divendres, 1 de febrer de 2008

800 anys del naixement de Jaume I



El dia 2 de febrer de 1208 Jaume I va néixer a Montpeller. Jacint Verdaguer se'l va imaginar, en un bell poema, adormit al peu del Pi de les Tres Branques, somiant que seria rei de Catalunya, València i Mallorca. El monarca va morir el 1276 i reposa al monestir de Poblet.
El periodista Vicent Partal sintetitza molt bé la importància i el significat d'aquest rei en l'article publicat a Vilaweb (1 febrer 08):

Jaume I: el rei que ens uneix a tots

Tots els pobles del món veneren el seu origen, i se'n serveixen per legitimar allò que són avui. 'Els nostres ancestres els gals...' recitaven, o qui sap si reciten encara, els improbables xiquets francesos de la Polinèsia mentre Bravehearth continua fent somniar els escocesos, o els Pares Fundadors són invocats en el debat electoral americà fins i tot pel primer descendent d'africans que aspira a arribar a la Casa Blanca. Ho hauríem de saber també nosaltres que demà tenim una cita amb la història, amb els vuit-cents anys rodons del rei que va assentar les bases de la nació que som avui, el Rei En Jaume.

Especialment per als valencians i els mallorquins el Rei En Jaume ho és tot. El rei fundador, 'el Barceloní' com el designaven els andalusins, ens va dur literalment ací on som. Fuster va afirmar que dir-nos valencians era la nostra manera de ser catalans. Però Nadal Batle ho va explicar d'una manera amb què encara estic més d'acord: és perquè fórem catalans que som valencians. El nostre origen és el nostre sentit. És perquè fórem que som. Fórem regnes independents per la seua voluntat, sense gens de submissió, igual els uns als altres, però també fórem i ens reconeguérem com un sol poble, especialment per la força de la llengua que ell parlava, en la qual va dictar el 'Llibre dels fets' i els Furs, la qual va portar pràcticament a cada poble que avui encara la parla. La nació que som avui, de Salses a Guardamar, no té cap arquitecte comparable a Jaume I; beu directament de la seua vida.

En el futur serem allò que voldrem ser. És el futur i no pas el passat que compta. I és pel futur, pel nostre futur, que treballem cada dia de cada any. Però un dia tan especial com demà no pot passar de llarg sense més ni més. Ni que siga perquè la batalla pel Rei En Jaume, pel 'bon rei' que la meua àvia Rita honorava fins i tot en la fosca nit de Franco, la vam guanyar, com bé explica Pau Viciano. No era una batalla òbvia, i va ser potser la principal victòria dels patricis de la Renaixença. Contra la desmemoriada València del Cid que maldaven a imposar-nos es va alçar la València de Jaume I. I amb ella l'estàtua del Parterre amb la mà del Conqueridor assenyalant Barcelona i les senyeres, qualssevol i totes, i els dracs alats als escuts, els rats-penats eixits de l'elm de qui baixà del cavall i besà la terra quan va veure voleiar sobre les portes de València les quatre barres. Avui el seu record és un cordó umbilical que ens relliga, com la mata de jonc que explicava Ramon Muntaner, perquè ni els valencians més anticatalanistes no poden esquivar la seua figura central en la història comuna de tots. I perquè la seua presència és molt més que un record històric. És una promesa de futur. Ens obliga a interrogar-nos sobre la nostra unitat i a treballar la nostra diversitat. Ens uneix.

Per això tot d'institucions de tota mena, classe i condició, li retran homenatge demà. Començant pel govern valencià i pel de les Illes i acabant per la comunitat internauta, pel nou país.cat que també assenta els seus fonaments en aquell xiquet nascut a Montpeller que va tombar per sempre cap al sud la nació que som.

1 comentari:

Jordi Enjuanes-Mas ha dit...

Molt bé pel teu escrit i també per la teva àvia Rita!

Jordi Enjuanes-Mas