El dia de l'ós a Prats de Molló

Diumenge passat a Prats de Molló (Vallespir, Catalunya Nord), va ser festa grossa. Per aquestes dates cada any se celebra, des de la nit dels temps, el dia de l'ós. Un ós que, després de la letàrgia hivernal, surt del seu cau i és empaitat per un grup de caçadors armats que el fan baixar fins al poble. La bèstia, amb tot el cos embadurnat amb oli i sutge, abraça vilatans i forasters esporuguits, especialment si són femelles.
Després dels caçadors, apareixen els barbers que afaiten el plantígrad i, finalment, tots plegats ballen el ball de l'ós al mig de la plaça. La festa té moments de gran plasticitat i simbolisme. La bella i la bèstia en versió catalana.
El ritual es fa també a Sant Llorenç de Cerdans i a altres llocs del Pirineu.

En la mort de Josep Palau i Fabre

CANT ESPIRITUAL

No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t'imploro com si existissis.

Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu -i crec que crec en tu quan no crec en ningú.

Però després em desperto, o penso que em desperto, i m'avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú.

Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit? ¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà tot un son i, despert i adormit, somni la vida? ¿Despertaré algun dia d'aquest doble son i viuré, lluny d'aquí, la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?

No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu. Quina forma d'amor més estranya i més dura! Quin mal em fa no poder dir-te: crec.

No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d'aquest engany d'una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te: Ets.

Josep Palau i Fabre

París, 14 de maig del 1950

Poema dels oprimits. Ken Zapi

"Raimon canta tots els colors del verd del País Basc. La cançó ressona, el verd persisteix, però cada dia hi ha una part més gran del país que resta silenciada. Els tanquen els mitjans de comunicació i els prohibeixen de presentar-se a les eleccions. No poden opinar públicament i no poden expressar-se políticament, que figura que són dos drets fonamentals. Després d’anys de reclamar que la veu de les urnes fes callar la veu de les armes, els tanquen les urnes. Hipòcrites. Però una majoria silenciada no serà mai silenciosa: no hi ha pare, ni mestre, ni jutge, ni policia, ni borbonalla heretada del franquisme que la faci callar. Avui, per a ajudar a trencar els silencis imposats, hi ha concentracions en record del tancament del diari Egunkaria a la majoria de municipis bascos, a les vuit del vespre. A Barcelona, una concentració solidària a la plaça de Sant Jaume, a la mateixa hora."
Llegiu l'article complet, clicant:
Egunkaria, cinc anys silenciat
Martí Estruch Axmacher, Vilaweb, 20 febrer 08

Per Kosovo lliure!

Aquesta tarda el Parlament kosovar ha proclamat la indepèndència de la que fins aquest matí era una província sèrbia i milers de persones han sortit al carrer per celebrar-ho. Destacarem que s'ha fet mesos després de guanyar-la amb un referèndum totalment democràtic.
Tot i que som a l'Europa del segle XXI, aquest migdia he sentit autèntica vergonya en veure al Telenotícies la vicepresidenta del govern espanyol i el cap de l'oposició negant-se a acceptar la clara voluntat d'aquell poble. Realment, des de la pèrdua de Portugal, passant per la Guerra de Successió, el Decreto de Nueva Planta, Filipines, Cuba i les dues dictadures del segle XX, Espanya té un greu problema amb la llibertat dels pobles, a dins i a fora. Demostra que té una gran manca de cultura democràtica.
La història, que mai acostuma a ser generosa, avui ha fet justícia contra la persecució dels albanokosovars des de la dictadura de Tito i la neteja ètnica rematada per Milòsevitx amb la guerra de 1999. Parlant d'història i de de justícia, ve com l'anell al dit una frase de Jordi Pujol, formulada en condicional i a l'inrevés, amb una extrema prudència: "No seria cap injustícia històrica que Catalunya recuperés la independència".
Que per molts anys Kosovo pugui viure en pau i llibertat. Ens trobarem algun dia a la Unió Europea!

Afegit de dimarts, 19 de febrer:

Podeu llegir, en català, la Declaració d'indepèndència de Kosovo, clicant aquí:
http://www.geocities.com/inforeflex/kosovo.html

Si voleu enviar un missatge de felicitació al president kosovar, cliqueu aquí:
http://www.e-criteri.cat/index.cfm?plana=participa.cfm?ID=19

Per llegir què ha dit l'expresident italià Francesco Cossiga dels independentistes catalans, bascos i gallecs, aquí:
http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2745774

Qui defensa el biligüisme?

El professor Josep Murgades va assegurar que la Llei de Normalització Lingüística no passava de ser una llei de despenalització del català. Encara avui, en molts àmbits, i la justícia el primer, el català es troba en estat "d'humiliació absoluta", per dir-ho amb les mateixes paraules de Quim Monzó, durant la fira del llibre de Frankfurt.
En vistes de la propera campanya electoral, en la qual la llengua tindrà de nou un paper protagonista, la Plataforma per la Llengua ha llançat aquestes propostes:

La Plataforma per la Llengua, amb la voluntat d’enriquir i fer aportacions al discurs del bilingüisme com a equiparació d’oportunitats i drets de les dues llengües, volem preguntar als partits que defensen el bilingüisme si han pensat a incloure en els seus programes electorals tota una sèrie d’actuacions bàsiques en matèria lingüística que caldria impulsar per tal d’equiparar català i castellà, com per exemple:
•fer el català obligatori en l’etiquetatge i instruccions de tots els productes;
•que els cossos de seguretat de l’Estat i la justícia atenguin i s’adrecin en català als ciutadans quan aquests així ho desitgin;
•que l’administració estatal atengui i s’adreci en català als ciutadans quan calgui;
•que les comunicacions, retolació de llocs públics i noms oficials de les empreses públiques i organismes oficials incloguin en igualtat de condicions el català, a qualsevol lloc de l’Estat;
•fer del català una llengua oficial de l’Estat i de la Unió Europea;
•fer del català una llengua de treball del Parlament i d'altres cambres de representació estatals;
•que el DNI, passaport, monedes, segells i qualsevol documentació oficial inclogui també el català;
•que el sistema educatiu espanyol garanteixi l’ensenyament del català per a tots els ciutadans de Catalunya residents en altres territoris de l’Estat;
•que el sistema educatiu espanyol faci obligatori l’idioma català a tot l’Estat, o bé que sigui optatiu aprendre català en el domini lingüístic castellà i al mateix temps que també sigui optatiu aprendre castellà en el domini lingüístic català;
•que les més de 170 normatives que obliguen a utilitzar el castellà a l’Estat també obliguin a utilitzar el català;
•que les delegacions internacionals de l’Instituto Cervantes ofereixin classes de català i el material didàctic necessari.
Amb aquestes actuacions i moltes d’altres, equipararíem a nivell de drets lingüístics el català amb el castellà, de la mateixa manera com ho fan la resta d’Estats multilingües d’Europa amb llengües oficialment reconegudes. Per coherència democràtica, demanem als partits polítics catalans que defensen el bilingüisme que incloguin tota aquesta sèrie d’actuacions en els seus programes electorals.

Una bella cançó sarda

Non potho reposare, segurament la serenata sarda més coneguda, va ser escrita per Salvatore Sini el 1926, poeta i advocat de Sarule que va viure a la primera meitat del segle XX. El títol original era A Diosa i la música original és de Giuseppe Rachel i va ser pensada per a tenor i pianoforte. Entre els intèrprets d’aquesta bellíssima cançó d’amor hem de recordar Maria Carta, el Coro di Barbagia, Tazenda i el cantant Andrea Parodi, malauradament desaparegut el 2006.

Temporal de neu a la Xina

Mentre els pantans catalans estan molt per sota del nivell que seria desitjable, el centre i sud de la Xina han estat notícia per les fortes nevades. Tot un gegant paralitzat per la gran emblanquinada.
Segons els entesos, el fenomen conegut com "la Niña" és el causant d'aquests forts contrastos entre aquí i allà. La natura ens demostra una vegada més que tot el planeta està íntimament connectat i relacionat.
Les fotografies mostren el desconcert que les nevades han provocat a ciutats, vies de comunicació, línies elèctriques i, molt especialment, en les cares dels homes, les dones i els nens xinesos. El país tornarà a ser centre d'atenció a l'estiu, amb motiu dels Jocs Olímpics de Pequín 2008, equivalent a l'any 4705 del calendari xinès. Cada 7 de febrer comença el seu any nou i demà precisament s'enceta l'any de la rata, seguidor de l'any del porc fer, dins d'un cicle de 12 animals.

| View | Upload your own

800 anys del naixement de Jaume I

El dia 2 de febrer de 1208 Jaume I va néixer a Montpeller. Jacint Verdaguer se'l va imaginar, en un bell poema, adormit al peu del Pi de les Tres Branques, somiant que seria rei de Catalunya, València i Mallorca. El monarca va morir el 1276 i reposa al monestir de Poblet.
El periodista Vicent Partal sintetitza molt bé la importància i el significat d'aquest rei en l'article publicat a Vilaweb (1 febrer 08):

Jaume I: el rei que ens uneix a tots

Tots els pobles del món veneren el seu origen, i se'n serveixen per legitimar allò que són avui. 'Els nostres ancestres els gals...' recitaven, o qui sap si reciten encara, els improbables xiquets francesos de la Polinèsia mentre Bravehearth continua fent somniar els escocesos, o els Pares Fundadors són invocats en el debat electoral americà fins i tot pel primer descendent d'africans que aspira a arribar a la Casa Blanca. Ho hauríem de saber també nosaltres que demà tenim una cita amb la història, amb els vuit-cents anys rodons del rei que va assentar les bases de la nació que som avui, el Rei En Jaume.

Especialment per als valencians i els mallorquins el Rei En Jaume ho és tot. El rei fundador, 'el Barceloní' com el designaven els andalusins, ens va dur literalment ací on som. Fuster va afirmar que dir-nos valencians era la nostra manera de ser catalans. Però Nadal Batle ho va explicar d'una manera amb què encara estic més d'acord: és perquè fórem catalans que som valencians. El nostre origen és el nostre sentit. És perquè fórem que som. Fórem regnes independents per la seua voluntat, sense gens de submissió, igual els uns als altres, però també fórem i ens reconeguérem com un sol poble, especialment per la força de la llengua que ell parlava, en la qual va dictar el 'Llibre dels fets' i els Furs, la qual va portar pràcticament a cada poble que avui encara la parla. La nació que som avui, de Salses a Guardamar, no té cap arquitecte comparable a Jaume I; beu directament de la seua vida.

En el futur serem allò que voldrem ser. És el futur i no pas el passat que compta. I és pel futur, pel nostre futur, que treballem cada dia de cada any. Però un dia tan especial com demà no pot passar de llarg sense més ni més. Ni que siga perquè la batalla pel Rei En Jaume, pel 'bon rei' que la meua àvia Rita honorava fins i tot en la fosca nit de Franco, la vam guanyar, com bé explica Pau Viciano. No era una batalla òbvia, i va ser potser la principal victòria dels patricis de la Renaixença. Contra la desmemoriada València del Cid que maldaven a imposar-nos es va alçar la València de Jaume I. I amb ella l'estàtua del Parterre amb la mà del Conqueridor assenyalant Barcelona i les senyeres, qualssevol i totes, i els dracs alats als escuts, els rats-penats eixits de l'elm de qui baixà del cavall i besà la terra quan va veure voleiar sobre les portes de València les quatre barres. Avui el seu record és un cordó umbilical que ens relliga, com la mata de jonc que explicava Ramon Muntaner, perquè ni els valencians més anticatalanistes no poden esquivar la seua figura central en la història comuna de tots. I perquè la seua presència és molt més que un record històric. És una promesa de futur. Ens obliga a interrogar-nos sobre la nostra unitat i a treballar la nostra diversitat. Ens uneix.

Per això tot d'institucions de tota mena, classe i condició, li retran homenatge demà. Començant pel govern valencià i pel de les Illes i acabant per la comunitat internauta, pel nou país.cat que també assenta els seus fonaments en aquell xiquet nascut a Montpeller que va tombar per sempre cap al sud la nació que som.