Margarit, per Vicent Partal
El pregó de la Mercè resultà ahir un espectacle extraordinari i un indici igual de revelador. Veure Joan Margarit com es feia seu el Saló de Cent recitant poesia, reclamant la seua Barcelona més íntima, fou un esclat d'excel·lència emocionant. I veure Joan Margarit reivindicant la independència en l'acte que obre les festes a la Casa Gran va valer per mil explicacions sobre tot això que ens passa.
La Barcelona que fa sentir-te orgullós es féu present ahir en el pregó. De la mà d'un home armat de la paraula exacta, minuciosament pensada. De la mà d'un poeta espectacular que prenia i dominava l'espai amb uns fulls agafats ara amb la mà dreta, ara amb la mà esquerra. L'obra de Margarit, treta dels llibres i posada en la seua boca, va inundar el Saló de Cent en un dels pregons més bells imaginable.
Una ciutat que gosa fer així el pregó de la festa major és, de bell nou, aquella ciutat oberta, innovadora, captivada per la cultura i volgudament inconformista que, a tants, ens va enamorar i que sovint pensem que s'ha perdut.
Però, no solament no s’ha perdut, sinó que se sap i es reivindica cap i casal del país en un moment clau i en la veu d'un pregoner que no va defugir de ser la veu de molts, de moltíssims, de nosaltres. Margarit hi va reivindicar 'amb educació' la llengua i la independència del país i ho va fer convertint-se ell mateix en el millor exemple del país que volem: culte, lliure, desvetllat i, per què no?, feliç.
Llegiu-lo aquí:
Pregó de La Mercè 2010
