El batxillerat
La setmana passada Núria Escapa i Gustau Erill, professors de català al batxillerat i membres de la Plataforma de Professors de Llengua Catalana (PPLC), van exposar a l'Institut d'Estudis Catalans, sense gaires tecnicismes ni gaires embuts, la realitat que es viu als seus centres en relació amb la llengua catalana.
De les tres hores setmananls de llengua catalana s'ha passat a dues, i la situació ha empitjorat considerablement respecte del moment anterior, ja prou magre: ara s'hi afegeix el gravíssim problema de la immigració i la coneixença cada cop més precària que els alumnes tenen del català. Els professors han creat la PPLC per veurè què hi poden fer. El departament de la Generalitat hi respon amb sofismes: que no són dues hores sinó quatre (sumant-hi les dues de castellà!!); i que no són dues sinó tota la resta d'hores de les altres matèries que es donen en català. Però tothom que visqui en l'ambient afectat (i els que no hi vivim) sap que el professorat fa aigües en aquest aspecte: que cadascú fa el que pot o el que vol i que (com tothom també sap) ningú no controla el que passa. O potser a ningú no li importa.
La llengua catalana, doncs, queda automàticament rebaixada de prestigi respecte de les matèries de quatre i de tres hores. I el programa és el mateix d'abans, amb història de la llengua i altres melodies no menys angèliques com ara els conceptes de tècniques de comunicació, de cohesió, de coherència o de canvi i caiguda de preposicions. Remeneu-ho tot i llanceu-ho a una classe on la meitat no són nascuts aquí, un bon grapat no entenen pràcticament gens les llengües del país i un altre grapat més considerable saben que aquesta llengua no és altra cosa que una matèria inútil en la societat on viuen; inútil i empipadora, plena d'entrebancs i repressions; i que, com a màxim, hauran de "passar-la", o bé el conjunt del claustre ja s'encarregarà de "fer-la passar" amb mitjanes, amb la vista grossa o amb un cansament secular insuperable, per més arran de terra que sigui la nota. Per tant, esborrem allò que el català és la llengua pròpia d'aquests centres: és, ras i curt, una matèria que ja fa anys que genera antipatia; la matèria i els que l'ensenyen: perquè els alumnes perceben perfectament que se'ls exigeix més del que el sistema els dóna i del que el país els demana. Estem creant, doncs, uns professionals que posseiran el nivell "C" legal de català i que, en el millor dels casos, usaran (usen, vaja) un perfecte, repugnant, catanyol.
La sensació general és que tothom sap això de sobres, que en el fons (gairebé) tothom ho lamenta i (gairebé) tothom voldria que no fos així, però que tothom es troba que no sap què fer-hi o que no pot fer-hi el que creu que fóra bo; i que els polítics directament implicats en la qüestió, ara més que mai no s'hi senten incòmodes sinó ben al contrari: potser finalment sí que arribarem al seu ideal, a fondre'ns en "una, grande y libre", quan finalment haurem desaparegut els que emprenyem.
Joan Solà
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dissabte 20 de desembre del 2008 i també a InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [8.000 membres].
Us hi podeu subscriure, totalment de franc, aquí: http://infomigjorn.drac.com/alta
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada