divendres, 25 de setembre de 2009

Jordi Cussà - La independència com a conclusió

L'article que avui us presentem és una interessant reflexió sobre els motius per defensar la independència política de Catalunya.
La conclusió té més valor perquè ve d'una ment intel·ligent i pel fet que, fa cosa de dos anys, Jordi Cussà defensava que l'encaix de Catalunya a Espanya encara era possible.
Jordi, benvingut al club!

La independència com a conclusió

Quan jo n’era petitet (un pedant de quinze o setze anys que es va estrenar com a adult a la Marxa de la Llibertat), era un simpatitzant del PSUC de López Raimundo i el Guti, genèticament convençut del fet nacional. Però creia fermament que era més important aconseguir un govern d’esquerres a Madrid que no un de dretes a Barcelona. Em pensava, càndid innocent, que un govern d’esquerres, per més espanyol que fos, assumiria la nostra cultura com a pròpia i, progressivament, satisfaria les nostres ambicions socials i polítiques per pura justícia històrica (durant uns anys, fins m’esforçava en anar a favor de les seleccions nacionals espanyoles).

La decadència purulenta dels darrers governs de Felipe González, amb la LOAPA, els GAL, i una corrupció incorruptible, em van desenganyar de les “esquerres” espanyoles i enfrontar a la qüestió des de l’altra banda. Només els polítics catalans (i no tots) poden tenir voluntat de defensar i enaltir la nostra cultura i la nostra nació. Llavors la fúria d’Aznar em va obrir els ulls de bat a bat: si no tots la majoria, ens continuen considerant els masovers de la masia, i en comptes d’agrair la solidaritat que sempre hem demostrat (ni que sigui imposada), continuen creient que tenen el dret d’exigir-la. Segons ells, una llei anomenada Constitució fabricada expressament per procurar l'esperit d'un cos estatal plurinacional, els garanteix drets inalienables de sobirania sobre la nostra sobirania. I poden negar-nos les seleccions esportives i agredir la nostra llengua i menystenir-nos culturalment. Així ho han fet durant trenta anys, governs espanyols d’esquerres i de dretes, sovint amb la col·laboració tàcita o explícita de governs d’esquerres o de dretes catalans.

Tot i així, perquè la independència em semblava utòpica, continuava dient-me que potser calia arribar a un compromís com el concert econòmic, i negociar amb tossuderia l’expressió col·lectiva dels nostres drets nacionals. Un altre error, em temo, perquè ells entenen que negociar és cedir, cedir territoris i privilegis obtinguts per dret de conquesta, i actuen com un pare sever que marca els límits a tots els membres de la família. És per tots aquests motius, que finalment he arribat al convenciment que no ens queda més remei que actuar com adolescents rebels i marxar de casa del dèspota, si cal pelats i amb un cop de porta. Enfront la seva intransigència, la nostra independència.

El que més em revolta, ho confesso, és que donin l’obediència per garantida i no vulguin comprendre que, si no podem caminar junts per voluntat pròpia, per collons no anirem enlloc ni junts ni per separat. I el que més m’ha retingut a reconèixer, davant del mirall, que he arribat a l’independentisme per lògica si no per convicció, ha estat el mateix fonamentalisme de signe contrari: em revolten tant o més aquells nacionalistes catalans que, si no combregues cada matí amb la seva ceba de quatre barres, et miren com si fossis un traïdor. O encara pitjor, un imbècil.

Jordi Cussà, setembre del 2009

Podeu accedir al Bloc de Jordi Cussà des d'aquí.