dilluns, 31 de desembre del 2007

Homenatge a Joan Trullàs


Ahir es va morir a Bagà Joan Trullàs i Vivó, nascut a Sallent, músic de vocació, autor del Ball de les Maces de la Patum de Lluïment. Era casat amb Pepita Sala i Zamora, filla del compositor Jaume Sala i Casals, germà de Ramon i Josep, popularment coneguts com els Saletes. Els últims anys de la seva vida els va viure modestament i sense rebre cap mena de reconeixement a la seva aportació a la festa berguedana. Encara que tard, seria hora de fer-li justícia.
La proposta de posar música a les Maces va sortir del cafè del Patronat de Berga, concretament a la "taula dels savis" que freqüentaven, entre d'altres, l'advocat Juli Cardona, en Jaume Sala, mossèn Armengou i el poeta Climent Peix. El 1963, l'alcalde Joan Noguera i Sala va apostar per introduir la música a la plaça.
Per la Patum de 2006 vaig voler parlar de Joan Trullàs en aquest article publicat a Regió7:

Una Patum sempre canviant
Per Quirze Grifell

Plaça de Sant Pere, Patum de Lluïment. Els dimonis, vestits de gala, són a punt de començar el salt de Maces. Tot just sonen els primers acords musicals, se senten uns quants xiulets de protesta.
Gairebé ningú no sap el motiu de la xiulada. Un visitant pregunta: “Per què xiulen?”.
Aquest fet es produeix ininterrompudament, tot i que cada vegada amb menys intensitat, des de 1963, any de l’estrena de la melodia original de Joan Trullàs i Vivó.
Josep Armengou i Feliu, autor del llibre La Patum de Berga, ens dóna la seva versió en les pàgines d’aquell volum. “Joan Trullàs va escriure una música airosa i juganera per al salt de les Maces, igualment sense suprimir el Tabal. La innovació va ésser protestada repetidament pel públic, sobretot els primers anys. Ningú no discutia la qualitat de la música, sinó simplement la innovació, que comportava, demés, el canvi en els salts i les evolucions dels diables, amb un resultat lamentable, i també la modificació del ritme del Tabal.”
Fa uns anys, en Joan Trullàs em va explicar que a partir del mateix moment de l’estrena de la nova melodia a la plaça es va engegar una campanya en contra. També em va confessar que un dels principals impulsors era precisament Josep Armengou i que aquest, posteriorment, havia anat personalment a casa seva per demanar-li perdó.
Aquesta anècdota entre els dos personatges, enamorats i defensors de la Patum, resumeix perfectament el debat, sempre obert, entre conservació i innovació, tradició i modernitat, passat i futur.
Una celebració com la Patum, segurament ja des que era només la processó de Corpus, ha anat incorporant i integrant elements, bestiari, personatges, salts, músiques diverses i gent de tota mena.
Des dels anys seixanta ençà, no hem fet més que anar observant canvis i més canvis. Començant per la supressió fulminant de totes les processons, la nova música de les Maces, el creixent nombre de Plens, l’arribada massiva de curiosos i passavolants.
Entre els canvis més recents, cal destacar els que afecten als continguts musicals: la nova sonorització de la plaça, les pantalles gegants instal·lades en diferents indrets de Berga, el gran nombre de músics implicats, la recuperació de les músiques oblidades, els Tirabols de la Patum de Lluïment, el Memorial Ricard Cuadra, el Concert de Patum, noves gravacions i nova discografia.
La festa ha tingut ampli ressò als mitjans de comunicació, a Internet, ha generat abundant bibliografia, ha estat declarada Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat.
Enguany la prodigiosa Patum infantil arriba als 50 anys de vida i seguirà desvetllant noves passions patumaires. A casa, pendents de la televisió, i a la plaça, aquest any, inevitablement, hi trobarem a faltar tots els patumaires absents. Els veurem per últim cop, com diu la popularíssima cançó, fent “el darrer salt de Patum”.

diumenge, 30 de desembre del 2007

La Fia-faia de Sant Julià de Cerdanyola

Fa anys vaig sentir algú que explicava que Bagà i Sant Julià de Cerdanyola, al Berguedà, havien celebrat tota la vida la Fia-faia sense saber que també ho feien al poble del costat. Naturalment que caldria contrastar aquesta informació.
L'original encesa de faies té lloc el dia 24 de desembre al vespre. La gravació que presentem correspon a Sant Julià de Cerdanyola i va ser feta l'any passat. Veient les imatges, ens vénen al cap les falles que baixen de la muntanya en altres indrets del Pirineu, com ara Isil o Sant Quirc de Durro, per exemple. La diferència és que allà ho fan per celebrar el solstici d'estiu, la mateixa nit de Sant Joan.
Les falles del litoral valencià coincideixen amb l'arribada de la primavera (Sant Josep)i de l'estiu (Sant Joan). Curiosament, la falla del concurs de boletaires de Berga s'escau pels volts de l'equinocci de tardor (1r diumenge d'octubre).
Solsticis d'hivern i d'estiu, equinoccis de primavera i de tardor, el foc sempre present...
I una petita observació. La relació entre faia i falla sembla evident, tenint en compte que a l'alt Berguedà també es parla dels fallaires que porten les faies.

dilluns, 24 de desembre del 2007

Una nadala cantada

Una nadala de Climent Peix

NADALA EN BLANC I ROSA

Nit de Nadal, nit de nadales:
nadales blanques dins la pau desclosa,
nadales roses prop la llar que esclata
- la neu canta nadales de plata,
la innocència nadales de rosa-,

Ales, nadales i gebre:
un sol poema que centra el pessebre.
Cant inefable,
els segles són els ritmes de l'estança
que florí en un estable.

Nadal amb neu i sol:
diada santa
-refilet de flabiol
que el ploricó
de l'Infantó
encanta-.

Les campanes orquestren el coral:
Nadal, Nadal, Nadal!

1956

Del llibre La nit es trenca. Nadales a dues veus
de Climent Forner i Climent Peix
L'Albí, Berga, 2005

dijous, 20 de desembre del 2007

Garrofes de Berga

Ben aviat començaran arreu de Catalunya les representacions dels Pastorets, primera escola de molts dels nostres actors. Els Pastorets de Berga, però, compten amb un element singular, les garrofes. Es tracta de 44 quartetes amb les quals el personatge principal, el pastor Garrofa, explica tot allò que ha pogut observar durant la seva estada a l'infern.
Tot i que ho pugui semblar, les garrofes no són un invent berguedà. En el text original de Serafí Pitarra ja hi apareixen 44 quartetes dedicades a la Barcelona de l'època. Berga les va fer seves, adaptant-les a la vida quotidiana de la ciutat i als fets més importants de l'any que s'acaba, amb bones dosis d'humor, ironia i sàtira. Són, sens dubte, una mostra vivent de la literatura popular.
Publiquem una selecció del primer premi del concurs de garrofes de l'any passat, originals del garrofaire i actor del personatge Garrofa, Xavier Gonzàlez i Costa:

Pujava de Gironella,

xano-xano amb la somera,

quan em trobo -oh! meravella,

amb la nova carretera.


Veient-ho tan escaient,

la burra que se m’esvera,

i se’m fot a més de cent...

amb els Mossos al darrere.


l ja vaig haver estrenat

el carnet per punts, ditxós,

per massa velocitat

ja n’havia perdut dos.


Ben suat per aquell "xasco",

jo que em prenc la barretina...

l va el Mosso i em fulmina

tres punts més per no dur "casco".


Per passar-me l’ansietat,

jo que faig “trago” a la bóta ...

l torno a ficar la pota:

quatre punts més per torrat!


I uns altres dos de corrua

em fa fotre, el "carcamal",

perquè tapa l’animal

la matrícula amb la cua.


Només un punt em quedava!

Quan la somera, tot d’una,

s’escamarla i -oportuna-

als peus del Mosso se’m caga.


La burra immobilitzada!

He tornat a peu, solet,

sense punts, sense carnet

i amb la bóta confiscada.


Per combatre aquesta gent

de la forma més senzilla,

tenim un nou President:

l’aclamat Pepe Montilla.


Em deia un que no hi entén,

"Qui cony és aquest fadrí

que parla tan malament?

n’esteu segura que és d’aquí?"


Sí home, sí. No el coneixeu?

És el noi gran de la filla

de l’hereu de Cal Montilla

d’aquí a dalt a Malanyeu.


Que van tenir tres bessons.

l que al poble tothom deia:

"pel posat de ruc que feia,

prou deu tenir uns bons collons".


Que va anar a servir a Melilla

i, després, quan va tornar,

va agafar tots els Montilla

i se’n van anar a Cornellà.


A Berga, el que més despista

és, de cara a l’any vinent,

qui serà el cap de llista

de la colla convergent.


El Badia que en té ganes?

El Juli que ho va negant?

O potser serà el nen gran

de la Pilar de les llanes?


Què és el que pesarà més

per prendre la decisió?

Diu el Juli: "si és per pes,

segur que guanyaré jo."


El Badia té la "ditxa"

de ser seductor i galant,

el Juli porta el Gegant

i el Minoves... sap fer mitja.


Si voleu l’humil consell

d’aquest batlle saberut,

val més un boig conegut:

torneu-hi a posar el Farguell.


Tot això em va dir la fera.

Després es posà a plorar.

També ella troba a faltar

al Daniel aquí al darrere.


Jo li he fet un petó al front.

No he volgut deixar-la abatre,

perquè el Daniel, no sé com,

sempre serà aquí al teatre.


La seva empremta ha quedat

impresa, amb el seu mestratge,

en cada actor que ha ensenyat

i ( ... ) en cada personatge.


En l’orgull de Sant Miquel,

en la força del Satan

que ell havia estimat tant,

i en el cor de la Raquel.


dimecres, 19 de desembre del 2007

Vol sobre Berga

El Berganauta, en la seva dèria de cercar llibertat i bellesa, ha trobat una gravació espectacular. Es tracta d'un vol amb parapent sobre la ciutat de Berga. No conec el personatge que les ha fet possibles però des d'aquí el vull felicitar de totes totes.
Hi veureu la Figuerassa, Avià, Queralt, el Cim d'Estela, el Roc d'Auró, el pantà de la Baells, la serra de Noet, i tindreu Berga i l'ampla vall del Llobregat als vostres peus.
Potser no tindrem mai l'oportunitat ni el valor de volar amb parapent per damunt de la ciutat patumaire. Per això val la pena mirar-s'ho a vol d'ocell:

Poesia a Casserres

L'estiu passat, per la festa major de Casserres, el grup de joves de la localitat va organitzar un recital de poesia a la plaça de l'Ajuntament. Les imatges d'aquell esdeveniment les podeu trobar al You Tube en dos vídeos (Poesia a Casserres 1a part i Poesia a Casserres 2a part). A més de la veu consolidada i reconeguda d'Enric Casasses, hi podem escoltar alguns dels nous poetes del Berguedà: Tomàs Àrias, Blanca Vidal, Jordi Cussà, Montse Grifoll, Jordi Plana - el fotògraf - i Josep Grifoll. Des d'aquí podeu visualitzar la 1a part:

dilluns, 17 de desembre del 2007

Any Climent Forner


El dia 31 d'octubre el poeta berguedà Climent Forner i Escobet va fer 80 anys. Els Ajuntaments de Berga, Navàs, Viver i Serrateix i una comissió organitzadora, van acordar iniciar l'Any Climent Forner. Al llarg de l'any s'ha previst tot un seguit d'actes que divulgaran l'obra de mossèn Climent. L'editor Jaume Huch (Edicions de l'Albí) ha publict el volum Preneu-m'ho tot, deixeu-me la Paraula, de més de 700 pàgines, que recull la poesia completa de Forner des de 1945 fins al 2007.
El mateix dia de l'aniversari vaig voler felicitar-lo a través de Regió7, amb aquestes paraules:

Estimat Climent,

Arribes avui, amb el darrer dia d’octubre, a la venerable fita de la vuitantena, amic i poeta nostre, mossèn Climent Forner, senyor rector de Viver i Serrateix. Abans de res, deixa’m dir-te, de tot cor: Per molts anys!

D’aquest replà estant, podem contemplar la teva llarga trajectòria, tan fecunda com reconeguda. Els premis als Jocs Florals de Barcelona, la creu de Sant Jordi del 1999, la medalla d’or de la ciutat de Berga i l’honor de ser regidor vitalici de la ciutat. I tota la teva obra escrita, una llarguíssima corrua de llibres i articles publicats.

Ara que ja ens trobem en ple segle XXI, he escrit el teu nom al Google. Hi he trobat moltíssimes referències a la majoria dels volums que has escrit. L’enciclopèdia popular en català, la Viquipèdia, et té ben fitxat. També surts, no faltaria sinó, a “Qui és qui a les lletres catalanes”. Fins i tot hi hem trobat la caricatura que, fa anys, et va fer el pintor i poeta Josep Maria de Martín.

Ara deu fer uns 25 anys, vam començar a la rectoria de Navàs, l’aventura encara inacabada de la biblioteca Escriptors del Berguedà, un projecte iniciat per mossèn Josep Armengou, amb el llegat d’un feix de quartilles manuscrites, aprofitades al màxim, amb una lletra minúscula. A casa teva naixia el Grup de Viver, amb l’enyorat Climent Peix i els amics Jaume Huch, Ramon Mujal, Joan Tuneu i Maria Estruch. La Ramona n’ha estat testimoni i deu portar el compte de totes les trobades fetes a Navàs i a Viver.

Malgrat totes les dificultats, sempre has cregut en el projecte. Recordes la visita que vam fer a Barcelona, a casa del doctor Joaquim Molas, tota plena de llibres, per demanar-li com podíem enfocar la col·lecció dels escriptors berguedans?

Poeta com ets, saps que les grans revolucions no les fan pas els polítics. Amb el somriure als llavis, ens has encomanat fe i esperança en les coses properes, en la llengua, en el país. Enmig d’un Berguedà calcinat pels focs del 94 i del 98, ens vas ensenyar a mirar endavant amb confiança, malgrat el negre, el fum i la cendra, per arribar algun dia, feliços, a la somiada Ítaca.

Mestre en l’art de predicar, has excel·lit també en l’art de la “paraula viva” de Joan Maragall. En moltes ocasions ens hem emocionat quan tu recitaves els teus poemes amb veu contundent i clara i, a la vegada, amb tota la tendresa del món. No t’agrairé mai prou el consol i la companyia de la teva veu en els moments de dol, amb la lectura del meravellós poema que acabes amb l'afirmació certa “no moren mai els pares!”.

Gràcies a les traduccions i adaptacions al català actual, ens has acostat a Guillem de Berguedà i a Ausiàs March. Ens has fet valorar la gran quantitat de tresors que acumula el país dels pares: la Patum, Queralt, el Pi de les Tres Branques, el Pedraforca. Has plantat la bandera del teu art a cada cim i a cada plaça, creant uns mons que només la poesia fa possibles.

Torno a Internet, el cervell que tot ho sap, i hi torno a escriure el teu nom. Hi trobo un preciós sonet de felicitació que t’ha dedicat el teu amic poeta Jordi Enjuanes-Mas, en el seu bloc Rime sparse. Amb el seu permís, els dos tercets em serveixen per enviar-te una forta abraçada:

Que encara per molts anys sota l’empara / dels teus tres brancs fidels trobin sopluig / l’amor, la fe i la terra que ens és mare / mentre els teus versos siguin sobrepuig / del teu mestratge tan fecund i, encara, / de la bellesa que la mort defuig”.



diumenge, 16 de desembre del 2007

Totes les televisions en català a tot el territori!




És totalment intolerable i indignant que a l'Europa del segle XXI un govern regional prohibeixi les emissions d'una televisió.
La Generalitat Valenciana, en mans del PP, ha començat a clausurar els repetidors de TV3 al sud del País Valencià. Un nou pas endavant de la ja coneguda com a "Barbaritat Valenciana", que s'afegeix a la prohibició a les escoles dels escriptors en català nascuts a Catalunya, a la deshomologació dels títols de català i valencià amb voluntat de secessió lingüística, a la negació de la unitat cultural, a la destrucció del territori, a la urbanització sense límits, a mirar més cap a Madrid que cap a Barcelona, a fer justament tot el contrari d'allò que diu el sentit comú.
Després del tancament del repetidor de la Carrasqueta, que permetia veure TV3 a les ciutats d'Alacant, Elx i les seves àrees, el Grup de periodistes Ramon Barnils ha fet públic aquest comunicat:

"Consideren que impedir que TV3 es vegi a una part important del país valencià és una actitud contrària a la cultura i a la llibertat de comunicació i priva milers de ciutadans catalanoparlants de veure una de les poques televisions que emeten en la seva llengua.

Per tot això, el Grup Barnils dóna ple suport a Acció Cultural del País Valencià, propietària del repetidor de la Carrasqueta i entitat que durant més de 20 anys ha fet possible la recepció de TV de Catalunya a les comarques del sud del país, en la seva lluita incansable per la llengua i la cultura comunes i per la dignitat del poble valencià.

D'igual manera reclamen a les institucions catalanes que assumeixin el paper que els pertoca en aquest vergonyós procés. El Govern i els partits que el conformen tenen la responsabilitat de posar-se al capdavant de la defensa de la llengua i la cultura i han de tenir com a objectiu irrenunciable que a tot el territori dels Països Catalans es puguin veure el màxim de canals de televisió en la llengua pròpia".

dissabte, 15 de desembre del 2007

Entrevista amb Jordi Lladó

El doctor Jordi Lladó a la plaça Sant Felip Neri de Barcelona


Text i foto: Quirze Grifell

Publicada a Regió7 (30 juny 07)

El doctor Jordi Lladó és un dels màxims especialistas en l’obra de Ramon Vinyes. Ha viatjat a Colombia seguint les pistes de l’escriptor berguedà, a qui ha dedicat un munt d’articles i la seva tesi doctoral Ramon Vinyes i el teatre (1904-1939), consultable a Internet (http://www.tdx.cesca.es/TDX- 0123104-162107). Ara ha publicat el llibre Ramon Vinyes: un home de lletres entre Catalunya i el Carib, editat pel Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat.

El teu llibre inicia una col·lecció dedicada als arxius. Com et va venir l’encàrrec?

La idea és de Ramon Alberch, de la direcció d'arxius de la Generalitat, que va plantejar una col.lecció de divulgació històrica lligada als arxius. En Xavier Pedrals, director de l'Arxiu Comarcal del Berguedà, me'l va presentar. Ell li havia parlat molt de Ramon Vinyes, del seu fons personal custodiat a l'Arxiu i de la meva feina al voltant de l'escriptor: la tesi doctoral, la catalogació del material, com havia conegut la família o com vaig col.laborar quan es van donar els documents a l'Ajuntament de Berga. Alberch coneix Colòmbia i sap bé qui era el"savi català" de García Márquez i per això va pensar que reunia les caracteristiques per engegar aquesta col.leció: "Arxius i Societat".

Podem dir que el llibre és la teva tesi doctoral explicada al gran públic?

Ben cert. És la tesi però amb un format molt diferent, més amè i sense notes a peu de pàgina, pensant en un públic sensible a les personalitats que tenim per valorar. La meva tesi estava centrada en el teatre, però com que Vinyes travessa tantes èpoques i països, em vaig veure a obligat a recompondre la seva biografia, a buscar la unitat entre Colòmbia i Catalunya, etc. De tota manera, el teatre ocupa tres dels vuit capítols centrals de l'obra, un d'ells amb una faceta poc coneguda, la d'actor i director. Després segueixo amb la poesia, la narrativa, la crítica, la feina com a ensenyant i els posicionaments davant de la política, molt interessants. I al final hi ha la seva "veu": més que una antologia és un tast, amb fragments del dietari, poemes, teatre, contes, articles, etc. L'exili, el tròpic i Berga hi tenen un paper destacat.

En definitiva, una biografia…

No és una biografia convencional, sinó una divulgació el més viva possible de les facetes de l'autor. En Francesc Foguet, que n'ha fet el pròleg, destaca el caràcter polièdric d'aquest home que com més un s'hi endinsa, més et sorprèn. I com a llibre d'arxiu conté més de 100 imatges que il.lustren el text. El sèpia o el blanc i negre de les fotografies li atorguen el caire d'època. En això he continuat l'"Àlbum Vinyes" que vaig fer amb Jaume Huch fa tres anys.

Hi ha alguna novetat en el coneixement de Vinyes que no s’hagués dit abans?

Hi ha molts aspectes que a Colòmbia eren coneguts i aquí menys: per exemple, la feina de professor al Colegio de Baranquilla s'hi reflecteix amb testimonis de les exalumnes que en veneren la memòria. Diguem que part del meu treball sobre Vinyes ha estat actualitzar la feina dels que hi han escrit abans, com Pere Elies, Jacques Gilard o Jaume Huch. He recalcat que no va ser sols "escriptor", sinó un gran animador cultural i un excel.lent conversador, tan important en aquesta tasca com en la lletra escrita. D'aquí que fascinés tant a García Márquez i a Barranquilla però per aquest costat també va ser determinant en Agustí Bartra, per exemple. Aquest carisma és recordat encara per berguedans com Climent Forner, Josep Montanyà o Josep Pons, que van tenir la sort de tractar-lo en els seus últims anys.

La passió de Vinyes, i ho recalco en el llibre, va ser Catalunya. Exiliat a París, reconeix que aquest ha estat el seu amor més ferm. I quan diu Catalunya hi ha un lligam amb la seva obra, la literatura en la nostra llengua, que podríem estendre a la literatura universal. Per això un capítol es titula el "Critic Lector de tots els llibres" que és com el van anomenar a Colòmbia l'any 1918 i ho fa també García Márquez

L’apartat de “L’escriptor davant la política” hauria estat del gust de la família del Vinyes?

Ben segur que no els hauria sorprès perquè m'he cenyit als textos de l'autor i he parlat de les simpaties carlines del seu pare com a origen d'aquestes inquietuds. A diferència d'escriptors com Ventura Gassol o Puig i Ferreter, mai no es va plantejar dedicar-se a la política. Va ser un company de viatge dels republicans, però no dubtava a criticar el que no rutllava, tot el que s'improvisava o es feia malament. Al catalanisme hi afegim la gran fe en la cultura com a enfortiment de la democràcia.

Podem parlar d’un escriptor compromès des de bon principi?

Escriure per a Vinyes és una missió cívica, una contribució a la col.lectivitat. I a l'hora de les proves, la guerra, l'exili, va mostrar una actitud coratjosa. No sols va denunciar la barbàrie de les dictadures sinó que no dubtava a criticar el que no li agradava de la rereguarda republicana. El que més m'ha colpit recentment de Vinyes, són els seus articles polítics de Barranquilla, el 1940, quan veu la pàtria perduda i Europa dessagnada. Alguns van ser antologats per Gilard però una visió de tots en dibuixa un home lúcid que adverteix dels cants de sirena de les dictadures. N'hi ha un, "En el desterrament" sobre els primers morts de l'exili literari, Alfons Maseras, Pere Coromines, Alexandre Plana, que és impressionant. Amb diferents idees, ens diu, tots tres van morir a l'exili, amb les mans netes de sang i l'únic delicte de ser fidels a la pròpia literatura. Aquesta és la seva gran visió política.

Darrerament l’autor berguedà és el protagonista de diverses publicacions importants d’àmbit nacional (Serra d’Or, Assaig de Teatre, aquest primer llibre de la col·lecció Arxius i Societat, del Departament de Cultura… Com ho valores?

Tant de bo sigui el preludi d'una consolidació del seu nom i contribueixi a reconèixer la seva obra. A "Assaig de Teatre", hem editat Fum sobre el teulat, una obra estrenada el 20 de gener de 1939, l'última en català abans d'entrar Franco. Però tornant al tema del reconeixement crec que caldria posar-hi tots els instruments necessaris. Per aixó abono la proposta de Jaume Huch a "Serra d'Or" quan demana la necessitat d'una fundació que ampliï aquest suport i contribueixi a enfortir les iniciatives que es fan ara com la recent publicació dels contes L'albí i Records a l'alba, a càrrec, justament, d'Edicions de L'Albí i Jaume Huch.

Veus molt lluny una estrena de Vinyes al Teatre nacional de Catalunya?

No sóc gaire optimista però no cal perdre l'esperança en aquest moment en què es comença a mirar més la tradició. Em consta que es va estudiar estrenar Ball de titelles i darrerament Arran del mar Caribe La primera és una comèdia tan fantàstica com corrosiva i la segona, de les escasses obres sobre el nostre exili, un drama amb alè poètic i tota la sensualitat i l'aventura del tròpic. A mi m'agradaria que algun director copsés aquesta riquesa, se n'enamorés. Cal veure què passa i allunyar l'escepticisme.

Si s’ha representat La fam de Joan Oliver, sobre la guerra, perquè no encarar també l’exili amb Arran del Mar Caribe?

Els teus viatges a Colombia, t’han aportat alguna visió nova de Vinyes?

I tant: en primer lloc el coneixement directe de l'entorn, que et fa entendre la seva experiència del Carib, la zona on ell va viure. I en segon lloc la constància d'un gran reconeixement per part d'aquelles persones que el veneren com a icona d'obertura intel.lectual, de crítica honrada i eficaç: molta gent coneix Vinyes com a un dels pares espirituals del Grupo de Barranquilla, que pel fet d'haver impulsat García Márquez o pintors com Álvaro Obregón, adquireix una gran importància en la història de la ciutat. "Y en el principio fue don Ramón", és una frase llegida allà que expressa aquest carisma.

En el darrer viatge vas coincidir amb García Márquez, com va ser?

Vam coincidir a Cartagena de Indias, arran del recent Congrés de la Llengua Espanyola. El seu biògraf, el britànic Gerald Martin, em va entrevistar i es va interessar pel meu llibre, el qual vaig fer arribar a mans de l'escriptor. No he tingut l'avinentesa de parlar amb el mític Gabo en aquests dies en què se n'ha celebrat l'aniversari, però el nom de Vinyes hi va ser en els discursos i en les publicacions que han glossat els inicis literaris de García Márquez. Confirmen el que ens diu a les seves memòries Vivir para contarla, el reconeixement al seu mestratge.

Parla’ns una mica de la col·laboració entre l’Autònoma i les universitats colombianes.

La UAB té un conveni de col.laboració amb la Universidad del Norte de Barranquilla i d'aquí les jornades sobre Vinyes que van organitzar el 2005 Als que s'hi interessin els recomano que llegeixin la revista digital Memorias, número tres, dedicat íntegrament a les Jornades i a Vinyes, amb moltes imatges de l'Arxiu Comarcal Berguedà (www.uninorte.edu.co)

Hi haurà traducció al castellà d’aquest llibre?

Estic fent gestions perquè n'hi hagi una versió adaptada que es pugui editar a Colòmbia. Això seria just i interessant, en tant que Vinyes també forma part de la història d'aquell país. La col·lecció de fotografies que va editar des de la llibreria Vinyes, per exemple, són part essencial de la història gràfica de Barranquilla.

Finalment, com veus el futur del premi de teatre Ramon Vinyes, a Berga?

Crec que Berga ha de vetllar aquest guardó com a un actiu cultural important, no sols per preservar la memòria del seu escriptor, sinó perquè consolida nous creadors del teatre català, la gran passió de Vinyes. El fet que els dos darrers guanyadors, Josep Maria Miró i Jordi Faura, siguin dos joves creadors escènics n'abonen la visió de futur. En les seves obres hi ha un compromís amb els problemes del nostre temps, aixó és un bon homenatge als principis de Vinyes. Cal fer un esforç, doncs, perquè els agents culturals i polítics berguedans assumeixin la importància nacional d'un premi que honora la ciutat.

divendres, 14 de desembre del 2007

Grup de Viver

El Castellot de Viver

Aviat farà 25 anys del Grup de Viver
Quirze Grifell. Membre del Grup de Viver
Publicat a Regió7 (8 desembre 2007)

Molt abans de conèixer mossèn Climent Forner,
sovint en tenia properes referències familiars. El
meu pare, pels volts de Nadal, em solia dir “he passat
per la rectoria de Navàs i he deixat el calendari
de la fassina de cal Sala a la mare del mossèn poeta”,
la Lola de ca la Guillema.
Amb data de novembre del 1983, tinc dedicat el
seu llibre L’ull de Taüll. Vol dir, doncs, que uns mesos
abans vam començar a Navàs les reunions periòdiques
del que més endavant seria el Grup de Viver,
encarregat de tirar endavant el projecte de la
col·lecció Escriptors del Berguedà. El doctor Joaquim
Molas va ser el culpable de la planificació de la biblioteca
en deu volums. A l’hora de plantejar-li els nostres
dubtes sobre la magnitud del projecte, al seu pis
barceloní farcit de llibres ens va etzibar: “bé deuen
tenir una burgesia, al Berguedà!”
Al timó d’aquesta nau hi ha hagut sempre, indefallible,
l’amic Climent Forner. Un altre Climent, l’enyorat
poeta Climent Peix, va ser també un dels més
entusiastes. Jaume Huch (Edicions de l’Albí) en va
assumir l’edició des del primer llibre, publicat el
1986, Guillem de Berguedà i altres trobadors, que recull
una magnífica traducció al català dels poemes
del trobador a càrrec de Climent Forner. Martí de Riquer
en va lloar la qualitat, va presentar el llibre a Berga
i ens va delectar amb la seva prodigiosa memòria
en un sopar al desaparegut hostal Cal Passasserres.
Joan Tuneu, Ramon Mujal, Maria Estruch i jo mateix
completem el grup de redactors. A part de l’esmentat,
fins ara han sortir cinc llibres més: Teatre de
Ramon Vinyes,Tres poetes: Peix,Tuyet, Claret,
Tres prosistes:Armengou, Tuyet, Ballarín, prologat i presentat
a Berga per Josep Benet, l’antologia dels poetes nascuts
abans del 1900, Hora d’argent i Rumbs blaus,
una antologia dels poetes nascuts entre 1901 i
1939. Al llarg d’aquests anys, el grup ha col·laborat
també en els dos reculls que formen Antologia Queraltina,
publicat el 1991 amb motiu del 75è aniversari
de la coronació de la Mare de Déu de Queralt.
De cara als propers anys, el Grup de Viver prepara
una antologia de la poesia popular, l’antologia dels
poetes nascuts a partir del 1939, un volum de textos
de Ramon Vinyes i el que serà el darrer, una història
literària del Berguedà. Tot i les dificultats econòmiques
d’aquesta aventura editorial, cal dir que,
segurament, cap altra comarca dels Països Catalans
no ha gosat fer una cosa semblant, recollir en deu llibres
el bo i millor de la seva literatura.
La rectoria de Viver ha esdevingut el lloc de trobada
i posada en comú del treball fet. Allà, a la taula presidida
per mossèn Climent, hem comentat les grandeses
i les misèries del país, de la política, de la cultura,
dels mitjans de comunicació. Hem compartit novetats
editorials, hem explicat anècdotes, acudits i hem brindat
més d’un cop i de dos, amb les paraules de Climent
Peix: “Tot maleint la memòria de Felip Quint”.
Amb motiu del 80è aniversari del nostre amfitrió
poeta, el Grup de Viver va organitzar-li un dinar sorpresa
a Gaià, en el qual el van voler acompanyar una
quarantena d’amics. Entre d’altres, hi havia els poetes
Montserrat Altarriba, Dídac Faig, Jordi Pàmies, Pere Vives,
Francesc Garriga; l’editor Isidor Cònsul; els sacerdots
Jordi Mas, Jesús Huguet, Enric Bartrina i Ramon
Garcia; i els homes de lletres Jordi Lladó, Benigne
Rafart i Joaquim Sala. La imatge del mossèn alçant
l’espasa de partir el pastís, a l’hora de les postres,
només ens indicava una cosa, que el tot just encetat
Any Climent Forner té corda per molts anys!

dimecres, 12 de desembre del 2007

L'escala de la vida


Francesc Pujols, filòsof de Martorell, va triar com a símbol de la religió científica catalana una escala de cinc esglaons. En aquesta escala de la vida s'hi representen cinc estadis, des de la matèria pura fins a l'esperit pur. Així, minerals, protozous, animals, homes i àngels queden situats, en ordre ascendent, un a cada graó. Els àngels, a dalt de tot, són tot esperit i gens de matèria.
A les estacions de tren italianes la senyalització de les escales està feta a la manera pujolsiana, com es pot veure a la fotografia de Civitavechia.

dimarts, 11 de desembre del 2007

Núvols i poesia


Llegeixo a la pàgina 17 del Regió7 d'avui (diari de la Catalunya central) que el meteoròleg Gavin Pretor-Pinney, fundador de la Societat Internacional d'Apreciació dels Núvols, assegura que alguns núvols fan olor. Segons aquest científic, els cúmuls absorbeixen les aromes de les arbredes situades a més alçària, fet que alguns pilots d'avioneta han pogut comprovar.
En el seu llibre "La Guia de l'observador de núvols" Pretor-Pinney es refereix als núvols com "l'art i la poesia moderna de la naturalesa".
Això que ara ha descobert la ciència, la poesia ja fa molt temps que ho sabia. Sense anar més lluny, el poeta lleidatà Màrius Torres, referint-se als núvols, va escriure:
"Per quin caprici els déus fan i desfan,
per sempre, meravelles tan breus?"

dimecres, 28 de novembre del 2007

Dia del beat Ramon Llull


Ahir, dimarts 27 de novembre, va ser festa a les Facultats d'Informàtica i de Filosofia. L'obra del beat Ramón Llull abraça aquests dos camps, aparentment tan allunyats.
A la Facultat d'Informàtica de la Politècnica, a Barcelona, hi ha un professor que va començar el curs fent les classes en català i, després de la queixa d'alguns alumnes del programa Erasmus, va decidir fer-les en anglès. Els estudiants catalans s'han quedat amb un pam de nas però ningú no ha protestat. Això sí, se'ls han ofert els apunts de l'assignatura en català. Això passa, ara, en ple segle XXI, no pas en l'època de Ramon Llull.
No sé si, ahir, les Facultats de Traducció i Interpretació, un altre dels camps lul·lians, van fer festa.

dilluns, 26 de novembre del 2007

Excel·lent concert de Roger Mas


Divendres 23 de novembre, en el marc de la fantàstica i acollidora biblioteca Sant Antoni Maria Claret de Sallent, el cantant solsoní Roger Mas va oferir un concert anomenat "Poesia i cançó". Tot sol amb la guitarra, va cantar un seguit de composicions pròpies sobre poemes d'Amadeu Vidal i Bonafont, del berguedà Toni Gol, Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu i Jacint Verdaguer.
Tot i que va fer saber que tenia alguns problemes de gola, la veritat és que el públic que omplia la sala de sota teulada va gaudir d'un espectacle rodó, autèntic, proper i de gran volada poètica i musical, en el qual també va incloure cançons de diverses etapes de la seva trajectòria.
Actualment Roger Mas i el seu grup, amb en Xavier Guitó de Berga, preparen un nou disc sobre música tel·lúrica que inclourà, entre d'altres, els Goigs de la Mare de Déu del Claustre de Solsona, un tema instrumental amb el ball de l'Àliga de la Patum i alguns poemes musicats de Verdaguer. La recerca de l'espiritualitat vol ser el fil conductor.
Des del sorprenent primer disc Casafont, Roger Mas ha seguit un camí ascendent i ple de reconeixements. A hores d'ara ja és un dels principals valors de la cançó en català. La seva veu fascina, sedueix, enganxa, acompanya.
Si encara no el coneixeu, escolteu-lo. Si ja en sou fans, estigueu atents al proper disc i als concerts. Trobareu més informació de tot plegat a: www.rogermas.net

Fill de dos blocs

El Cabrer i Mossèn Torrabadella

Aquest bloc és fill i hereu directe de dos blocs ja extingits: La Bauma dels Encantats, estrenat fa cosa de tres anys, i d'un altre Berganauta que no es va engegar. El primer volia ser un homenatge a una de les societats berguedanes més antigues, que es definia com a filantròpica, festiva i original. La Bauma dels Encantats actual viu la tercera etapa de l'entitat.
A la fotografia hi veiem el Cabrer i mossèn Torrabadella, els dos primers capgrossos de la Bauma, estrenats a Holanda el 1988, creats per l'artista solsoní Manel Casserres. Més tard, es van construir Donya Blanca i El Jep dels Estanys. Tots quatre van ser importants personatges històrics durant les guerres carlines al Berguedà.
Faig constar per escrit que aquest bloc neix el 25 de NOVEMBRE de 2007.