Totxos

Salta a la vista que vivim en una societat descaradament materialista en la qual els valors suprems són el pis, la caseta, el bloc, l’edifici, la promoció, la parcel·la i la urbanització. És gairebé impossible fer una passejada per qualsevol indret sense veure la senyera omnipresent i venerada, sa majestat la grua.
Al nostre país, es va començar urbanitzant totalment la costa, amb resultats espectaculars a Lloret, les Illes Balears i el País Valencià. La veritable meca, el paradís somiat, la “terra mítica” de constructors, especuladors i altres espècies protegides és, sens cap mena de dubte, Benidorm, el Manhattan valencià dels gratacels desafiants que, com diria Josep Pla, s’enfilen cel amunt “com un manat d’espàrrecs”.
A l’interior i molt a prop d’aquí, a la Cerdanya, la febre del totxo també hi ha aportat grans beneficis. En pocs anys, s’ha aconseguit que una comarca bàsicament agrícola hagi esdevingut una reserva de jardiners indígenes que tenen cura de les cases, gairebé sempre buides, que pixapins i camacos ocupen una mitjana de tres setmanes l’any.
Al Berguedà el carro comença a anar pel mateix pedregar. S’anuncien grans inversions a Cal Vidal, amb capital nord-americà. A Berga ciutat, hi ha a previstes, i a punt de començar, unes quantes promocions amb centenars de pisos que permetran que la capital de la comarca pugui arribar ben aviat a l’enlluernadora xifra dels 25.000 patumaires.
Però no us penseu pas que als pobles del costat de Berga es moquen amb mitja màniga. A sota mateix de la bella i solitària rectoria d’Espinalbet ja es poden comprar terrenys per fer xalets amb piscina. Ai, si la Teresa dels Torrents i el Ton de les Prèdiques aixequessin el cap!
A Avià, fins ara tranquil per definició, es tirarà endavant la construcció de dos centenars de pisos en cinc anys. Curiosament, el projecte es va aprovar dues hores abans de l’inici de la present campanya electoral municipal.
Precisament a Avià, ja fa uns quants anys que les urbanitzacions hi surten com bolets, sense ordre ni concert, sense una planificació prèvia, ordenada i sostenible. Planificació i sostenibilitat és el que tornen a demanar ara algunes pancartes, retirades per l’autoritat els dies previs a la polèmica aprovació. Això és el que fa anys que comenten, en la intimitat, alguns prohoms assenyats del poble.
Ben segur que després del fort impacte constructor, ni Avià, ni Berga, ni Espinalbet tornaran a ser el mateix. Però és de sentit comú que la construcció no pot ser l’únic motor del territori. Per altra banda, el gran polígon d’Olvan, que hauria de donar impuls a una major diversificació econòmica, segueix ajornat.
Vist el galdós panorama, sembla clar que la democràcia d’aquest país encara ha de madurar molt. Davant de projectes de gran impacte com els que ens afecten, els ciutadans hem d’exigir la celebració de referèndums, d’abast municipal, nacional o estatal, i del tot vinculants. Fixeu-vos si n’és de feble la nostra democràcia que la paraula que li fa més por és precisament el "referèndum".
I parlant de paraules de moda, el nou diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix el totxo de dues maneres: "maó de 5 o més centímetres de gruix" i a la vegada "d’excessiva bona fe"/"d’enteniment obtús". L’enteniment ens l’hem begut tots plegats. I per culpa de l’excessiva bona fe d’alguns, altres van omplint les carteres.

Publicat a Regió7/Berguedà Setmanal, el 19 de maig del 2007