dissabte, 22 d’octubre del 2011
dijous, 20 d’octubre del 2011
«Odi sobre tela», el poemari de Tomàs Arias, a la revista Benzina
«Odi sobre tela», el poemari de Tomàs Arias, vist per Ricard Miravete.
[revista Benzina]
Tomàs Arias (Guardiola de Berguedà, 1966) és poeta, narrador i músic. Va dinamitzar, durant el final del segle passat, la vida cultural al Berguedà a través del col·lectiu literari La Tecla, de la qual en fou fundador. Ha publicat el llibre de poemes Romanços (Cossetània, 2004) i ha participat en antologies com ara Vint anys de Cafè Central (2009). També és autor del recull d’articles Papers de diari (Edicions de l’Albí, 2011). Recentment ha col·laborat com a clarinetista en el primer disc d’Ivette Nadal, Guerres dolcíssimes.
Podem estrafer la rialla del poeta, o millor encara, estrafer el vers de la vida. Podem somriure amb ironia o desemmascarar la falsa relativitat de les coses amb una bona dosi de sarcasme. I tot ben amanit amb jocs de llum lingüístics i endevinalles que sabrem respondre si mirem ben endins dels nostres ulls. Tomàs Arias és un poeta experimentat i de llarga trajectòria, quant a veritats fetes públiques d’un cap a l’altre del nostre territori nacional i literari. Participa activament en recitals poètics des de fa molts anys. Aquí tenim la saviesa del poeta que es coneix la llengua i la seva vida. No hi ha pas falsa autobiografia literària ans expressió poètica del sentit dels dies. És un exemple ben clar de com la poesia es fa amb paraules, però –atenció!- amb les pròpies del poema que s’origina, qui sap des de quan, i que aconsegueix no enganyar-se a si mateix. Molts dels poemes han estat confegits des de fa molts anys i, tot i així, seguim constatant la bella unitat de to, d’intenció i de resultats lírics. El magnífic pròleg de l’Anna Aguilar-Amat ens endinsa pels terrenys lírics del llibre. La temàtica ens és explicada ja amb el títol: Odi sobre tela, que al·ludeix a l’objecte d’aquest sentiment – a la concepció que podem tenir sobre l’odi- i al fet que el poeta ens el mostra com una operació estètica, pictòrica. La poesia d’Arias relliga la motivació originària dels poemes –l’humor intel·ligent- amb la causa que provoca –el sarcasme, la ironia- i transita entre la vida i el lector i el seu talent, però, en surt il·lès. Aquest apunt és un vers estrafet del seu poema cricot i ens permet remarcar el triomf del poeta amb aquest llibre.
Hi ha una mena de neopopularisme ben entès, i una clara connexió amb referents del barroc: la picaresca, la sornegueria vital i l’estrofisme que vesteix la forma d’alguns poemes. Arias no amaga les cartes. Hi trobem referències explícites a poetes com ara Verdaguer, Salvat-Papasseit, Vinyoli, Palau i Fabre, però aquest fet en la major part dels poemes és només una aclucada d’ull i una mena de preparar l’escena del poema. El lector li ho agraeix i s’apunta a entrar en el poema amb aquesta disposició. La sàtira poètica ha estat ben poc treballada darrerament i Arias ha sabut donar un pas més enllà, quant a la construcció de poesia humorística, crítica i realista. Sobretot amb un mateix: el seu llarg poema autoretret ja és per si mateix un dels motius cabdals per gaudir del poemari sencer. Hi assaja una dicció poètica propera a un to de confessió i de conversa alhora, i ens deixa la prova del seu estil ben treballat: i llavors perboco l’odi, / que em surt de l’ànima, / i no m’aclareixo, i me la complico, / la vida (…) i me’n penedeixo, / de la precarietat del meu equilibri / humorístic, hipocèntric, segons jo, / ganes de donar pel cul, segons el meu germà… i segueix la llarga tirallonga de versos i de gaudi estètic.
Ricard Miravete
dimecres, 12 d’octubre del 2011
Xavier González-Costa guanya el IX premi Guillem d’Efak
Pel seu llenguatge, per la manera com està escrit i per ser un text amb moltes possibilitats a l’hora de ser duit a escena. Aquests són els principals motius pels quals el jurat del IX Premi Guillem d’Efak de textos de teatre infantil i juvenil ha atorgat el guardó a Xavier González-Costa, que, procedent de Berga, ha recollit el premi avui en la inauguració oficial de la X Fira de teatre infantil i juvenil de les Balears.
En el seu parlament, el guardonat s’ha mostrat “sobtat, agraït i emocionat” de rebre aquest premi i de formar part d’aquest agermanament entre “arts escèniques i llengua” que suposen la Fira de Vilafranca i el premi d’Efak. Jaume Amigó, president de la Fundació Xarxa, ha donat el premi al guanyador. El premi Guillem d’Efak està patrocinat per l’empresa Melchor Mascaró S.A., l’Institut d’Estudis Baleàrics, el Consell de Mallorca i la Fundació Teatre Principal.
En l’acte d’avui migdia s’han entregat dos premis més. La companyia de Sergi Marí (Menorca) ha guanyat el VI Premi BÒTIL (Balears Ofereix Teatre i Literatura) amb l’obra Lucrècia o Roma libre, basada en l’obra homònima de l’il•lustrat menorquí Joan Ramis i Ramis. Rodo Gener, un dels actors, ha recollit el premi en nom de la companyia, de mans de Joan Rotger, vicepresident de Cultura, Patrimoni i Esports del Consell de Mallorca. El segon premi ha estat per a la companyia Discussions Productives (Mallorca) amb l’obra Misteri al balneari, basada en Les cartes d’Hèrcules Poirot de Jaume Fuster.
Finalment, pel que fa al II Concurs PD’F (Producció del Premi Guillem d’Efak), se l’ha endut la companyia L’aviador, amb la producció de l’obra Límits de Marta Solé Bonay. Ha entregat el premi Jaume Amigó, president de Fundació Xarxa. Aquest premi està organitzat per Sa Xerxa i la Fundació Xarxa; i patrocinat per l’Institut Català d’Indústries Culturals i per la Fundació Teatre Principal.
De Tribuna Mallorca, 10 d'octubre 2011
dimarts, 11 d’octubre del 2011
S'estrena "Elegia del tròpic. La vida suspesa de Ramon Vinyes".
El doctor Jordi Lladó, estudiós de l'obra de l'escriptor berguedà Ramon Vinyes i sempre amatent a les darreres investigacions, m'ha fet arribar aquesta informació que, amb molt de gust, comparteixo.
Divendres vinent, 14 d'octubre, el Canal 33 estrenarà dins el seu programa "El Documental" a les 24 hores "Elegia del tròpic. La vida suspesa de Ramon Vinyes entre Catalunya i Colòmbia", dirigida per Floreal Peleato. El film és dedicat a aquest escriptor català nascut a Berga i que passà llargs períodes de la seva vida al Carib colombià. El documental es reemetrà dilluns 17 a les 11'30 hores i dijous, 20 a les 17'30 hores, sempre pel Canal 33.
El film, compta amb l'aportació de l'actor Joan MassotKleiner que ha aportat la calidesa i emotivitat a la veu de Ramon Vinyes. Més que una biografia a l'ús, el documental té una impactant força plàstica i directa, amb destacats motius pasiatgístics i amb testimonis i estudiosos de la vida i l'obra de l'autor, tant de Colòmbia com de Catalunya.
Cal recalcar que es tracta d'una part reduïda (una hora aproximadament) de la versió completa (1h, 20 m.), destinada en el futur al cinema. Vull passar-vos extractes de la "Nota d'intenció" del seu autor Floreal Peleato, que em fa transmetre el seu agraïment especial a tots els berguedans que han participat generosament en el seu documental, singularment als escolars i joves actors, a josep Montanyà, Jaume Huch, Xavier Pedrals i als grups escènics Agrupació Teatral La Farsa i Tràfec Teatre:
"Va ser a Colòmbia on vaig sentir esmentar per primera vegada el nom de Ramon Vinyes (1882-1952). El 'sabio catalán' al qual Gabriel García Márquez rendia homenatge a 'Cien años de soledad' havia exercit el seu magisteri intel·lectual a Barranquilla durant molts anys. Em vaig preguntar quin carisma tindria que captivés tant les seves alumnes, que diuen que els va ensenyar a pensar, els seus amics, a qui va transmetre un cert sentit de l’humor, o els joves escriptors, als quals va guiar per ser millors lectors i artistes.
Quan vaig conèixer en Jordi Lladó, autor d’una biografía de Vinyes i d’una una tesi dedicada al seu teatre, vaig trobar la manera de capbussar-me en els seus dietaris, en la seva correspondència, en algunes obres teatrals, en els seus contes i articles, mentre que l'Arxiu Comarcal del Berguedà i el seu director, Xavier Pedrals, m'obrien les portes al valuós fons documental de l'autor. De mica en mica vaig descobrir les ferides i contradiccions d'aquell home fidel a l’idioma català, fins i tot durant els vint-i-cinc anys viscuts a Colòmbia. No em vaig plantejar realitzar una semblança sinó més aviat un relat introspectiu que seguís el curs de les seves emocions i pensaments. D’aquí també que les imatges d’arxiu especialment catalanes i procedents de cinema amateur, no descriguin tant la vida de Vinyes com l’ambient en què va transcórrer la seva infància i adolescència. Les citades imatges d’arxiu han de ser, per damunt de tot, evocadores, i més quan a mesura que va envellint 'el hombre que había leído todos los libros”', en expressió de García Márquez, s’aprecia en els seus escrits un cert grau de malenconia, palès en el motiu dramàtic del viatge i del desarrelament.
També volia que la pel·lícula permetés besllumar esdeveniments que trastocaren el món en què va viure (Guerra civi, la Segona Guerra mundial, el Bogotazo colombià), perquè Vinyes va ser un apassionat testimoni del seu temps, cada vegada més corroït per l’horror del món en què va viure, sobretot per l’enfonsament de la democràcia.
Com més vaig anar coneixent l’escriptor, més esquiu era l’home els afectes del qual l’ancoraven en el segle XIX mentre que la seva vida intel·lectual es nodreix de les apostes estètiques i ètiques del segle XX. No per casualitat, la primera frase de la pel.lícula diu així: “Vaig arribar a Colòmbia el 1913 fugint de la literatura”.
Em va semblar que Catalunya havia de limitar-se principalment a Berga, d’on era oriünd, i els seus encontorns, i que els seus habitants havien de formar una espècie de cor. Per aquesta raó vaig imaginar poc abans de rodar que una nena en un col·legi, unes adolescents al camp i uns actors aficionats, berguedans tots ells, posessin en boca la llengua més poètica de Vinyes. No podia faltar-hi Barcelona però vaig voler evitar el recorregut turístic i vaig preferir cantonades buides poc reoneixibles i preses del port pròpies d’un capvespre, perquè fins als darrers dies no va deixar l’escriptor de sentir-se cridat per Colòmbia.
'Elegia del tròpic' proposa una travessa íntima per la vida d’un “tràgic esperançat redimit per la literatura”, com diu amb encert l’editor Jaume Huch, que va cercar sempre la seva Ítaca, bé vorejant les aigües del Llobregat o arran del Mar Caribe a Colòmbia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)