divendres, 26 de desembre de 2008

La Fia-Faia de l'alt Berguedà

Sant Julià de Cerdanyola

Durant la nit del 24 de desembre té lloc a Bagà i a Sant Julià de Cerdanyola una de les tradicions més antigues del Berguedà. És l'encesa de la Fia-Faia, espectacle de gran plasticitat i bellesa lligat al Solstici d'hivern. Aquesta celebració del calendari nadalenc aporta, amb el foc i les seves imatges, la necessària calidesa a la nit més llarga de l'any.

Dansa de la Fia-Faia a Bagà

dijous, 25 de desembre de 2008

Les Garrofes de Berga a You Tube



Per primera vegada en la història, les tradicionals Garrofes dels Pastorets de Berga han aconseguit ser presents en la comunitat més gran de vídeos que hi ha a Internet, You Tube.
Aquestes primeres Garrofes youtuberes han estat les escrites per Juli Gendrau, alcalde de Berga, i van ser llegides per ell mateix com a cloenda del Sopar de les Garrofes celebrat dissabte passat a l'Hotel Berga Park, organitzat per La Farsa.
"Les Garrofes de l'alcalde" han estat filmades i penjades a You Tube per Josipera, autor de diversos vídeos sobre Berga i comarca.
Esperem que ben aviat s'hi puguin veure les dels jocs guanyadors del concurs de Garrofes 2008, que seran llegides durant les representacions dels Pastorets de Berga.
Aquesta tradició arrenca de l'adaptació a la societat berguedana d'unes quartetes que Frederic Soler, Pitarra, va incloure en el text dels seus Pastorets (El bressol de Jesús, estrenats al teatre Romea de Barcelona el 1891) que feien broma de l'actualitat barcelonina de l'època.

Molt Bon Nadal als lectors de El Berganauta.

dilluns, 22 de desembre de 2008

Llengua catalana i batxillerat - Joan Solà


El batxillerat

La setmana passada Núria Escapa i Gustau Erill, professors de català al batxillerat i membres de la Plataforma de Professors de Llengua Catalana (PPLC), van exposar a l'Institut d'Estudis Catalans, sense gaires tecnicismes ni gaires embuts, la realitat que es viu als seus centres en relació amb la llengua catalana.

De les tres hores setmananls de llengua catalana s'ha passat a dues, i la situació ha empitjorat considerablement respecte del moment anterior, ja prou magre: ara s'hi afegeix el gravíssim problema de la immigració i la coneixença cada cop més precària que els alumnes tenen del català. Els professors han creat la PPLC per veurè què hi poden fer. El departament de la Generalitat hi respon amb sofismes: que no són dues hores sinó quatre (sumant-hi les dues de castellà!!); i que no són dues sinó tota la resta d'hores de les altres matèries que es donen en català. Però tothom que visqui en l'ambient afectat (i els que no hi vivim) sap que el professorat fa aigües en aquest aspecte: que cadascú fa el que pot o el que vol i que (com tothom també sap) ningú no controla el que passa. O potser a ningú no li importa.

La llengua catalana, doncs, queda automàticament rebaixada de prestigi respecte de les matèries de quatre i de tres hores. I el programa és el mateix d'abans, amb història de la llengua i altres melodies no menys angèliques com ara els conceptes de tècniques de comunicació, de cohesió, de coherència o de canvi i caiguda de preposicions. Remeneu-ho tot i llanceu-ho a una classe on la meitat no són nascuts aquí, un bon grapat no entenen pràcticament gens les llengües del país i un altre grapat més considerable saben que aquesta llengua no és altra cosa que una matèria inútil en la societat on viuen; inútil i empipadora, plena d'entrebancs i repressions; i que, com a màxim, hauran de "passar-la", o bé el conjunt del claustre ja s'encarregarà de "fer-la passar" amb mitjanes, amb la vista grossa o amb un cansament secular insuperable, per més arran de terra que sigui la nota. Per tant, esborrem allò que el català és la llengua pròpia d'aquests centres: és, ras i curt, una matèria que ja fa anys que genera antipatia; la matèria i els que l'ensenyen: perquè els alumnes perceben perfectament que se'ls exigeix més del que el sistema els dóna i del que el país els demana. Estem creant, doncs, uns professionals que posseiran el nivell "C" legal de català i que, en el millor dels casos, usaran (usen, vaja) un perfecte, repugnant, catanyol.

La sensació general és que tothom sap això de sobres, que en el fons (gairebé) tothom ho lamenta i (gairebé) tothom voldria que no fos així, però que tothom es troba que no sap què fer-hi o que no pot fer-hi el que creu que fóra bo; i que els polítics directament implicats en la qüestió, ara més que mai no s'hi senten incòmodes sinó ben al contrari: potser finalment sí que arribarem al seu ideal, a fondre'ns en "una, grande y libre", quan finalment haurem desaparegut els que emprenyem.

Joan Solà

Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dissabte 20 de desembre del 2008 i també a InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [8.000 membres].
Us hi podeu subscriure, totalment de franc, aquí: http://infomigjorn.drac.com/alta

Llengua catalana i batxillerat - Joan Solà

El batxillerat

La setmana passada Núria Escapa i Gustau Erill, professors de català al batxillerat i membres de la Plataforma de Professors de Llengua Catalana (PPLC), van exposar a l'Institut d'Estudis Catalans, sense gaires tecnicismes ni gaires embuts, la realitat que es viu als seus centres en relació amb la llengua catalana.

De les tres hores setmananls de llengua catalana s'ha passat a dues, i la situació ha empitjorat considerablement respecte del moment anterior, ja prou magre: ara s'hi afegeix el gravíssim problema de la immigració i la coneixença cada cop més precària que els alumnes tenen del català. Els professors han creat la PPLC per veurè què hi poden fer. El departament de la Generalitat hi respon amb sofismes: que no són dues hores sinó quatre (sumant-hi les dues de castellà!!); i que no són dues sinó tota la resta d'hores de les altres matèries que es donen en català. Però tothom que visqui en l'ambient afectat (i els que no hi vivim) sap que el professorat fa aigües en aquest aspecte: que cadascú fa el que pot o el que vol i que (com tothom també sap) ningú no controla el que passa. O potser a ningú no li importa.

La llengua catalana, doncs, queda automàticament rebaixada de prestigi respecte de les matèries de quatre i de tres hores. I el programa és el mateix d'abans, amb història de la llengua i altres melodies no menys angèliques com ara els conceptes de tècniques de comunicació, de cohesió, de coherència o de canvi i caiguda de preposicions. Remeneu-ho tot i llanceu-ho a una classe on la meitat no són nascuts aquí, un bon grapat no entenen pràcticament gens les llengües del país i un altre grapat més considerable saben que aquesta llengua no és altra cosa que una matèria inútil en la societat on viuen; inútil i empipadora, plena d'entrebancs i repressions; i que, com a màxim, hauran de "passar-la", o bé el conjunt del claustre ja s'encarregarà de "fer-la passar" amb mitjanes, amb la vista grossa o amb un cansament secular insuperable, per més arran de terra que sigui la nota. Per tant, esborrem allò que el català és la llengua pròpia d'aquests centres: és, ras i curt, una matèria que ja fa anys que genera antipatia; la matèria i els que l'ensenyen: perquè els alumnes perceben perfectament que se'ls exigeix més del que el sistema els dóna i del que el país els demana. Estem creant, doncs, uns professionals que posseiran el nivell "C" legal de català i que, en el millor dels casos, usaran (usen, vaja) un perfecte, repugnant, catanyol.

La sensació general és que tothom sap això de sobres, que en el fons (gairebé) tothom ho lamenta i (gairebé) tothom voldria que no fos així, però que tothom es troba que no sap què fer-hi o que no pot fer-hi el que creu que fóra bo; i que els polítics directament implicats en la qüestió, ara més que mai no s'hi senten incòmodes sinó ben al contrari: potser finalment sí que arribarem al seu ideal, a fondre'ns en una, grande y libre, quan finalment haurem desaparegut els que emprenyem.


Joan Solà
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dissabte 20 de desembre del 2008

NOTA.- El text d'aquest article és l'original que Joan Solà ha enviat al diari AVUI i que ha tingut l'amabiliat d'enviar també a la llista InfoMigjorn, per tant podria haver-hi alguna petita diferència entre aquest text i el publicat en el diari.

dimecres, 17 de desembre de 2008

Josep Noguera, Premi a la Cultura 2008

Foto Regió7

L'historiador Josep Noguera i Canal va rebre dissabte dia 13 el Premi a la Cultura Ciutat de Berga 2008. Tot i que em sap greu de no haver-hi pogut ser, l'amiga Carme em va fer un esplèndid resum de l'acte que, amb el seu permís, reprodueixo:

"Potser m'hauria agradat més poder-te explicar 'de viva voce' i no per escrit com va anar el Premi a la Cultura. La veritat és que va estar molt bé.
Començo pel principi. Obre l'acte la regidora Carme Barniol, ho fa molt bé -i no perquè sigui amiga meva-, acostumo a ser crítica amb la gent que m'aprecio, així que ho fa molt bé, en sap d'escriure, sap molt de llegir-ho o interpretar-ho, digues-li com vulguis. Després, un vídeo on s'expliquen els 50 anys de trajectòria de l'Agrupació Teatral la Farsa. Recull el Premi la Montserrat Minoves, que agraeix el premi i el dedica a tots els que han passat durant aquests anys per la Farsa i, evidentment, un record emocionat als que malauradament ja no hi són.
Després, el presentador proclama el nom de Josep Noguera com a Premi a la Cultura 2008 i comença un vídeo on s'explica la vida del Noguera, des que era jove fins ara, amb les seves publicacions, les seves inquietuds i les seves iniciatives, entre altres, La Bauma dels Encantats. En aquell moment apareix un Quirze Grifell jove i guapo... Quan acaba el vídeo, el Noguera puja i recull el Premi de mans de l'alcalde de Berga, Juli Gendrau. Tot seguit agraeix també a molts dels que ja no hi són, als que hi són i al públic en general. Poques paraules però ben dites. Se'l nota una mica nerviós o amb ganes d'acabar, aquesta és la meva sensació. Després ell mateix m'ho confessa.
Mitja part i una gran sorpresa, actuació del grup de corda de l'Escola de Música, alumnes i professors interpreten durant tres quarts d'hora tot un seguit d'obres des del barroc fins a peces modernes i actuals. Una gran actuació que sona molt i molt bé. Cap a les 12, acabant a la mateixa hora que el partit Barça Madrid, sortim del teatre i cauen flocs de neu, és hivern, m'agrada".
La més sincera enhorabona a l'amic Josep Noguera!

diumenge, 14 de desembre de 2008

Torna la neu

Foto Josep Vidal-Alaball

dissabte, 13 de desembre de 2008

Una obra de Vinyes i Carrion al TNC


Abans de veure la magnífica posada en escena de La Dama de Reus al TNC, llegeixo els plafons que expliquen quatre coses de l'autor i de l'obra. La sorpresa arriba quan llegeixo que Ambrosi Carrion "en els anys trenta rep la influència de l'expressionisme alemany que Ramon Vinyes introdueix a Catalunya". Magnífic!, penso, Ramon Vinyes ara mateix ja és present al vestíbul del Teatre Nacional de Catalunya.
Però la cosa no s'acaba aquí. Una mica més avall, el professor Jordi Castellanos dóna notícia d'una obra, "El misteri de Santa Eròfila, una peça de "teatre estrambòtic" escrita amb Vinyes" l'any 1940 en terres de França.
Responsables del TNC han fet pública la intenció de representar alguna obra de Vinyes, fins i tot han parlat de Peter's bar. Ara toca que algun director teatral amb sensibilitat per Vinyes llegeixi aquesta peça escrita a dues mans i la porti a l'escenari. Seria un magnífic homenatge a aquests dos grans damaturgs exiliats.

dimecres, 10 de desembre de 2008

Mississipi Mass Choir al Palau de la Música Catalana



Una coral és una de les formes més perfectes d'ànima col·lectiva.
El Palau de la Música Catalana és el temple ideal per deixar-se endur.
El Mississipi Mass Choir, un dels millors cors del món, que ara celebra el 20è aniversari, ha aixecat cossos i esperits amb l'energia i el ritme de les seves veus negres. Gospel d'alta graduació, una autèntica "bomba d'amor".

dilluns, 1 de desembre de 2008

Museu virtual de la Patum de Berga


A partir d'ara qui vulgui saber què és la Patum disposa d'una eina que es pot fer servir des de qualsevol lloc del món, el Museu virtual de la Patum, engegat per l'Ajuntament de Berga.
Els berguedans, que sabem una mica de què va la festa, podem entrar al nou museu a tafanejar i a veure si allò que s'hi explica coincideix amb la idea que fins ara en teníem. Com a detall curiós, a l'entrada hi ha un comptador que ens informa dels dies que falten per a la sortida del Tabal.
Entreu-hi clicant aquí: Museu de la Patum

diumenge, 30 de novembre de 2008

Climent Forner entrevistat a TV3


El capellà i escriptor berguedà Climent Forner i Escobet va ser entrevistat a TV3 amb motiu de la celebració de l'Any Climent Forner, que es clourà solemnement el proper 19 de desembre al Saló de Plens de l'Ajuntament de Berga.
En l'entrevista al programa Signes del Temps es parla també de la publicació del seu darrer llibre Preneu-m'ho tot, deixeu-me la Paraula, editat per L'Albí, del berguedà Jaume Huch.
Podeu veure l'entrevista clicant aquí:
Climent Forner a TV3

dimecres, 26 de novembre de 2008

Ramon Vinyes a la portada del diari "El País"

Cliqueu a la imatge per veure-la millor

Com podeu veure, el diari "El País" d'avui dimecres publica una petita fotografia de Ramon Vinyes a la portada, sota mateix de la capçalera.
En un article interior, repassa la insòlita biografia d'aquest escriptor berguedà universal, amb motiu de la taula rodona que hi haurà demà a Madrid.
Podeu llegiu l'article clicant aquí: Article a "El País"

Actualitat de Ramon Vinyes


El nom de l'escriptor berguedà Ramon Vinyes i Cluet ha aparegut recentment als mitjants de comunicació per diversos motius:

Primer. La mort, a principis d'aquest mes, de l'estudiós de la seva obra i del grup d'escriptors de Barranquilla, Jacques Gilard, professor de la Universitat de Tolosa de Llenguadoc.
La premsa de Catalunya i també la de Colòmbia se n'ha fet ressò:

http://www.elheraldo.com.co/ELHERALDO/BancoConocimiento/R/rdimmemoriam/rdimmemoriam.asp

Segon. L'editorial L'Albí ha publicat fa poc el llibre que recull les dues peces teatrals guanyadores del Premis de Teatre Ramon Vinyes 2003 i 2004. Es tracta de Cabaret diabòlic, de Beth Escudé, i Una peça de Jenny Hollan, d'Àngel Burgas. L'edició compta amb el suport de l'Ajuntament de Berga.

Tercer. El diari Avui de dilluns dia 24, informava de la intenció de portar una obra de Vinyes, possiblement Peter's bar, a l'escenari del Teatre Nacional de Catalunya:

http://www.avui.cat/article/cultura_comunicacio//47218/pais/sense/teatre.html


I quart. L'ambaixada de Colòmbia a Espanya i la delegació de la Generalitat a Madrid han organitzat al Centre Cultural Blanquerna la taula rodona "El sabio catalán: Ramon Vinyes. Apuntes sobre el maestro de Gabriel García Márquez", en la qual intervindran la flor i nata dels intel·lectuals colombians:

Ramón Illán Bacca, escriptor i catedràtic de la Universidad del Norte
Gustavo Bell Lemus, director del diari "El Heraldo"
Ariel Castillo, catedràtic de la Universidad del Atlántico
Eduardo Márceles Daconte, escriptor i investigador cultural
Borja Expósito, gestor cultural
Heriberto Fiorillo, escriptor i cineasta
Marco Schwartz, escriptor i periodista

Centre Cultural Blanquerna, dijous 27 de novembre de 2008, a les 19.30h

La corresponsal que El Berganauta té a Madrid ens informarà puntualment i amb tota mena de detalls d'aquest esdeveniment cultural, una iniciativa del govern de Colòmbia.

diumenge, 23 de novembre de 2008

Dia de Sant Climent


La botiga dels avis, la casa dels pares, la meva infantesa. La vostra i la nostra vida. Tot ha passat, amunt i avall, pel passeig que mena al cementiri. Avui fa tres tardors que plàtans i castanyers et ploren amb totes les fulles de l’enyor.
Per a R. S. R.

divendres, 21 de novembre de 2008

Miquel Martí i Pol canta "Riu amunt" (1963)



Sabíem que el poeta de Roda de Ter havia pujat als escenaris per cantar i havíem vist fotos seves amb la guitarra. Fins avui, però, no havia trobat cap gravació de les seves cançons. Gràcies al You Tube i, sobretot, a l'autor d'aquest vídeo, Jasabet.
Des d'aquí proposo que es reediti en CD tota l'obra enregistrada de Martí Pol. Seria una manera més de servar-ne la memòria i de retornar-li la veu.
Responsables de cases discogràfiques, no us sembla una idea interessant?

Miquel Martí i Pol canta "Riu amunt" (1963)


Sabíem que el poeta de Roda de Ter

diumenge, 16 de novembre de 2008

Manel, benvinguts!



Divendres al vespre vam sentir a la ràdio del cotxe una cançó preciosa que parlava de la Dolors però no vaig poder enganxar qui la cantava. Ahir al vespre, sota la lluna gairebé plena, vaig sentir, a la mateixa ràdio del cotxe, Dona estrangera i el locutor va dir que era d'un grup anomenat Manel, que ha publicat el seu primer disc, Els millors professors europeus, i que en sentirem a parlar molt.
Ahir a la nit arribant a casa vaig llegir al diari que dissabte dia 22 actuen al Teatre Esplai de l'Ametlla de Merola. Després vaig buscar al You Tube i els vaig poder veure i sentir. Avui he trobat el seu racó al MySpace i he escoltat algunes cançons més.
Fa dos dies ni els coneixia, ara ja sóc un fan dels Manel.
Sentir i descobrir nous grups, joves, frescos, amb qualitat i que cantin en català sempre és un gran motiu d'alegria i esperança. Ànims, Manel!

http://www.myspace.com/gatmanel

El Berganauta intenta estar al dia pel que fa a les noves propostes musicals del país, nous grups, noves veus, noves cançons... Feu una ullada al SETÈ CEL, el panorama és ampli, creatiu i sorprenent:

http://celsete.blogspot.com/

dimecres, 5 de novembre de 2008

Yes, we can!



Des del mes de febrer he anat rebent per correu electrònic, gairebé diàriament, informació de primera mà sobre la campanya presidencial de Barack Obama. Aquesta matinada he rebut aquest missatge, enviat a tots els col·laboradors i simpatitzants d'arreu. Un dia històric.

"Quirze --

I'm about to head to Grant Park to talk to everyone gathered there, but I wanted to write to you first.

We just made history.

And I don't want you to forget how we did it.

You made history every single day during this campaign -- every day you knocked on doors, made a donation, or talked to your family, friends, and neighbors about why you believe it's time for change.

I want to thank all of you who gave your time, talent, and passion to this campaign.

We have a lot of work to do to get our country back on track, and I'll be in touch soon about what comes next.

But I want to be very clear about one thing...

All of this happened because of you.

Thank you,

Barack"

dijous, 30 d’octubre de 2008

Cançó de pluja - Josep M. de Sagarra


No sents, cor meu, quina pluja més fina ?
Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son...
Hi ha dues perles a la teranyina,
quina conversa la pluja i la font!
No sents, cor meu, quina pluja més fina?

No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
Canten les gotes damunt la teulada,
ploren les gotes damunt del replà...
Gotes de pluja, gardènia que es bada...
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?

¿No sents, cor meu, quina pau més divina,
amb la música dels núvols desfets?
Pluja de nit, delicada veïna,
dentetes d'aigua en els vidres quiets...
No sents, cor meu, quina pau més divina?

¿No sents, cor meu, que la pena se'n va,
dintre aquest plor de la pluja nocturna,
i les estrelles somriuen enllà?
Enllà somriu un mantell tot espurna...
No sents, cor meu, que la pena se'n va?

No sents, cor meu, quina pluja més fina?
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
No sents, cor meu, quina pau més divina?
No sents, cor meu, que la pena se'n va?
No sents, cor meu, quina pluja més fina?

dimarts, 28 d’octubre de 2008

Castanyada a Port Aventura!

Cliqueu per veure tota la imatge

Fa dies que a TV3 passen un anunci força desagradable en el qual es veuen unes cares de pànic acompanyades amb la cançó "Miedo, tengo miedo". És la promoció del Halloween a Port Aventura. Finalment, aquest anunci ja té resposta. Des del portal Criteri s'ha engegat una campanya destinada a convèncer els responsables del parc temàtic que no cal fer promoció de les festes populars americanes en substitució de les autòctones:

http://www.e-criteri.cat/

Des de Criteri podeu fer arribar aquest missatge:

Benvolguts/des responsables de Port Aventura,

Com a ciutadà d’aquest país, vull mostrar-li el més absolut desacord amb la campanya publicitària que el seu establiment està duent enguany (que té continuitat respecte anys anteriors), destinada a la potenciació de la festivitat del Halloween com a atracció del seu complex d’oci.
Crec que la seva empresa, que sovint ha estat presentada com un emblema del país en qüestions d’oci, hauria de ser més sensible a les pròpies tradicions, i aprofitar el seu potencial de captació d’autòctons i turistes per promoure altres tipus de festivitats, amb més història i arrelament en el territori.
Les festes populars són quelcom que ens identifiquen com a país, i com a tals les volem preservar i mantenir. Entenem que la seva ferotge campanya de promoció del Halloween no tan sols no ajuda a aquest manteniment, sinó que creiem que ataca frontalment aquestes festivitats, ja que promou una iniciativa uniformitzadora i sense tradició al país, que no fa més que malmetre una tradició com la Castanyada.
És per això que els demanem la retirada d’aquesta campanya i els convidem a potenciar la Castanyada com a element de màrqueting i de captació de clients. De no ser així, poden comptar que no posaré els peus en el seu establiment.

dijous, 23 d’octubre de 2008

Anem, nou videoclip de Roger Mas



L'amic Ramon Guitó i Pons, poeta i editor, m'acaba de fer arribar el darrer videoclip de Roger Mas, Anem, poema de Verdaguer impregnat de la força tel·lúrica de les muntanyes del Solsonès. Una meravella musical i visual. El pianista rinxolat és el berguedà Xavier Guitó, membre del grup de Mas. Gaudiu-ne!

dimecres, 24 de setembre de 2008

Tanquem les nuclears catalanes!


Ferralla nuclear

Article de Vicent Partal a Vilaweb
dimecres, 24 de setembre de 2008

Sembla que entre una certa esquerra s'està posant de moda una certa tendència a revisar l'històric "nuclears, no gràcies". Supose que és qüestió bàsicament de l'edat i de la preocupació per la constant caiguda del cabell. A mi, de moment, no em convencen. Especialment vist que les quatre que tenim nosaltres porten camí de batre els rècords de fallides mundials. Cofrents, Vandellòs i Ascó estan cada quatre dies en les notícies i els seus problemes constats ja són molt més que preocupants. Tant que segurament no hauríem d'esperar a posar-nos d'acord sobre la teoria general per a convenir que va siguent hora que les tanquen del tot.

Ahir va ser Ascó la que es va aturar per una fuita d'oli de control d'una vàlvula de vapor de la turbina. Érem dimarts. Fa un mes hi va haver un incendi en el generador elèctric de Vandellòs II i un altre més abans una parada d'aquestes que en diuen "no programada" a Cofrents, per a comprovor l'estat de les alimentacions elèctriques de les vàlvules. Això era el 25 de juliol. El 13 del mateix mes vam saber que s'havia detectat terra contaminada a Vandellòs II i que a Cofrents havia hagut una variació de potència "no programada" superior al 20 per cent. Tres dies abans havia hagut un altre incident, aquest important, a la mateixa central. Podríem seguir així mesos i mesos, repassant incidents menors i no tan menors (a l'abril fins i tot van destituir el director d'Ascó per amagar una fuita), incidents que posen de relleu que el manteniment de les nostres centrals nuclears està molt lluny de ser l'òptim i que, com a instal·lacions, són velles.

Totes elles però tenen encara més de vint anys de futur fins que la llicència expire. I aleshores la pregunta és si hem d'estar jugant a la ruleta russa, per més teories que vulguem posar sobre la taula. Al ritme d'incidents dels darrers anys Ascó, Vandellòs i Cofrents són candidates serioses a donar-nos un disgust gros. I sincerament preferiria que no fos així.

Vicent Partal

dissabte, 13 de setembre de 2008

Dues cerveses catalanes


Gràcies a la saviesa d'uns bons amics solsonins, hem tingut ocasió de tastar dues de les noves cerveses artesanals catalanes que ja hi ha al mercat.
La Pubilla, elaborada a Sant Guim de Freixenet, La Segarra, és una cervesa torrada d'alta fermentació feta amb aigua, malts d'ordi, llúpols i llevats. Es presenta sense pasteuritzar, sense filtrar, no es gasifica artificialment i té una graduació de 4,8 graus.
Si en voleu saber més:

www.cervesalapubilla.com
info@cervesalapubilla.com

La Rosita, presentada com la "cervesa artesanal de Tarragona", està composta d'aigua, malt d'ordi, sucre, llúpols i llevats. Podeu trobar més informació a:

www.rosita.cat
beu@rosita.cat

Les dues ampolles, totalment etiquetades en català, afegeixen al gust de les cerveses aquest detall que diu molt del bon gust dels seus elaboradors.
Si ens voleu fer conèixer altres cerveses artesanals catalanes, si us plau, deixeu aquí el vostre comentari. Les buscarem, les tastarem, les fotografiarem i les farem sortir a El Berganauta.
Salut!

dimarts, 9 de setembre de 2008

Manifest 11 de Setembre de 2008


SOM UNA NACIÓ, VOLEM ESTAT PROPI

Avui, Onze de Setembre de 2008, fa 294 anys que els Països Catalans vam perdre les nostres estructures d'Estat, la nostra capacitat legislativa, el control econòmic dels nostres recursos i l'oficialitat de la nostra llengua. Avui, malgrat que hem recuperat una part de les nostres institucions seculars, el marc jurídic i polític espanyol continua limitant el nostre benestar i el nostre desenvolupament cultural.

Així, la llengua catalana perd força i prestigi i veu reduït el seu ús social mentre que les institucions espanyoles enceten una ofensiva cultural d'homogeneïtzació al voltant d'una llengua única, considerada superior. La diferència entre els impostos que la nostra ciutadania ha de pagar i els serveis públics que rep representa un veritable espoli, sense parangó en el món occidental. Aquest espoli afecta diàriament a la vida de les persones. Així, centenars de milers de persones viuen per sota del llindar de la pobresa, la classe mitjana es veu obligada a un sobreesforç de finançament privat dels serveis bàsics, les empreses han d'afrontar els reptes de la globalització sense les infraestructures imprescindibles, i es dificulta el procés d'integració de la immigració.

En definitiva, avui ja és ben evident que l'autonomisme està esgotat i no permet resoldre els problemes bàsics ni bastir projectes col·lectius de futur il·lusionadors. Ens cal definir un objectiu ambiciós, engrescador, i clar: l'Estat propi.

Avui som doncs aquí per proclamar que l'exercici del dret d'autodeterminació és inajornable i que l'objectiu comú del catalanisme ha de ser l'Estat propi per a la nostra nació.

Perquè volem infraestructures eficients i competitives.

Perquè volem serveis de qualitat que no estiguin eternament saturats.

Perquè no volem pagar com a primer món i que una part de la nostra ciutadania visqui en el quart món.

Perquè volem competir internacionalment sense que ningú no ens veti.

Perquè volem que el català sigui la llengua comuna, la llengua que uneixi tots els ciutadans i ciutadanes del nostre país, vinguts d'arreu del món.

Perquè volem tenir la nostra pròpia veu en el concert de les nacions.

Perquè volem una nació lliure, moderna, desenvolupada, justa, responsable, respectuosa, culta, oberta al món i orgullosa d'ella mateixa.

Perquè no hi ha vent favorable per a qui no sap on vol anar.

Avui som aquí per proclamar ben fort als quatre vents:

SOM UNA NACIÓ! VOLEM ESTAT PROPI!

dimecres, 27 d’agost de 2008

La Plataforma per la Llengua opina



La política lingüística del Departament d'Educació

El Departament d’Educació ha practicat, durant aquest curs 2007-2008, la política de l’estira i arronsa. La implantació de la tercera hora de castellà, a primària, és la culminació d’un seguit de despropòsits com són els centres de benvinguda per a immigrants, la supressió del batxillerat nocturn o la retallada dels projectes d’innovació.

El tractament de llengües del Departament d’Educació sempre ha estat feble quan es tracta del català i ha hagut de ser el Govern qui ha dit, públicament, que la tercera hora de castellà no es farà, en lloc de fer-ho el Conseller Ernest Maragall. Aquest conseller, preocupat per aquell nen d’Olot que no entenia el castellà, no sembla tan preocupat pels milers i milers d’alumnes que no parlen català, malgrat que estan escolaritzats en català al Departament que ell dirigeix.

En aquest punt ens trobàvem, a principi d’aquest curs, quan es va demanar als centres de primària que redactessin el projecte lingüístic, seguint unes instruccions que, com sempre, deixaven a les mans del centre aspectes que el Departament no gosava legislar. El centre havia de decidir quantes hores feia de llengua catalana, castellana i de llengua estrangera, si feia o no matèries en castellà, quantes hores dedicava a treballar la llengua oral o si les activitats extraescolars havien de ser en català.

El Departament, després del recurs interposat per Convivència Cívica Catalana, demanant la introducció d’una tercera hora de castellà, va aturar tots els projectes lingüístics i va ajornar-ne el lliurament fins al proper curs. S’ha deixat impressionar per un recurs, presentat per una associació que pretén la desaparició del català, i ha malbaratat part de la feina feta des dels centres.

El Departament d’Educació, que coneix perfectament la situació del català, ni pren decisions en temes tan cabdals com l’ús de la llengua, ni dóna directrius concretes als centres perquè sàpiguen què han de fer. Deixa en mans dels centres decisions que s’haurien de prendre des de Departament, que és l’únic que té els recursos, l’autoritat i el deure de fer-ho.

El proper curs, altre cop, els centres hauran de decidir qüestions de política lingüística que haurien de decidir-se des del Departament, que és qui ha de legislar sobre coses tan importants, per al nostre país, com el futur de la llengua.

Carme Forcadell Lluís
Plataforma per la Llengua
www.plataforma-llengua.cat

dimarts, 26 d’agost de 2008

Adéu, Mònica López, adéu!


Quan la setmana vinent tot torni a la normalitat, la informació del temps a Els matins de TV3 ja no serà el mateix. Hi trobarem a faltar la Mònica López i Moyano, que se n'ha anat a TVE per fer de cap de la secció meteorològica.
L'escriptor lleidatà Vidal Vidal va dedicar, en el suplement Presència de principis d'agost, aquestes ratlles de comiat "a l'atractiva princesa de les isòbares nascuda a La Seu d'Urgell":
"La Mònica dels ulls com llacs pirinencs i somriures com mars en calma ens ha fet el salt per anar a prestar els seus serveis a una cadena de televisió d'àmbit estatal, en concret la Primera -l'enhorabona als espectadors espanyols-, seguint la petja marcada en els darrers anys per tants d'altres catalans que donen la cara a les pantalles, tant les petites com les grans.
Madrid com a gran xuclador. De recursos materials i també humans. Una decisió personal que no podem retreure a la bella urgel·litana, sinó tan sols lamentar, com a directament damnificats. L'admiració cap a la seva persona no arriba a l'extrem d'induir-nos a sintonitzar TVE per seguir fruint de la seva agradable presència.
Segur que no s'hi pot fer res, que no hi ha marxa enrere ni transacció possible?..."
El curs passat, la Susanna, companya de feina, ja m'ho deia: "Aquesta tia ho té tot, és intel·ligent, és guapa i es veu que també escala. Pot anar allà on vulgui".
Mònica, trobarem a faltar el teu somriure i aquelles caigudes d'ulls amb què ens obsequiaves cada matí, davant del mapa del temps dels Països Catalans.
Adéu, Mònica, adéu!

dilluns, 25 d’agost de 2008

dissabte, 23 d’agost de 2008

Per rucs, al Berguedà!


El Berguedà té paisatges espectaculars, pobles de postal, colònies industrials, museus, escriptors, pintors i poetes inspirats, personatges populars, bolets de tota mena, pèsols negres, patates emmascarades, blat de moro escairat, fonts, rieres i altres meravelles de la natura. Però, a més a més, té la sort de disposar d'un centre únic al món, especialitzat en la cria dels autèntics rucs catalans, els guarans.
Per saber-ho tot sobre la raça asina catalana consulteu el darrer número (97) de L'Erol, la revista cultural del Berguedà, i aquest interessant web:

http://www.fuives.com/

dissabte, 16 d’agost de 2008

El cantant Paco Muñoz s'acomiada





Paco Muñoz, una de les veus de referència i amb més consciència del País Valencià, comença aquest vespre a Bocairent una ronda de concerts de comiat, després de més de trenta anys de carrera. Vilaweb publica avui aquest article d'opinió, en el qual el músic reflexiona sobre la mort i parla dels seus projectes i darrers concerts.

La mort venia de vegades (Vicent Andrés Estellés)
Paco Muñoz

La mort va passar pel carrer major del Real de Montroi però no em va trobar a casa. I em va buscar i em va trobar a una residència de la tercera edat on jo havia anat a vore al meu germà major. Hi havia infermeres i un metge i és a Quart de Poblet, que l'ambulància i l'Hospital queden a prop i em vaig lliurar. Als meus vora setanta anys vaig conèixer què significa estar ingressat i vaig entendre, a la fi, aquella frase del Fuster: 'malalt és un home que ha anat al metge'.
Ara els metges diuen que estic molt bé, millor que mai amb una arítmia i una fibril·lació auricular. Que puc fer vida normal, però quan vull fer alguna cosa ve l'afegitó de... 'sí, però no te'n passes'.
He fet dues provetes per a xiquets a Albuixech i Palmera i ara m'agradaria fer una prova més seriosa a Bocairent el dia de Sant Roc, a la plaça de bous, en el recital que la meua mala salut de ferro em va obligar a suspendre. Si el cos aguanta, més endavant faré a octubre un concert a Benifaió i a desembre a Castelló de la Ribera. També per a xiquets a Montroi, el Genovés i Gestalgar, i plegaré veles.
Però com deia aquell vell maqui de Gestalgar: 'estamos rodeados pero no podréis escapar'. Seguiré treballant i gravant i recolzant tot aquell que em necessite. Seguiré com cantava Lluís Llach 'malalt d'amor pel meus país'. I això ningú no m'ho podrà negar.
Escric açò dimarts, 5 d'agost de 2008. Al Levante ve la notícia que a Bocairent m'han concedit la Medalla d'Or de la ciutat i m'alegra que ha sigut per unanimitat i pel que he fet per la nostra llengua.
Hi ha més coses però tampoc és necessari dir-ho tot ara. Acabe amb un fragment d'una de les meues últimes cançons: 'i veig tancar com suau adéu la porta dels records... La meua terra, aquesta terra, el meu País que sempre m'he estimat'.

Paco Muñoz

dilluns, 11 d’agost de 2008

Un any sense Xirinacs


Avui fa un any que Lluís Maria Xirinacs va decidir morir. El capellà lluitador per l'amnistia davant la presó Model, que va ser el primer parlamentari independentista elegit el 1977, havia estat també rector de Sant Jaume de Frontanyà. En homenatge, publiquem l'article que Xavier Montanyà li va dedicar el 25 de setembre de 2007.

Xirinacs, víctima de la democràcia

La mort de Xirinacs m’ha impressionat. I més en sabent que va decidir de posar punt final a la seva vida. La democràcia no mata, fa que algú decideixi de deixar-se morir. Posteriorment, l’espectacle denigrant que han fet els polítics i alguns mitjans m’ha resultat insuportable. La digna mort de Xirinacs, per contrast, ha servit per a això. S’ha posat en evidència la baixesa moral i ètica d’un sector important d’aquesta societat que s’omple la boca de la paraula democràcia. Les ienes s’han llançat sobre el seu cadàver sense cap mena de respecte a la persona, a l’ésser humà. Els uns, aquells qui tant van fer per marginar-lo de l’escena política, per no fer-ne ni cas en vida, l’han qualificat de 'profeta' o 'apòstol'. A mi, em sona a burla. Els altres, els de missa, els qui reivindiquen la memòria dels capellans assassinats a la guerra del 1936-39, i obliden interessadament que l’església catòlica va beneir tots els afusellaments i execucions de la dictadura en temps de pau, l’han titllat de 'capellà suïcida' o l’han comparat amb la bèstia criminal de Millán Astray. Per què tant d’odi? Xirinacs era religiós, pacifista i no violent. Com es poden dir aquests barbaritats? Com pot ser que es publiquin?

La trajectòria vital i intel·lectual de Xirinacs, des dels temps de la seva lluita per l’amnistia fins a la seva mort, podria identificar-se amb l’estat d’ànim, el desengany, de sectors importants de ciutadans d’aquest país que no estem d’acord amb el panorama polític que van dissenyar els capitostos de la transició, traint moltes de les aspiracions del poble. Ha estat un procés que ha acabat buidant de sentit la política, convertint-la en un penós espectacle en mans d’executius de 'marketing', que s’orienten a cops d’estadística i enquesta, prostituint el significat de les paraules quan els convé per tal de recuperar el poder o mantenir-s’hi. Xirinacs va ser el senador independent més votat a les eleccions del 1977. Una dada que els polítics haurien de tenir present, en vist de la baixa participació de les eleccions actuals, malgrat l’abús propagandístic que fan dels mitjans i els milions que gasten en publicitat. Em fan riure quan diuen: 'Hem de ser capaços d’il·lusionar la gent.' Han reduït l’edat mental del poble a la infantesa? Com volen aconseguir-ho? Repartint caramels? Cantant 'En Joan petit quan balla' al pati? Posant-hi una gegantina pastanaga transgènica a la punta del pal? Atenent a cop de talonari els capritxets d’alguns? El poble és molt més adult i savi que no es pensen. Xirinacs ho sabia. No repartia caramels. Actuava d'una manera sincera i generosa. Convençut d'allò que pensava i que feia. Atent a la voluntat popular. Sense mentides. Per això la gent se’l creia.

Queda el record i l’exemple d’un home intel·ligent, digne, fidel al seu poble i als seus ideals, lliurat i crític fins al final. Mantenir-se ferm en aquells principis bàsics de democràcia i llibertat, que tants compartíem, li va portar la marginació i, posteriorment, crec jo, l’amargor i el desencís. La seva anàlisi de la transició, període que va viure en primera línia, coincideix amb la dels més lúcids, com Gregorio Morán o Joan E. Garcés. Us deixo amb les seves paraules: "Els responsables de la transició s'han enfilat a dalt i han intentat de quedar-s'ho tot. Han buidat sistemàticament barris, comarques, entitats, cooperatives, sectors socials, professionals plens de vitalitat. Han practicat a dojo el pla Trilateral de despolititzar el poble, que així esdevé més 'governable'. Aquesta actuació es gravíssima, genocida. Una democràcia així és una falsa democràcia. Ja sé que és difícil, perquè sempre hi ha el grup polític barroer que ho arramba tot. Però lluitar contra aquest grup és justament lluitar en favor de la democràcia. Ara tenim una oligarquia o, parlant fi, una nova aristocràcia i prou".

Xavier Montanyà, Vilaweb, 25 de setembre de 2007

diumenge, 10 d’agost de 2008

Queralt i la Costa Brava

Entre la platja del Castell de Palamós i Cala Estreta

Ara fa cent anys l'escriptor i polític Ferran Agulló i Vidal va escriure per primera vegada el nom de Costa Brava en un article al diari La Veu de Catalunya.
Ferran Agulló és també autor de la lletra de l'Himne de la Coronació de la Mare de Déu de Queralt, estrenat el 3 de setembre del 1916. La música és del mestre Antoni Ribera i Maneja. L'himne, dividit en dues parts, Cor dels catalans i Cant del Berguedà, comença amb aquesta estrofa:

Verge dels cims, Regina de la serra,
Mare de Déu, Estel del Berguedà,
pregueu el cel pels homes de la terra,
vetlleu tot temps pel poble català.

Heus aquí un autor que va saber admirar i cantar la bellesa dels paisatges de la Catalunya marinera i alhora de la Catalunya muntanyenca. De la mateixa manera que la seva proposta de Costa Brava ha fet fortuna, esperem que algun dia l'hotel i el restaurant de Queralt siguin uns llocs dignes, acollidors i atractius per a tota mena de visitants.
Molt aviat, el 2016, hi haurà el centenari de la Coronació i de l'himne de Ferran Agulló. És hora posar-se a treballar!

Foto Dani Morell. Punxeu-la, la veureu més gran

dilluns, 4 d’agost de 2008

El català, llengua comuna

Campanya Si us plau, parla'm en català!

Qui digui que una llengua no és res més que una manera de compartir informació i que mentre ens comuniquem ja està bé, s'equivoca. Una llengua és molt més que això i la nostra posició davant d'ella determina la naturalesa de les nostres relacions, el nostre posicionament en el món, de la mateixa manera que triar una paraula i no una altra diu més de nosaltres que el missatge que fem arribar. La llengua no es pot desvincular mai dels vincles afectius que ens proporciona, del pont que ens ajuda a establir amb els altres. Per això només a través del coneixement i ús de la llengua d'un país es pot copsar la seva naturalesa real, es pot produir el reconeixement
mutu entre els que pretenen comunicar-se. Et parlo en aquesta llengua perquè et reconec com a proper i no t'excloc, jo et parlo en la teva llengua perquè vull formar part d'aquest tot.

Najat El Hachmi, escriptora.

El català, llengua comuna

Les entitats signatàries d aquest manifest, associacions de persones immigrades i organitzacions de suport a les poblacions immigrades, volem compartir amb el conjunt dels ciutadans les nostres reflexions al voltant de la llengua catalana i dels elements que faciliten el procés d'inclusió social de les persones nouvingudes. Creiem que són una sèrie de punts als quals la societat catalana no pot renunciar si pretenem construir una societat justa i cohesionada. Per tot això manifestem el següent:

1. L arribada de gent de tot el món ha fet que en aquesta terra es parlin avui dia més de 250 llengües. Aquí vivim també en xinès, en wòlof, en urdú, en quítxua, en anglès, en gallec, en amazic o en àrab. Oferim les nostres llengües i cultures d'origen per enriquir aquest país, i aquest oferiment creiem que la societat catalana l'ha d'aprofitar.

2. Les administracions i institucions públiques han d'apostar per un model educatiu inclusiu, que no segregui l'alumnat per motius d'origen, i que potenciï el reconeixement de la diversitat lingüística. El català ha de ser la llengua vehicular de l'ensenyament. Aquest fet és compatible amb què es promogui el respecte de les noves llengües que ara també són catalanes.

3. En aquest context de diversitat lingüística, el català és la llengua que ens uneix a tots i a totes. És l'idioma amb el qual volem construir la societat i que tothom pot compartir, per això volem que sigui la llengua comuna.

4. En aquest sentit, els poders públics encara poden fer molt més perquè tothom que vulgui aprendre el català ho pugui fer. L'ús de la llengua pròpia és un dret que recull la llei. Els poders públics, per tant, han d'establir les mesures necessàries per facilitar l'exercici d'aquest dret als qui ens establim en aquesta terra.

5. La defensa del català és la defensa de totes les nostres llengües. Volem transmetre la importància que té parlar la llengua del lloc on es viu. Nosaltres també volem que en els nostres països d'origen la llengua pròpia sigui compartida per tothom.

6. El català és una eina d'inclusió social. Quan utilitzem el català fem una aproximació real a la societat catalana i propiciem la relació entre els qui hem arribat ara i els qui van arribar abans. Fent servir la llengua aconseguim ser reconeguts com a propis del lloc i assolim, ni que sigui simbòlicament, la condició de ciutadans.

7. Adoptar la llengua pròpia és un pas necessari per gaudir d'una ciutadania en igualtat de condicions. L adopció del català ha d'anar acompanyat també de mesures que facilitin l'adquisició dels drets socials i polítics. Aquest país té el repte que ens incorporem a la societat catalana i, així, participem en la creació d'un espai comú. Per fer-ho possible és imprescindible que ho fem en condicions d'igualtat i, per això, és tan important que adquirim els mateixos instruments i drets que té
qualsevol ciutadà. Tots els drets estan lligats entre si. El dret a l'habitatge és inseparable del dret al treball, del dret lingüístic o del dret a votar. Tots van en aquesta mateixa direcció de promoure la inclusió social i l adquisició de la ciutadania catalana.

8. El català és sinònim de cohesió. La llengua és el millor vehicle per fer comunitat, més enllà de la comunitat cultural de cadascú. L'ús de la llengua és la millor manera i la més fàcil d'implicar-se en la societat civil catalana i de construir la millor societat per a tothom.

9. La llengua és una eina d'aproximació i no pas un instrument de confrontació. Des d'alguns sectors es vol utilitzar la llengua com a arma d enfrontament polític. Cap llengua mereix aquest tracte. Creiem en la capacitat que té per trencar els murs de la incomunicació i per desfer les fronteres que ens separen.

10.Volem viure en català! Fem del català la llengua d'acollida. No ens discrimineu pel fet d haver nascut en un altre lloc i permeteu-nos, parlant-nos en català, que participem en la construcció d'aquest país que entre tots i totes estem edificant.

Barcelona, 23 d'abril de 2008

PLATAFORMA PER LA LLENGUA

diumenge, 3 d’agost de 2008

Manifest contra el cinisme dels botxins, de Toni Cucarella


Els intel·lectuals espanyols del Manifesto i els jacobins francesos de l'Académie no poden suportar l'existència del català. Heus ací el motiu vertader de la seua compartida «desazón». Ens voldrien morts, lingüísticament parlant. Voldrien que el català fóra ja una llengua morta, anorreada «por justo derecho de conquista». I en veure que encara és viva arreu dels Països Catalans, neguitegen.

El Manifiesto i la declaració de l'Académie són diàfans exemples d'un nacionalisme xenòfob i excloent, inspirat en conceptes irracionals de superioritat lingüística i cultural. Són propers a ideologies intolerants basades en la superioritat racial com ara el nazisme i l'apartheid. Totes dues inciatives són exemple d'un nacionalisme exterminacionista que no dubta a subvertir i manipular els valors democràtics per tal de justificar els seus objectius. El que pretenen és mantenir una injusta i ominosa diferència entre llengües superiors i llengues inferiors, i justificar sense contrició democràtica el dret de les primeres a fer desaparèixer físicament les llengües per ells considerades inferiors. No és altra situació, doncs, que aquella de vencedors i vençuts, de la metròpoli i la colònia, i de la imposició –encara!– dels detestables drets de conquesta.

És miserable i mesquina la tergiversació de la realitat lingüística que fan dels Països Catalans. És per a nosaltres un dret democràtic irrenunciable conservar el nostre català com a llengua pròpia i única als Països Catalans, per a la qual cosa invoquem el mateix dret que tenen, posem per cas, un parisenc a viure íntegrament en francès a París o un sevillà o un madrileny a viure en espanyol en els seus respectius territoris, sense haver de patir interferències ni imposicions de llengües alienes imposades ací per interès polític.

Donar suport i justificar els esbiaixats arguments del Manifiesto i de l'Académie és posar-se al costat del dret a l'extermini, i per tant acceptar com a germans ideològics el nazisme i l'apatheid criminals. Els intel·lectuals i acadèmics que han elaborat i subscrit sengles declaracions contra el català són més aviat mentalitats torbades per rancis deliris de superioritat nacional i lingüística. Hàbils en la tergiversació de la realitat, i per això avantatjats deixebles de les doctrines manipuladores del nazi Goebbels, han donat proves irrefutables d'una profunda misèria intel·lectual.

I val a dir ja estem farts. Farts de tantes i tantes lleis que han fet i fan contra el català. Farts que hagen mensypreat tantes persones que foren empresonades, torturades i assassinades per defensar el dret a existir del català. Farts que encara avui dia adreçar-se a un policia en català puga ser considerat delicte. Farts d'intel·lectuals pseudodemocràtics al servei de la mentida.

Nosaltres, ciutadants i ciutadanes dels Països Catalans, defensem el nostre dret irrenunciable a viure en català sense haver de demanar permisos, sense haver de ser considerats, a casa nostra, ciutadans i ciutadanes de segona categoria, i menys encara haver de ser titllats d'antidemocràtics per voler-ho i defensar-ho.

No caldrà demanar ací, de cap manera, que els estats francès i espanyol reconegen la seua secular intenció exterminacionista. No ens cal. No ens calen declaracions hipòcrites de dos estats que s'han fonamentat i construït sobre la destrucció i l'extermini dels altres pobles, perquè som conscients que aquesta intenció anorreadora forma part intrínseca de les seues respectives concepcions nacionals. I alguns dels seus intel·lectuals més conspicus han tornat a recordar-nos-ho.

Pel dret a viure en català als Països Catalans i contra el cinisme dels botxins espanyols i francesos.

TONI CUCARELLA

Països Catalans, 29 de juny de 2008

dissabte, 2 d’agost de 2008

Manifest de Toni Cucarella a favor del català


Toni Cucarella (Xàtiva, 1959)

A la vista de la pobra resposta que ha obtingut entre la nostra classe política i intel·lectual el Manifiesto por la Lengua Común i la declaració de l'Académie française , he fet un manifest propi amb una argumentació prèvia. Si trobeu que val la pena, el passeu.
Toni Cucarella

Argumentació prèvia, ENS NEGUEM A SER EXTERMINATS "DEMOCRÀTICAMENT"

Han coincidit en el temps dues iniciatives que s'han expressat públicament contra l'existència del català: la declaració –recolzada unànimement per tots els seus membres– de l'/Académie française /contrària al reconeixement legal del català dins la Constitució francesa i el /Manifiesto por una Lengua Común/ impulsat per intel·lectuals nacionalistes espanyols, amb el suport de partits polítics i fins i tot d'una cadena de televisió.

Dues iniciatives que si les comparem amb atenció veurem que totes dues són, en essència i en substància, producte d'una idèntica mentalitat totalitària i exterminacionista. Ambdues atorguen als idiomes espanyol i francès caràcter cohesionador de les respectives nacionalitats, "forjador" en la declaració de l'/Académie/: «Depuis plus de cinq siècles, la langue française a forgé la France.» Més i tot, afirma que el reconeixement d'una mínima presència legal del català solsirà la identitat nacional francesa: «…les députés ont voté un texte dont les conséquences portent atteinte à l'identité nationale».

Acadèmics francesos i intel·lectuals espanyols comparteixen frisança comuna que prové de concepcions nacionals també similars. És el concepte superb i uniformador de la /"grandeur"/ per a la nació francesa i de l'/"imperio"/ per a la nació espanyola. Concepcions nacionals clarament tancades, excloents i obligatòries, de rància herència colonialista, atès que estan fonamentades en la imposició d'una part –la metròpoli dominant– sobre les altres –les colònies dominades–. Dit a la manera del Decret de Nova Planta, imposen el seu concepte nacional «por el justo derecho de conquista». Terminologia d'un referent històric que tot sovint nosaltres oblidem, però que ells, fidels als seus instints totalitaris, "conquistadors", ni obliden ni abandonen. Bé ho remarquen els intel·lectuals del Manifiesto que «no se trata de una desazón meramente cultural […] sino de una inquietud estrictamente política». Com ells mateixos reconeixen, no està en perill l'existència de l'espanyol, sinó la seua condició de llengua de rang políticament superior en els territoris que foren conquerits i reconquerits per la força de les armes.

En tots dos casos, fan servir el maniqueu argument que només a través de l'obligatorietat constitucional del francès i l'espanyol és possible la conviència democràtica, i que la imposició d'una llengua única en tots els àmbits de la vida social i política de les respectives nacions és garantia de drets democràtics. És una argumentació tan fal·laç com maliciosa, i tan mesquina que provoca repugnància, per ser tan vulgar la manipulació en què s'empara: «…en España hay diversas realidades culturales pero sólo una de ellas es universalmente oficial en nuestro Estado democrático. Y contar con una lengua política común es una enorme riqueza para la democracia» «…lengua principal de comunicación democrática en este país»… Goebbels se sentiria ben orgullós i desvanit de comptar com a deixebles aquests Azúa, Savater, Pombo i companyia, malentranyats manipuladors de la realitat amb ominoses finalitats polítiques.

Però encara provoca més repugnància el cinisme infame que traspuen totes dues declaracions. Sona a burlesca quan afirmen reconèixer que les anomenades "llengües regionals" són un patrimoni «merecedoras de protección institucional como patrimonio compartido» «Les langues régionales appartiennent à notre patrimoine culturel et social. Qui en doute?» Però tot seguit, amb mà de ferro, marquen els límits d'aquest reconeixement, per a sentenciar-les com a llengües de categoria inferior, útils solament per al folclore i la reclosa vida en família. Li neguen, doncs, el dret, diguem-ho així, de la igualdat de drets. El dret superior, que per a l'espanyol i el francès emanana de les respectives i sagrades constitucions, «droit des droits», és vulgar imposició del dret de conquesta. Els intel·lectuals del Manifiesto en diuen «asimetría entre las lenguas españolas oficiales». Invent lingüístic que vindria a ser com aqueixa coneguda burlesca que es fa servir per a justificar els privilegis injustos, i que diu que en democràcia tots són iguals, però alguns són més iguals que altres. L'asimetria que ells diuen és un eufemisme, és clar: cal entendre-hi superioritat lingüística, diferenciació política entre llengües de primera i llengües de segona, entre llengua superior de la metròpoli i llengua inferior de la colònia: «La lengua castellana es COMUN Y OFICIAL a todo el territorio nacional, siendo *la única* cuya comprensión puede serle supuesta a cualquier efecto a todos los ciudadanos españoles» «Las lenguas cooficiales autonómicas deben figurar en los planes de estudio de sus respectivas comunidades en diversos grados de oferta, pero *nunca como lengua vehicular exclusiva*.» «…las comunicaciones administrativas, la información a la ciudadanía, etc... en dichas comunidades (o en sus zonas calificadas de bilingües) es recomendable que sean bilingües pero en todo caso nunca podrán expresarse únicamente en la lengua autonómica» «LOS REPRESENTANTES POLITICOS, tanto de la administración central como de las autonómicas, utilizarán habitualmente en sus funciones institucionales de alcance estatal la lengua castellana lo mismo dentro de España que en el extranjero, salvo en determinadas ocasiones características». En cap país del món, ningú no vol ser ciutadà de segona categoria, ningú no vol parlar la llengua dels vençuts; és preferible fer servir la llengua que té els drets superiors, la llengua de la metròpoli, la llengua dels vencedors. No han inventat res de nou. És la vella història sempre.

Diuen els intel·lectuals espanyols del Manifiesto que «las lenguas no tienen el derecho de conseguir coactivamente hablantes ni a imponerse como prioritarias en educación, información, rotulación, instituciones, etc... en detrimento del castellano» Si s'apliquen aquesta llei seua hauran de desdir-se del seu Manifiesto, perquè del contrari cauen en una flagrant contradicció. No debabes han volgut oblidar, perquè no convé a la seua persistent mentida, que la presència de l'espanyol i del francès als Països Catalans en detriment del català propi i secular s'ha aconseguit a través de la continuada coacció, com ara aquella "instrucción secreta" als corregidors borbònics «...pero como a cada Nación parece que señaló la Naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la Nación com el de los Catalanes es tenaz, altivo y amante de las cosas de su País, y por esto parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado...» i tants altres exemples: «¡Soyez propes, parlez française!» «¡Hable usted en cristiano!» «Hable bien. Sea patriota, no sea bárbaro. Es de cumplido caballero, que usted hable nuestro idioma oficial, o sea el castellano. Es ser patriota. Viva España y la disciplina y nuestro idioma cervantino. ¡¡Arriba España!!» Caldrà recordar encara als eminents intel·lectuals espanyols de quin femer acostat en el temps provenen els arguments del seu Manifiesto, com ara aquests del cèlebre Luis de Galinsoga: «Todos los españoles debemos hacer estas tres cosas: pensar como Franco, sentir como Franco y hablar como Franco, que hablando, naturalmente, en el idioma nacional ha impuesto la Victoria». Són també hereus ideològics d'aquell altre personatge, republicà espanyol exiliat, Salvador de Madariaga, que va trobar positiva la victòria franquista si resolia el "problema catalán". I ja sabem com resolia els problemes el criminal règim franquista. Aquests intel·lectuals del Manifiesto, també aplaudiran una dictadura qualsevol si fa el que ells, tan delicadament democràtics, anhelen: exterminar-nos.

Toni Cucarella

Demà publicarem el MANIFEST CONTRA EL CINISME DELS BOTXINS

divendres, 1 d’agost de 2008

Totxos


Salta a la vista que vivim en una societat descaradament materialista en la qual els valors suprems són el pis, la caseta, el bloc, l’edifici, la promoció, la parcel·la i la urbanització. És gairebé impossible fer una passejada per qualsevol indret sense veure la senyera omnipresent i venerada, sa majestat la grua.
Al nostre país, es va començar urbanitzant totalment la costa, amb resultats espectaculars a Lloret, les Illes Balears i el País Valencià. La veritable meca, el paradís somiat, la “terra mítica” de constructors, especuladors i altres espècies protegides és, sens cap mena de dubte, Benidorm, el Manhattan valencià dels gratacels desafiants que, com diria Josep Pla, s’enfilen cel amunt “com un manat d’espàrrecs”.
A l’interior i molt a prop d’aquí, a la Cerdanya, la febre del totxo també hi ha aportat grans beneficis. En pocs anys, s’ha aconseguit que una comarca bàsicament agrícola hagi esdevingut una reserva de jardiners indígenes que tenen cura de les cases, gairebé sempre buides, que pixapins i camacos ocupen una mitjana de tres setmanes l’any.
Al Berguedà el carro comença a anar pel mateix pedregar. S’anuncien grans inversions a Cal Vidal, amb capital nord-americà. A Berga ciutat, hi ha a previstes, i a punt de començar, unes quantes promocions amb centenars de pisos que permetran que la capital de la comarca pugui arribar ben aviat a l’enlluernadora xifra dels 25.000 patumaires.
Però no us penseu pas que als pobles del costat de Berga es moquen amb mitja màniga. A sota mateix de la bella i solitària rectoria d’Espinalbet ja es poden comprar terrenys per fer xalets amb piscina. Ai, si la Teresa dels Torrents i el Ton de les Prèdiques aixequessin el cap!
A Avià, fins ara tranquil per definició, es tirarà endavant la construcció de dos centenars de pisos en cinc anys. Curiosament, el projecte es va aprovar dues hores abans de l’inici de la present campanya electoral municipal.
Precisament a Avià, ja fa uns quants anys que les urbanitzacions hi surten com bolets, sense ordre ni concert, sense una planificació prèvia, ordenada i sostenible. Planificació i sostenibilitat és el que tornen a demanar ara algunes pancartes, retirades per l’autoritat els dies previs a la polèmica aprovació. Això és el que fa anys que comenten, en la intimitat, alguns prohoms assenyats del poble.
Ben segur que després del fort impacte constructor, ni Avià, ni Berga, ni Espinalbet tornaran a ser el mateix. Però és de sentit comú que la construcció no pot ser l’únic motor del territori. Per altra banda, el gran polígon d’Olvan, que hauria de donar impuls a una major diversificació econòmica, segueix ajornat.
Vist el galdós panorama, sembla clar que la democràcia d’aquest país encara ha de madurar molt. Davant de projectes de gran impacte com els que ens afecten, els ciutadans hem d’exigir la celebració de referèndums, d’abast municipal, nacional o estatal, i del tot vinculants. Fixeu-vos si n’és de feble la nostra democràcia que la paraula que li fa més por és precisament el "referèndum".
I parlant de paraules de moda, el nou diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix el totxo de dues maneres: "maó de 5 o més centímetres de gruix" i a la vegada "d’excessiva bona fe"/"d’enteniment obtús". L’enteniment ens l’hem begut tots plegats. I per culpa de l’excessiva bona fe d’alguns, altres van omplint les carteres.

Publicat a Regió7/Berguedà Setmanal, el 19 de maig del 2007

dijous, 31 de juliol de 2008

Un patrimoni a tocar

Fàbrica Asland al Clot del Moro. Dibuix de Joan Centellas

Qui més qui menys ha sentit a dir que el Berguedà és una comarca pobra en arquitectura, que no té grans edificis per ensenyar. I que el més important són quatre esglésies romàniques perdudes en inhòspites fondalades o inaccessibles caps de roc. Els Amics del Romànic del Berguedà fa anys que es preocupen d’estudiar i fer conèixer aquest patrimoni medieval. Encara que amb una curta vida, fins i tot va existir una associació de defensa del patrimoni barroc de la comarca anomenada La columna salomònica.
Però encara hi ha més coses. El poeta barceloní Enric Casasses, en la presentació de la seva edició de la novel·la La tragèdia de Cal Pere Llarg, d’Eduard Girbal Jaume, apunta: “la civilització que tingué la seva culminació en la masia, és una forma de vida i d’arquitectura arquetípica del país d’una manera molt més íntima que el romànic i el gòtic”. Civilització que va començar a ser desmantellada amb l’arribada del món modern i que en l’actualitat amb prou feines li és permesa la respiració assistida.
L’Associació Conèixer Catalunya, el Centre Excursionista de Catalunya i la Fundació Mas i Terra, han col·laborat en l’edició del llibre Masies que cal conèixer, un treball signat per diversos autors que ens adverteix de la necessitat de conservar aquest patrimoni. Els grans casals del Berguedà hi són representats amb aquests sis magnífics exemples: Camprubí de Borredà, Ferreres d’Olvan, La Ferreria de Correà, Can Santamaria de Serrateix, El Raurell de La Quar i El Molí del Lledó de Puig-reig. El volum arriba a un total de 277 pàgines farcides de fotografies de masies de tot Catalunya.
El mateix toc d’atenció sobre la conservació del patrimoni arquitectònic inspira un altre llibre, Modernisme a l’entorn de Barcelona, arquitectura i paisatge, obra de gran format, de diversos autors i editat per la Diputació de Barcelona.
El recorregut pel Modernisme del Berguedà comença a Castellar de N’Hug, amb la fàbrica Asland que Rafael Guastavino va aixecar al Clot del Moro i la casa del director, obra dels arquitectes Lluís Homs i Eduard Ferrés. A la Pobla de Lillet hi trobem els gaudinians xalet del Catllaràs i els Jardins Artigas. A Cercs, la Torre Olano, l’antiga casa del director.
Les fotografies de la Berga modernista resulten del tot sorprenents: la casa Barons, de l’arquitecte Roc Cot, i la de Tomàs Pujol, obra d’Emili Porta, presideixen el mateix tram de carrer Major. La casa De Martín, a la Ronda de Queralt, fa parella amb l’edifici del Casino Berguedà. La Casa Joan Ramon Selgas del carrer del Roser i la Santa Cova de Queralt, obra de Josep M. Forcada, completen el recorregut urbà.
Llobregat avall, el llibre ens mostra tota l’exhuberància de les construccions de les colònies tèxtils, a Cal Monegal, amb l’església i la torre de l’amo, i les torres dels amos de Cal Bassacs, Viladomiu Vell i Cal Pons. I, per postres, encara hi trobem una darrera meravella, la masia Vilanova, de Viver, síntesi del contingut dels dos llibres esmentats.
A partir d’ara, doncs, cal afegir urgentment al catàleg d’atractius turístics de casa nostra la ruta de les masies i la ruta del Modernisme. Un patrimoni que va des de l’Edat Mitjana fins a principis del segle XX. Qui ha dit que no tenim pedres per ensenyar? Aquest sí que és un patrimoni de pedra picada.

Publicat a Regió7/Berguedà Setmanal, 14 de febrer del 2007

dimecres, 30 de juliol de 2008

Malanyeu


“A prop del rec de Malanyeu, entre el planell de Santa Marta i la Plana hi ha els Restobles del Casanova. Un restoble (del llatí RESTUPULU, és un ‘camp segat que ha de ser sembrat de nou’).”
Això que acabeu de llegir, escrit en un llenguatge planer convenientment amanit amb una abundant dosi de coneixement científic, és un petit fragment del llibre aparegut recentment, Malanyeu, imatges i mots, publicat per Brau Edicions. Es tracta d’un excel.lent treball de dues-centes tres pàgines, escrit pel filòleg berguedà Lluís Casals i Pont, professor de llengua i literatura catalana de l’Institut Manuel de Pedrolo de Tàrrega.
L’autor ens confessa que el llibre reposa sobre dos pilars, la nostàlgia i l’amor a la terra. La nostàlgia d’uns temps i d’uns llocs que han quedat gravats per sempre en la seva memòria.
Per això Casals ha estudiat, amb una passió que arriba fins al més mínim racó, tots els noms de lloc de Malanyeu. Els relacionats amb l’aigua, o hidrònims, com ara les fonts, els recs i els torrents. Els que fan referència al relleu i les muntanyes, orònims, com són les balmes o baumes, els cingles i les roques. La part més important és, lògicament, la que ens acosta als noms de totes les cases. La totalitat d’aquests topònims, amb la corresponent transcripció fonètica, hi són analitzats, descrits, situats i profusament documentats.
L’estudi també dedica una especial atenció al parlar de la gent de Malanyeu i a l’estreta relació que hi ha entre les formes de vida i la llengua. “Tenim una llengua muntada sobre una base rural i, desapareguda aquesta, esdevenim orfes mancats de referents”, escriu l’autor.
Per si tot això no fos prou, el llibre conté encara una agradable sorpresa. Ens presenta un Lluís Casals poeta, capaç de dominar l’art de fer versos amb tots els secrets de la rima i de la mètrica. Enmig del treball de toponímia hi podem trobar escampats, ara aquí, ara allà, la “Cançó verdagueriana de l’Ull de la Font”, el “Sonet noucentista de la font de les Travesses”, “El romanç de l’advocat Muntanyà”, “Les quintetes de l’Oreneta”, “L’auca del boletaire il·lús” i fins i tot una prosa, “Tarda de festa major a l’Anglada”, talment un fragment de pel·lícula.
Lligada íntimament a la biografia del poeta, hi ha la casa del Llomar, nom derivat de llom. Per la seva bellesa, i per felicitar el meu nebot Jordi que avui fa catorze anys, em permeto de transcriure, tot seguit, “Records del Llomar”:
“La meva infantesa es perd en records/ d’una immensa casa blanca,/ on cada racó era un món d’aventures/ de guerrers medievals,/ i uns pollancres com coets/ que maldaven per arribar al cel/ dels estels infinits,/ mentre l’estiu se’ns feia etern:/ tal era la mesura del temps/ d’aquell nen que era jo./ Era el Llomar però li dèiem Malanyeu,/ com si el nostre petit univers/ morís just allí.”

Publicat a Regió7/Berguedà Setmanal, 20 de novembre del 2004.

dimarts, 29 de juliol de 2008

Festes del segar i el batre, a Avià


Un munt de símbols

La primera vegada que vaig veure escrita l’expressió “la festa del segar i el batre” va ser, fa anys, en un cartell anunciador de la festa de La Fuliola penjat en una botiga del carrer major de Tàrrega durant els dies de la Fira del Teatre al carrer. Després, aquesta festa va arribar a Avià i, en pocs anys, ha esdevingut una autèntica tradició del Berguedà.
Rememorant la duresa que antigament suposaven aquestes feines de pagès, estem valorant el treball d’uns homes. Uns homes totalment lligats a la terra. Uns homes capaços d’estimar el país com ningú i de defensar-lo en els moments més difícils.
A tall de símbol, recordem els “defensors de la terra” del nostre himne nacional, “Els Segadors”, i el seu “bon cop de falç”. En la història recent de la humanitat, en el convuls segle vint, la falç ha estat un dels símbols més revolucionaris, al costat del martell. I no oblidem que el fruit del treball de la falç és “el nostre pa de cada dia”, símbol cristià per excel·lència, al costat del vi.
Si hi ha un tret característic d’Avià, aquest és el paisatge. Un paisatge gairebé verge, format per la plana, camps i més camps, i les primeres elevacions del gran gegant pirinenc. Els segadors d’avui i de demà hauran d’estar ben atents per mantenir i tenir cura d’aquest meravellós patrimoni natural, enfront de l’embat malbaratador del territori que l’home s’entesta a tirar endavant. La destrucció del planeta, de la vida, de la pau i de la dignitat humana, s’imposen com a símbol dels nostres temps.
Enguany s’escau, a més, el desè aniversari de la terrible visita del foc a les nostres terres. El foc, símbol purificador, va ser el protagonista d’aquell malson de l’estiu de 1994. Afortunadament, el verd, símbol de l’esperança, s’ha imposat als “camins de cendra” que trepitjava Josep Maria Espinàs. Que sigui per molts anys!

Publicat al programa de les Festes del segar, Avià 2004

dilluns, 28 de juliol de 2008

Cent anys d'estelada


Aquest any la bandera estelada fa cent anys. Dit d'una altra manera, després de tres cents anys de derrota (1707-1714) i amb cent anys de bandera independentista, els Països Catalans encara som molt lluny de recuperar el grau de llibertat, sobirania, autodeterminació i independència que qualsevol poble digne de ser-ho es procura.
Justament aquest any del centenari, al parc del Tossal d'Avià algú ha canviat l'estelada que fa anys hi acostumava a voleiar lliure i sobirana per una bandera catalana normal i corrent.
Els qui l'havien de renovar, i potser pagar-la, han considerat que l'estelada no és políticament correcta. O potser és que el pressupost no els arriba per afegir-hi una mica més de color, una mica més d'imaginació, una mica més de somni...
Ja ho deien a París, fa quaranta anys: "Siguem realistes, demanem l'impossible!"

dijous, 24 de juliol de 2008

Actualitat de Guillem de Berguedà


La segona setmana de juliol s'ha celebrat a Berga el curs "Amors i odis, pietat i revoltes, sons i mots: el món de Guillem de Berguedà", inclòs en la programació "Els Juliols" de la Universitat de Barcelona, coordinat per Isabel de Riquer i Permanyer, catedràtica de Literatura Romànica Medieval de la UB. Durant cinc dies, de dilluns a divendres, professors de diverses universitats catalanes i occitanes, van exposar els seus estudis als vint-i-cinc estudiants inscrits. Al llarg de la mateixa setmana també van tenir lloc, a diferents indrets del Berguedà, el cicle de concerts anomenats Trobadories de Guillem de Berguedà.

Dilluns dia 7, després de la presentació del curs feta per Isabel de Riquer, Antoni Rossell, professor de la UAB i coordinador de l'Arxiu Occità, va exposar la seva hipòtesi sobre el famós Plany en la mort de Ponç de Mataplana. Rossell va argumentar que possiblement sigui un escarni la composició considerada fins ara com una de les més sinceres de la poesia dels trobadors. El mateix dia, el professor de la Universitat de Montpeller, Gérard Gouiran, va fer una conferència en occità actual sobre les similituds i divergències entre els senyors d'Autafort i Puig-reig. Els estudiants van poder comprovar com sonava en viu i en directe la llengua en la que va escriure Guillem de Berguedà, tot i que la seva llengua era el català.

Dimarts, el professor Prim Bertran (UB) va parlar de l'església en temps del nostre trobador i ho va fer amb una espectacular aportació de dades combinada amb una gran amenitat. Entre moltes altres coses, va recordar que al segle XII el comtat de Berga pertanyia al bisbat de la Seu d'Urgell. La professora Maria-Reina Bastardas Rufat (UB) va fer un inventari exhaustiu dels elements i jocs de paraules en els poemes de Guillem de Berguedà, amb exemples de tot el desplegament d'ironies, exageracions, "senhals", paròdies, amenaces, insults i malediccions que el trobador va utilitzar per escriure les seves composicions.

Les sessions de dimecres es van dedicar als "enfants terribles" de finals dels segle XII, per part de la professora Almudena Blasco (UAB), que va presentar un interessant Guillem de Berguedà cavaller i lladre que ataca el rei i l'església, comparant-lo amb Bertran de Born i Guillem Ramon de Montcada. Des d'aquí volem encoratjar sincerament a la professora Blasco a expressar-se en català a l'hora de fer les seves explicacions a la universitat. Francesc Massip, estudiós i crític de teatre, professor de la Universitat Rovira i Virgili, es va centrar en les habilitats dels joglars i en el munt de rituals i festes medievals, concentrades sobretot a l'hivern. Massip està enllestint actualment el segon volum de la Història del teatre català.

Meritxell Simó (UB) dijous va donar veu a les "trobairitz", la vintena de dones trobadores de les quals ens han arribat notícies, al costat dels tres-cents trobadors, la majoria anònimes, de les quals es conserven uns quaranta textos, bàsicament cançons i debats. Tot seguit, el catedràtic Antoni Riera (UB) va fer un documentat inventari del que menjaven els senyors coetanis de Guillem de Berguedà. A partir d'uns pergamins que detallen les despeses de les compres realitzades per Guillema de Montcada durant les seves estades al Castell de Sentmenat el 1189, Riera va fer que els presents visualitzessin les taules senyorials de l'època, amb tota mena de detalls.

La darrera sessió del curs va anar a càrrec del tàndem de Blasco - Massip, professors que dimecres ja havien fet altres explicacions. L'art romànic, especialment el del Berguedà, va centrar el recorregut per l'arquitectura, escultura i pintura, així com els diversos enigmes d'interpretació que ens presenta aquest art. Blasco va afirmar que "actualment no podem fer la descodificació de l'art romànic perquè ens falta el codi de la seva època". Divendres al migdia Isabel de Riquer va fer la clausura del curs i va agrair molt especialment el suport de l'Ajuntament de Berga i l'entusiasme de professors i alumnes.

Una fotografia final amb tots els participants al costat del dibuix del cavaller Guillem de Berguedà, a les escales de l'Institut de Berga que porta el seu nom, servirà per recordar-nos que Berga ha tingut una aula universitària d'altíssim nivell, dedicada a estudiar l'obra i l'època del més universal dels berguedans.

Article publicat a Regió7/Berguedà Setmanal, dissabte 19 de juliol del 2008

dilluns, 21 de juliol de 2008

De Vendrell a Bassas

Jordi Vendrell

Article de Vicent Partal
publicat a Vilaweb / dilluns, 21 de juliol de 2008

El 10 de juliol de 1992 Jordi Vendrell feia seure a taula, a Catalunya Ràdio, Josep M. Terricabras, Modest Prats i Josep Murgades. Era el penúltim programa de L'Orquestra de la temporada i seria el darrer de la història. La direcció de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió va decidir de tancar-lo d'una manera fulminant a instàncies d'un membre del consell d'administració proposat pel PSC i amb el vist-i-plau, que mai no he entès, del govern de CiU. Vendrell va desaparèixer de la ràdio perquè s'hi parlava de les tortures i detencions arbitràries de la Barcelona olímpica que la resta dels mitjans silenciaven. I també per haver usat l'expressió 'sociata'. No us enganyeu: la depuració no ve d'ahir. És un treball lent i persistent.

Aquells van ser uns dies molt durs. S'hi va detenir i torturar molta gent -tortures que avui no discuteix ningú i per les quals els tribunals europeus van condemnar el govern espanyol. Els mitjans, amb l'excepció d'El Punt, El Temps i algú més, van silenciar-ho tot, qualsevol acte o forma de protesta, fins i tot quan eren concerts multitudinaris. I a la porta de Catalunya Ràdio hi va haver gent manifestant-se, com ha passat ara amb el Bassas. Jordi no va voler fer del seu cas una bandera personal i ens va tocar als contertulians habituals, entre els quals jo tenia la gran sort de ser-hi, de recórrer el país canalitzant la indignació de bona part dels oients. Vendrell s'hauria de refugiar a L'Internauta, on el va trobar la mort i l'adéu al que havia estat la seua vida. Parle de fa setze anys i els 'sociates' mai no han demanat perdó, malgrat la condemna dels tribunals europeus, ni han intentat reconèixer mai que van perseguir de manera injusta un gran professional.

En una llibreta xicoteta que tinc a casa vaig deixar escrit un dia que tornava d'un d'aquells actes, fet a Girona: 'els socialistes no pararan fins a exterminar qualsevol rastre de crítica cap a ells, i no els importen gens els mètodes...'. Setze anys després encara continuen amb la feina. S'ha demostrat que eren Jordi Vendrell i Modest Prats i Pep Murgades i el Terricabras els qui tenien raó denunciant unes tortures intolerables. Però a qui li importa això? En canvi, l'espectacle olímpic, que va funcionar entre altres coses gràcies a la censura, els va colgar, i d'allà va néixer la llegenda d'un Pasqual Maragall que acabaria arribant a la Generalitat. El qui va organitzar el sarau, per cert, viu molt bé, orgullós supose del domini 'sociata' sobre els mitjans de comunicació d'aquest país.

Setze anys després de l'afer Vendrell, el PSC ha organitzat una xarxa tan espessa d'interessos mediàtics al seu voltant que respirar amb criteri propi comença a ser complicat. Contra en Bassas, tots ho sabem, hi havia una obsessió declarada, i és molt difícil discutir que la seua eixida no és normal. Ni que siga perquè fer fora una persona que dirigeix un programa que és líder d'audiència no és normal enlloc del món, encara que en aquest curiós país semble que siga ara ja una pràctica habitual. Amb la marxa forçada de l'Antoni Bassas, Catalunya Ràdio, la maten una mica més, atiant el foc lent que fan cremar des de fa setze anys. Perquè li maten una miqueta més aquella essència que permetia a Vendrell i a Bassas, tan diferents l'un de l'altre, compartir micro, sintonia i oients. Se'n deia, se'n diu, pluralitat.

Vicent Partal

Antoni Bassas

dissabte, 19 de juliol de 2008

El Pi de les Tres Branques

El Pi Jove. Foto Kutxac

Cada tercer diumenge de juliol se celebra tradicionalment l'Aplec del Pi de les Tres Branques al Pla de Campllong (Castellar del Riu, El Berguedà).
Enguany, a part dels parlaments dels representants de cada territori dels Països Catalans, hi haurà una dramatització commemorativa dels 800 anys del rei Jaume I. Jacint Verdaguer en el seu poema fa somiar l'infant Jaume, justament als peus del Pi, que un dia serà rei de tres regnes sota una mateixa corona.
Avui també promet ser interessant l'actuació del cantant Cesk Freixas, després del dinar popular.


Ramon Felipó té publicat el llibre Mossèn Cinto i el Pi de les Tres Branques ( El Mèdol, 2003) en el qual demostra que "Verdaguer va transformar el que només era un arbre singular en un dels símbols del catalanisme i dels Països Catalans".
Aquest any el mateix autor reivindica que la data correcta de la mort del Pi sigui corregida a totes les edicions, en paper i electrònica, de la Gran Enciclopèdia Catalana.
Trobareu el seu article punxant aquí:

http://www.festes.org/media.php?id_media=669

dimecres, 16 de juliol de 2008

Trobadories de Guillem de Berguedà

....... Foto Mercè Fondevila

La segona setmana de juliol ha estat una setmana completa dedicada al trobador Guillem de Berguedà. Per una banda, a Berga hi ha hagut un curs magnífic organitzat per la Universitat de Barcelona, en sessions matinals, per estudiar l'obra i l'època del nostre trobador. Paral·lelament, als vespres hi ha hagut una sèrie de cinc concerts de música antiga en cinc escenaris molt especials de la comarca:

7 de Juliol / FAVOLA IN MUSICA (Concert inaugural) / Sons i veus del barroc alemany /
Església de Sant Joan de Berga

8 de Juliol / TRIO BARROC DEL CAFÈ / Les sonates per flauta de bec i baix continu de Haendel / Claustre de Sant Francesc de Berga

9 de Juliol / Margarida Lladó i Xavier Coll / Bella de vos som amorós / Església romànica de Sant Martí de Puig-reig

10 de Juliol / EXAUDI NOS (Quartet) / Quemasmodum desiderat cervus. Un viatge a la música del s. XVII / Església romànica de Santa Maria d'Avià

....... Foto Mercè Fondevila

11 de Juliol / 24 h / Terra Maïre / Cants arcàics i sagrats d'Occitània / Església pre-romànica de Sant Quirze de Pedret (Cercs)

La gran qualitat dels músics que han actuat i la resposta del públic haurien de permetre la consolidació i l'ampliació, amb més concerts i a més espais, d'aquest cicle musical.
Destacarem aquí per la seva força el concert de cloenda de les dotze de la nit de divendres, sota la mitja lluna creixent. El trio femení occità Terra Maïre va convertir Sant Quirze en un indret carregat d'energia i màgia en interpretar les seves cançons i danses sagrades. Fins i tot la pluja, els llamps i els trons van voler ser-hi presents.
Deixeu-me afegir un petit detall. Per organitzar-hi millor els concerts i altres possibles activitats culturals, a Pedret s'hi ha de fer arribar la llum elèctrica. Senyors de la Unió Europea, del govern estatal, de la Generalitat, de la Diputació de Barcelona, del Consell Comarcal, dels Ajuntaments de Cercs i de Berga, ja som al segle XXI, l'indret és un patrimoni excepcional i s'ho mereix. Facin el favor de posar-se les piles, si us plau!

....... Foto Mercè Fondevila