dimarts, 25 de març de 2008

Què n'hem de fer dels Rasos de Peguera?


El dia de Pasqua vam voler anar als Rasos. Feia unes hores que havia nevat. Tot pujant de Berga, feia goig de veure l'ermita de Sant Pere de Madrona i el Montseny blanc, imponent, al seu darrere. El pla de Campllong i els boscos del voltant ben enfarinats. Al Xalet hi havia una corrua de cotxes aparcats, gent que rondava pels voltants i nens jugant, gaudint de la neu. A dalt a la Creu també hi havia un munt de cotxes.
Tot i l'afluència, era tot tancat. La cafeteria de dalt i el Xalet de baix. Cap lloc obert per poder fer un trist cafè amb llet. El lloc més proper, a Espinalbet.
Des de la gran talaia, vam poder veure el Port del Comte, el Cadí, Sant Llorenç de Morunys i Solsona, en la llunyania, la teulada blanca de l'esglesiola dels Porxos, "al cel suspesa", Montserrat emergent i la Mola de Sant Llorenç del Munt, sota un cel blavíssim. Fins i tot la font de Calders, a pocs metres del Xalet, que a la tardor era eixuta, havia revingut.
Diumenge, tornant a trepitjar la neu, vaig recordar la primera vegada que vaig pujar als Rasos de Berga estant, amb els esquís a l'esquena, en companyia del Toni Màrquez, al cel sigui. I el gust del menjar i del beure després de l'esforç, a la cuina del Xalet, fosca i plena de gent a vessar. Em van venir al cap les baixades familiars amb els cosins de Santa Perpètua, les primeres lliçons d'esquí amb neu primavera, i un trineu rudimentari amb què baixaven, riallers, el pare i la mare, al cel siguin. Les fotos guardades, en blanc i negre, les primeres excursions d'estiu, de nen, abans de fer-hi la nova carretera. Aquells mesos inoblidables, quan féiem de guardes del Xalet amb la colla de la Fàbrica ( el Jordi, el Francesc, el Josep Maria, que feia la mili a Sevilla i va venir amb un permís, la Nati, la Montse i el Xavier, al cel sigui). Aquella Setmana Santa comunitària amb abundància de cabells llargs, amb visites de poetes, músics, hippies, friquis i la idea d'un embrionari grup de teatre berguedà que no va arribar mai a representar en públic. Aquella vegada que en ple mes d'abril vam quedar-hi incomunicats amb un metre de neu i el cotxe blau va aparèixer blanc, totalment colgat i camuflat. Aquelles precioses visions del massís de Montserrat presidint, blavós i majestàtic, la immensa mar de boira...
Aquesta Pasqua blanca m'he adonat que tot això ja pertany a un altre món. El món del meu passat, i també a l'univers de records d'un Berguedà que deixa caure en decadència i es deixa perdre els seus llocs més emblemàtics, com ara Queralt, els Rasos o el berenador de la font Negra...
Aquest any, allà als Rasos, qui gosarà celebrar el centenari de la primera esquiada que es va fer a Catalunya? Sort en tenim de la placa que ho recorda, solitària.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Bon día Berganauta,

Tens tota la raó, es una llástima, car en el meu cas solía anar cada any "en peregrinatge" als Rasos, no tant potser per l´esquí sino per vinclar els meus fills amb la terra dels seus rebesavis. Els meus fills que remugaven per la precarietat de les pistes,varen entendre el valor del paissatge, i es que a cada época, l´estimul ha de canviar perque "res no canvii".