El dia de Pasqua vam voler anar als Rasos. Feia unes hores que havia nevat. Tot pujant de Berga, feia goig de veure l'ermita de Sant Pere de Madrona i el Montseny blanc, imponent, al seu darrere. El pla de Campllong i els boscos del voltant ben enfarinats. Al Xalet hi havia una corrua de cotxes aparcats, gent que rondava pels voltants i nens jugant, gaudint de la neu. A dalt a la Creu també hi havia un munt de cotxes.
Tot i l'afluència, era tot tancat. La cafeteria de dalt i el Xalet de baix. Cap lloc obert per poder fer un trist cafè amb llet. El lloc més proper, a Espinalbet.
Des de la gran talaia, vam poder veure el Port del Comte, el Cadí, Sant Llorenç de Morunys i Solsona, en la llunyania, la teulada blanca de l'esglesiola dels Porxos, "al cel suspesa", Montserrat emergent i la Mola de Sant Llorenç del Munt, sota un cel blavíssim. Fins i tot la font de Calders, a pocs metres del Xalet, que a la tardor era eixuta, havia revingut.
Diumenge, tornant a trepitjar la neu, vaig recordar la primera vegada que vaig pujar als Rasos de Berga estant, amb els esquís a l'esquena, en companyia del Toni Màrquez, al cel sigui. I el gust del menjar i del beure després de l'esforç, a la cuina del Xalet, fosca i plena de gent a vessar. Em van venir al cap les baixades familiars amb els cosins de Santa Perpètua, les primeres lliçons d'esquí amb neu primavera, i un trineu rudimentari amb què baixaven, riallers, el pare i la mare, al cel siguin. Les fotos guardades, en blanc i negre, les primeres excursions d'estiu, de nen, abans de fer-hi la nova carretera. Aquells mesos inoblidables, quan féiem de guardes del Xalet amb la colla de la Fàbrica ( el Jordi, el Francesc, el Josep Maria, que feia la mili a Sevilla i va venir amb un permís, la Nati, la Montse i el Xavier, al cel sigui). Aquella Setmana Santa comunitària amb abundància de cabells llargs, amb visites de poetes, músics, hippies, friquis i la idea d'un embrionari grup de teatre berguedà que no va arribar mai a representar en públic. Aquella vegada que en ple mes d'abril vam quedar-hi incomunicats amb un metre de neu i el cotxe blau va aparèixer blanc, totalment colgat i camuflat. Aquelles precioses visions del massís de Montserrat presidint, blavós i majestàtic, la immensa mar de boira...
Aquesta Pasqua blanca m'he adonat que tot això ja pertany a un altre món. El món del meu passat, i també a l'univers de records d'un Berguedà que deixa caure en decadència i es deixa perdre els seus llocs més emblemàtics, com ara Queralt, els Rasos o el berenador de la font Negra...
Aquest any, allà als Rasos, qui gosarà celebrar el centenari de la primera esquiada que es va fer a Catalunya? Sort en tenim de la placa que ho recorda, solitària.
