dijous, 20 d’octubre de 2011

«Odi sobre tela», el poemari de Tomàs Arias, a la revista Benzina


«Odi sobre tela», el poemari de Tomàs Arias, vist per Ricard Miravete.

[revista Benzina]

Tomàs Arias (Guardiola de Berguedà, 1966) és poeta, narrador i músic. Va dinamitzar, durant el final del segle passat, la vida cultural al Berguedà a través del col·lectiu literari La Tecla, de la qual en fou fundador. Ha publicat el llibre de poemes Romanços (Cossetània, 2004) i ha participat en antologies com ara Vint anys de Cafè Central (2009). També és autor del recull d’articles Papers de diari (Edicions de l’Albí, 2011). Recentment ha col·laborat com a clarinetista en el primer disc d’Ivette Nadal, Guerres dolcíssimes.

Podem estrafer la rialla del poeta, o millor encara, estrafer el vers de la vida. Podem somriure amb ironia o desemmascarar la falsa relativitat de les coses amb una bona dosi de sarcasme. I tot ben amanit amb jocs de llum lingüístics i endevinalles que sabrem respondre si mirem ben endins dels nostres ulls. Tomàs Arias és un poeta experimentat i de llarga trajectòria, quant a veritats fetes públiques d’un cap a l’altre del nostre territori nacional i literari. Participa activament en recitals poètics des de fa molts anys. Aquí tenim la saviesa del poeta que es coneix la llengua i la seva vida. No hi ha pas falsa autobiografia literària ans expressió poètica del sentit dels dies. És un exemple ben clar de com la poesia es fa amb paraules, però –atenció!- amb les pròpies del poema que s’origina, qui sap des de quan, i que aconsegueix no enganyar-se a si mateix. Molts dels poemes han estat confegits des de fa molts anys i, tot i així, seguim constatant la bella unitat de to, d’intenció i de resultats lírics. El magnífic pròleg de l’Anna Aguilar-Amat ens endinsa pels terrenys lírics del llibre. La temàtica ens és explicada ja amb el títol: Odi sobre tela, que al·ludeix a l’objecte d’aquest sentiment – a la concepció que podem tenir sobre l’odi- i al fet que el poeta ens el mostra com una operació estètica, pictòrica. La poesia d’Arias relliga la motivació originària dels poemes –l’humor intel·ligent- amb la causa que provoca –el sarcasme, la ironia- i transita entre la vida i el lector i el seu talent, però, en surt il·lès. Aquest apunt és un vers estrafet del seu poema cricot i ens permet remarcar el triomf del poeta amb aquest llibre.

Hi ha una mena de neopopularisme ben entès, i una clara connexió amb referents del barroc: la picaresca, la sornegueria vital i l’estrofisme que vesteix la forma d’alguns poemes. Arias no amaga les cartes. Hi trobem referències explícites a poetes com ara Verdaguer, Salvat-Papasseit, Vinyoli, Palau i Fabre, però aquest fet en la major part dels poemes és només una aclucada d’ull i una mena de preparar l’escena del poema. El lector li ho agraeix i s’apunta a entrar en el poema amb aquesta disposició. La sàtira poètica ha estat ben poc treballada darrerament i Arias ha sabut donar un pas més enllà, quant a la construcció de poesia humorística, crítica i realista. Sobretot amb un mateix: el seu llarg poema autoretret ja és per si mateix un dels motius cabdals per gaudir del poemari sencer. Hi assaja una dicció poètica propera a un to de confessió i de conversa alhora, i ens deixa la prova del seu estil ben treballat: i llavors perboco l’odi, / que em surt de l’ànima, / i no m’aclareixo, i me la complico, / la vida (…) i me’n penedeixo, / de la precarietat del meu equilibri / humorístic, hipocèntric, segons jo, / ganes de donar pel cul, segons el meu germà… i segueix la llarga tirallonga de versos i de gaudi estètic.

Ricard Miravete