dimarts, 27 d’octubre de 2015

Mirada de tardor


Avui he mirat la vinya novament. No pas com de costum. Avui hi he reposat els ulls, i sota un cel blau, l’he vista tal com és. Octubre. La gran màquina ja ha xuclat tot el seu suc i les fulles es preparen per morir, s'arrufen, acomiaden l'alegria de verds.
No hi ha res que amagui, la vinya. Es mostra tant que hi puc veure totes les coses que no conté: Hi copso el brogit dels carrers, el pas eixerit de les noies, l’escalf dels mercats i dels bars, el pit tou i benèvol de les mestresses... I d’aquestes absències me’n neix una ombra amarga: la por que em fugi el torrent de la vida. Res que em trasbalsi, només un núvol que esquinça el cel i em distreu.

Vinya de tardor, no guardes cap secret: Treball silenciós, veritat nua.

I altre cop, del blau se’m despenja una pregunta com fil de sang, mentre miro reposadament la vinya: ¿De qui seran els cossos que el suc d’aquesta terra enfollirà? ¿De qui la carn, la pell, el sexe? Entre els passadissos de ceps hi retrobo un pis de sostres alts; de rerefons, molt lluny, el tirabuixó d’una sirena. La vida es belluga. Ombres de gaudi i goig a les parets nues. Rialles, petons, llengües ensalivades. Dolça quotidianitat.

Aquell nuvolet és ara flama ardent que em crema, i, no obstant, quin fred als ossos, a l’octubre...! Així que entro, passo les cortines, i miro de fer una mica de soroll.

Violant Barquet

Fotografia de Quirze Grifell