la retransmissió va a càrrec d'Àngel Biescas, i la producció, de Mertxe Larumbe.

De TV3 Actualitat

Dani Flaco - Que tinguem sort


Que tinguem sort és un tema de Lluís Llach inclòs en el disc Cantautar, un homenatge a la Nova Cançó per part de cantautors catalans com Dani Flaco, Alejandro Martinez, Alfonso Mora, entre d'altres, en el qual també s'hi va implicar el solsoní Roger Mas. Iniciatives com aquesta són dignes de ser recolzades i aplaudides, sobretot ara, quan tot el que ve de Catalunya és vist amb desconfiança, ignorància o menyspreu absolut.

dimarts, 1 de juliol del 2008

Plany per Santa Maria de la Baells


Plany per Santa Maria de la Baells *

Deixeu-me, bons amics, deixeu que plori
sobre aquest munt de desolades pedres,
trist esquelet d’allò que fou un dia
un temple antic i bell que il·luminava,

com una perla enjoia una conquilla,
la vall menuda en el congost on s’obre
pas el riu Llobregat, juganer i fèrtil,
omplint de llum i vida el paisatge.

Oh desolat país! Oh la desídia
dels que menen el nostre pobre poble
que ja no sap què som ni sap què fórem!

Damunt d’aquests carreus deixeu que plori
com si plorés damunt de la despulla
d’allò que fou temps ha la nostra pàtria.

Jordi Enjuanes-Mas

* Amb motiu de la construcció del pantà de la Baells es van desmuntar i numerar les pedres dels principals elements arquitectònics del temple de Santa Maria de la Baells (documentat des de l’any 1001) amb la promesa de fer-ne la reconstrucció. Les pedres, després de molts anys, encara continuen esperant...

Salvem Santa Maria de la Baells:
http://elberganauta.blogspot.com/2008/06/santa-maria-de-la-baells.html