dimarts, 1 de desembre de 2015

La Fia-faia, Patrimoni Immaterial de la Humanitat



Em fa una il·lusió molt especial que, precisament avui, la Unesco hagi declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat les falles del Pirineu, amb la Fia-faia de Sant Julià de Cerdanyola i Bagà incloses.

A partir d'ara, el Berguedà té reconegudes les dues grans festes de foc, la Patum i la Fia-faia, una a cada solstici.

La seducció del foc, el caliu, el símbol, la llum i l'esperança...

Tenim el nostre Pirineu encès de cap a cap, a banda i banda.

Que no s'apagui mai la flama!

Fotografia de Quirze Grifell 
Sant Julià de Cerdanyola, 24 de desembre 2011

dimecres, 11 de novembre de 2015

Cal Quirze


Cada casa, de cada carrer, de cada poble, té un cor que batega. I un racó sota teulada on s'hi amunteguen milions de neurones dels records connectades amb l'abans i l'ara.

Mireu, jo mateixa, a Mitjalluna. Sóc una una casa cantonera que dono al Vall. Tinc dotze arcades orientades al migdia, com si fos un calendari solar de tres pisos. Cada dues arcades forma un niu on hi he allotjat famílies des de la data del meu naixement.

Us podria explicar moltíssimes coses, per exemple que els estadants dels meus pisos només em van abandonar els dies previs a l'arribada de les tropes de Franco, patint per si ens bombardejaven. Ells es van refugiar a Fontollera, al camí de Pedret. En tornar, just acabada la guerra, van plorar d'emoció en veure'm ben dreta i intacta.

Jo sé totes les històries de les cases veïnes, centenàries com jo: cal Ceba, cal Cisteller, cal Fumanyès, cal Salvador, cal Sanador... Ens ho hem explicat tot, sempre, sobre nosaltres i els nostres humans.

Amb el sol a la façana hem vist mercats, fires, els quatre fuets, passades de Patum, la visita del globus del Pau Fila, sardanes, certàmens ocelleires, desfilades militars... Algun hivern hem vist més d'un pam de neu al passeig i esquiadors a la baixada de cal Gendrau. La filera de cases som germanes còmplices dels plàtans del Vall, verdíssims a l'estiu, pelats de fred a l'hivern.

Recordo alguns petits detalls que ara us faran riure, com el de l'avi del meu primer pis que, a finals dels anys seixanta del segle vint, cada diumenge a la tarda comptava els cotxes que baixaven per la carretera: "avui n'he comptat quatre-cents!", exclamava, satisfet.

Podría xerrar hores i hores però permeteu-me només una anècdota. El dia que va néixer el nét de l'avi que comptava cotxes, una nena de cal Salvador va venir a veure la criatura i va preguntar:"I com es diu aquest nen tan maco?" Algú li va respondre: "Quirze". La nena, astorada, va deixar anar:"I com és que li heu posat el nom d'una casa?".

Hi ha algú que encara es pensi que les cases no tenim identitat ni memòria? Si us plau, rehabiliteu, salveu edificis i cases, el patrimoni material. D'aquesta manera salvareu els records, el patrimoni immaterial de la humanitat més preuat.


Quirze Grifell, text i fotografia
Publicat a Nació Digital Berguedà el 9 de novembre 2015

dimarts, 3 de novembre de 2015

El passeig de la vida


EL PASSEIG DE LA VIDA

La botiga dels avis
la casa dels pares
la meva infantesa
la vostra
la nostra vida.

Tot ha passat
amunt i avall
pel passeig
que mena
al cementiri.

Ara fa
deu tardors
que plàtans
i castanyers
ploren
amb totes
les fulles
de l’enyor.

Quirze Grifell

Fotografia de Pia Marín


dimarts, 27 d’octubre de 2015

Mirada de tardor


Avui he mirat la vinya novament. No pas com de costum. Avui hi he reposat els ulls, i sota un cel blau, l’he vista tal com és. Octubre. La gran màquina ja ha xuclat tot el seu suc i les fulles es preparen per morir, s'arrufen, acomiaden l'alegria de verds.
No hi ha res que amagui, la vinya. Es mostra tant que hi puc veure totes les coses que no conté: Hi copso el brogit dels carrers, el pas eixerit de les noies, l’escalf dels mercats i dels bars, el pit tou i benèvol de les mestresses... I d’aquestes absències me’n neix una ombra amarga: la por que em fugi el torrent de la vida. Res que em trasbalsi, només un núvol que esquinça el cel i em distreu.

Vinya de tardor, no guardes cap secret: Treball silenciós, veritat nua.

I altre cop, del blau se’m despenja una pregunta com fil de sang, mentre miro reposadament la vinya: ¿De qui seran els cossos que el suc d’aquesta terra enfollirà? ¿De qui la carn, la pell, el sexe? Entre els passadissos de ceps hi retrobo un pis de sostres alts; de rerefons, molt lluny, el tirabuixó d’una sirena. La vida es belluga. Ombres de gaudi i goig a les parets nues. Rialles, petons, llengües ensalivades. Dolça quotidianitat.

Aquell nuvolet és ara flama ardent que em crema, i, no obstant, quin fred als ossos, a l’octubre...! Així que entro, passo les cortines, i miro de fer una mica de soroll.

Violant Barquet

Fotografia de Quirze Grifell