dilluns, 11 d’agost de 2008

Un any sense Xirinacs


Avui fa un any que Lluís Maria Xirinacs va decidir morir. El capellà lluitador per l'amnistia davant la presó Model, que va ser el primer parlamentari independentista elegit el 1977, havia estat també rector de Sant Jaume de Frontanyà. En homenatge, publiquem l'article que Xavier Montanyà li va dedicar el 25 de setembre de 2007.

Xirinacs, víctima de la democràcia

La mort de Xirinacs m’ha impressionat. I més en sabent que va decidir de posar punt final a la seva vida. La democràcia no mata, fa que algú decideixi de deixar-se morir. Posteriorment, l’espectacle denigrant que han fet els polítics i alguns mitjans m’ha resultat insuportable. La digna mort de Xirinacs, per contrast, ha servit per a això. S’ha posat en evidència la baixesa moral i ètica d’un sector important d’aquesta societat que s’omple la boca de la paraula democràcia. Les ienes s’han llançat sobre el seu cadàver sense cap mena de respecte a la persona, a l’ésser humà. Els uns, aquells qui tant van fer per marginar-lo de l’escena política, per no fer-ne ni cas en vida, l’han qualificat de 'profeta' o 'apòstol'. A mi, em sona a burla. Els altres, els de missa, els qui reivindiquen la memòria dels capellans assassinats a la guerra del 1936-39, i obliden interessadament que l’església catòlica va beneir tots els afusellaments i execucions de la dictadura en temps de pau, l’han titllat de 'capellà suïcida' o l’han comparat amb la bèstia criminal de Millán Astray. Per què tant d’odi? Xirinacs era religiós, pacifista i no violent. Com es poden dir aquests barbaritats? Com pot ser que es publiquin?

La trajectòria vital i intel·lectual de Xirinacs, des dels temps de la seva lluita per l’amnistia fins a la seva mort, podria identificar-se amb l’estat d’ànim, el desengany, de sectors importants de ciutadans d’aquest país que no estem d’acord amb el panorama polític que van dissenyar els capitostos de la transició, traint moltes de les aspiracions del poble. Ha estat un procés que ha acabat buidant de sentit la política, convertint-la en un penós espectacle en mans d’executius de 'marketing', que s’orienten a cops d’estadística i enquesta, prostituint el significat de les paraules quan els convé per tal de recuperar el poder o mantenir-s’hi. Xirinacs va ser el senador independent més votat a les eleccions del 1977. Una dada que els polítics haurien de tenir present, en vist de la baixa participació de les eleccions actuals, malgrat l’abús propagandístic que fan dels mitjans i els milions que gasten en publicitat. Em fan riure quan diuen: 'Hem de ser capaços d’il·lusionar la gent.' Han reduït l’edat mental del poble a la infantesa? Com volen aconseguir-ho? Repartint caramels? Cantant 'En Joan petit quan balla' al pati? Posant-hi una gegantina pastanaga transgènica a la punta del pal? Atenent a cop de talonari els capritxets d’alguns? El poble és molt més adult i savi que no es pensen. Xirinacs ho sabia. No repartia caramels. Actuava d'una manera sincera i generosa. Convençut d'allò que pensava i que feia. Atent a la voluntat popular. Sense mentides. Per això la gent se’l creia.

Queda el record i l’exemple d’un home intel·ligent, digne, fidel al seu poble i als seus ideals, lliurat i crític fins al final. Mantenir-se ferm en aquells principis bàsics de democràcia i llibertat, que tants compartíem, li va portar la marginació i, posteriorment, crec jo, l’amargor i el desencís. La seva anàlisi de la transició, període que va viure en primera línia, coincideix amb la dels més lúcids, com Gregorio Morán o Joan E. Garcés. Us deixo amb les seves paraules: "Els responsables de la transició s'han enfilat a dalt i han intentat de quedar-s'ho tot. Han buidat sistemàticament barris, comarques, entitats, cooperatives, sectors socials, professionals plens de vitalitat. Han practicat a dojo el pla Trilateral de despolititzar el poble, que així esdevé més 'governable'. Aquesta actuació es gravíssima, genocida. Una democràcia així és una falsa democràcia. Ja sé que és difícil, perquè sempre hi ha el grup polític barroer que ho arramba tot. Però lluitar contra aquest grup és justament lluitar en favor de la democràcia. Ara tenim una oligarquia o, parlant fi, una nova aristocràcia i prou".

Xavier Montanyà, Vilaweb, 25 de setembre de 2007