Com que es tracta d'una demanda feta amb tot el sentit comú del món i amb tota la lògica democràtica, transcrivim sencer l'article de Bernat Gasull, de la Plataforma per la Llengua, que publica avui el diari digital Directe!cat
Com es que encara els madrilenys no tenen el passaport en català?
Tal volta la pregunta sembla precipitada. Potser abans ens hauríem de demanar com és que els catalans no tenim el passaport en català; però, és que, de fet, que un madrileny no tingui el passaport en català és tota una raresa en un país democràtic europeu.
Anem a pams. Un barceloní té la portada del passaport i les dades bàsiques en espanyol. Un cop dins, part de la informació és compartida amb d’altres llengües; les 23 oficials de la Unió Europea, la majoria molt menys parlades que el català en llurs països d’origen. Així un català té en el passaport el maltès, el finès, l’estonià, l’eslovè... però no pas el català, tot i parlar-se tant, el doble, el triple, deu vegades més... que aquestes llengües. Repeteixo, per si em llegís algú d’algun país normal: encara que sigui increïble, el passaport no és en català. A Finlàndia tot el passaport és en finès i suec, tot i que el suec el parlen una minoria. A Irlanda és en gaèlic i anglès. Al Canadà, en anglès i francès. A Suïssa el passaport és en 5 llengües; entre les quals les 4 llengües del país, comptant-hi naturalment el romanx, que el parlen encara no l’1% de la població (un 25% de la població espanyola viu en territoris on el català és oficial i un 17% té el català com a llengua habitual). A Bèlgica tot el passaport és en alemany, neerlandès i francès. Fins i tot Noruega té el passaport en les dues variants de l’idioma.
Per tant, lògicament, com a mínim el passaport espanyol hauria de ser, visquessin on visquessin, com a mínim en castellà, català, gallec i èuscar. Per tothom. I això com a mínim; perquè, com passa a Suïssa, Bèlgica o Noruega, el Regne Unit també reconeix les llengües pròpies menys parlades (posem-hi menys d’un 1 per cent de la població). El nou passaport britànic és també en gal·lès i gaèlic escocès, tant per algú que viu a Glasgow com a Londres. El gaèlic escocès és una llengua molt poc parlada a Gran Bretanya, a tot estirar (i segons les fonts) per uns pocs milers de parlants. Dins d’un estat de més de 65 milions d’habitants, posar el gaèlic escocès al passaport d’un londinenc seria, perquè ens entenguéssim en termes poblacionals, com posar l’occità al passaport d’un madrileny. Però és així; així ho fan. Potser aquesta doncs seria la pregunta: Com és que encara els madrilenys no tenen el passaport en occità? Occità o català, el fet és que l’Estat espanyol en qüestions de reconeixement de llengües no és que encara no hagi arribat al segle XXI, és que probablement encara no és ni tan sols al XX o fins i tot al XIX!
Bernat Gasull
Plataforma per la Llengua
www.plataforma-llengua.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada