dimecres, 30 de juliol de 2008

Malanyeu


“A prop del rec de Malanyeu, entre el planell de Santa Marta i la Plana hi ha els Restobles del Casanova. Un restoble (del llatí RESTUPULU, és un ‘camp segat que ha de ser sembrat de nou’).”
Això que acabeu de llegir, escrit en un llenguatge planer convenientment amanit amb una abundant dosi de coneixement científic, és un petit fragment del llibre aparegut recentment, Malanyeu, imatges i mots, publicat per Brau Edicions. Es tracta d’un excel.lent treball de dues-centes tres pàgines, escrit pel filòleg berguedà Lluís Casals i Pont, professor de llengua i literatura catalana de l’Institut Manuel de Pedrolo de Tàrrega.
L’autor ens confessa que el llibre reposa sobre dos pilars, la nostàlgia i l’amor a la terra. La nostàlgia d’uns temps i d’uns llocs que han quedat gravats per sempre en la seva memòria.
Per això Casals ha estudiat, amb una passió que arriba fins al més mínim racó, tots els noms de lloc de Malanyeu. Els relacionats amb l’aigua, o hidrònims, com ara les fonts, els recs i els torrents. Els que fan referència al relleu i les muntanyes, orònims, com són les balmes o baumes, els cingles i les roques. La part més important és, lògicament, la que ens acosta als noms de totes les cases. La totalitat d’aquests topònims, amb la corresponent transcripció fonètica, hi són analitzats, descrits, situats i profusament documentats.
L’estudi també dedica una especial atenció al parlar de la gent de Malanyeu i a l’estreta relació que hi ha entre les formes de vida i la llengua. “Tenim una llengua muntada sobre una base rural i, desapareguda aquesta, esdevenim orfes mancats de referents”, escriu l’autor.
Per si tot això no fos prou, el llibre conté encara una agradable sorpresa. Ens presenta un Lluís Casals poeta, capaç de dominar l’art de fer versos amb tots els secrets de la rima i de la mètrica. Enmig del treball de toponímia hi podem trobar escampats, ara aquí, ara allà, la “Cançó verdagueriana de l’Ull de la Font”, el “Sonet noucentista de la font de les Travesses”, “El romanç de l’advocat Muntanyà”, “Les quintetes de l’Oreneta”, “L’auca del boletaire il·lús” i fins i tot una prosa, “Tarda de festa major a l’Anglada”, talment un fragment de pel·lícula.
Lligada íntimament a la biografia del poeta, hi ha la casa del Llomar, nom derivat de llom. Per la seva bellesa, i per felicitar el meu nebot Jordi que avui fa catorze anys, em permeto de transcriure, tot seguit, “Records del Llomar”:
“La meva infantesa es perd en records/ d’una immensa casa blanca,/ on cada racó era un món d’aventures/ de guerrers medievals,/ i uns pollancres com coets/ que maldaven per arribar al cel/ dels estels infinits,/ mentre l’estiu se’ns feia etern:/ tal era la mesura del temps/ d’aquell nen que era jo./ Era el Llomar però li dèiem Malanyeu,/ com si el nostre petit univers/ morís just allí.”

Publicat a Regió7/Berguedà Setmanal, 20 de novembre del 2004.