divendres, 13 de març del 2009
Recordant el Marc Sitges
L’arxiu dels nostres records no es fa pas d’una manera cronològica i no tots queden gravats amb la mateixa intensitat i claredat d’imatge. En el moment d’escriure aquestes ratlles m’apareixen de manera totalment desordenada una sèrie de moments viscuts amb el Marc i la Cecília, la seva dona, i també amb el Carles, el seu fill mort fa uns anys.
A sobre mateix d’on ara hi ha el Celler la Tosca, a la cantonada, entre el camí del Roser i el passeig de la Pau, hi havia el bar del Roser, conegut popularment com el cafè de Ca la Paulina. Aquell edifici, ca l’Antic, té un passat gloriós en la història berguedana de les guerres carlines. L’escenari natural del Marc era aquell i per allà hi van passar un
munt de personatges populars i alguns de molt famosos.
El Marc tenia un caràcter molt amable i un sentit de l’humor ben especial. Dominava l’art de la conversa. Per això era una delícia quan ell i la seva dona explicaven, sense
cap pressa i amb tota mena de detalls, la presència de l’Orson Welles al seu cafè, lloc de pas obligat entre l’hotel de Berga, el Mesón del Castillo i la vila de Cardona, on rodava amb la Jeanne Moreau de protagonista la pel·lícula Campanades a mitjanit. Segons ells, el gegantí cineasta de la barba, sortia cada dia amb el cos carregat de cafè i una bona dosi de whisky.
En un altre moment, la Cecília ens ensenyava la dedicatòria que Josep Pla li va fer en un llibre que va anar a buscar a l’habitatge, darrere del bar. Tots dos parlaven del Nèstor Luján i d’alguns altres amics del pintor berguedà Josep Maria de Martín que havien passat per allà. De vegades comentaven la defunció del dia amb un dels taxistes que
tenien la parada a l’altra banda del passeig.
El Marc parlava algunes vegades del Ramonet Xic, el llibertari berguedà exiliat. Deia que potser el tornaria a visitar en el seu refugi al Mas d’Azil, a l’Arieja, a l’altra banda
de la frontera... Era un amic comú.
En uns números de la revista Berga, editada per la Delegación Comarcal de Prensa y Propaganda de F.E.T. y las J.O.N.S., als anys cinquanta, hi vaig trobar ja fa temps
unes caricatures del Marc. Un dels personatges dibuixats era el músic Jaume Sala i Casals, un dels populars Saletes. El “tiet Jaume” de la meva mare era només una boina i unes ratlles que baixaven per acabar la forma de la cara. El resultat era tan simple i sorprenent que vaig repassar-lo vegades i vegades per tal d’imitar-lo. Als anys noranta el mateix autor va fer una nova sèrie de caricatures de berguedans, entre els quals tinc la sort de ser-hi.
Una altra de les passions del Marc va ser la música. Sabia infinitat de cançons populars de tota mena. Una vegada, en una visita al seu pis de les Estaselles, vam passar una llarga tarda anotant lletres i fent reviure amb els acords de la seva guitarra havaneres i cançons de taverna amb els amics Ramon Safont i la seva dona Ada. Recordo que ens van ensenyar una col·lecció de gravacions interessantíssimes.
Aquesta passió per la música l’havia transmès al seu fill Carles, ja guitarrista elèctric, amb el qual vam coincidir de manera puntual en el grup Els Nois del Roser, amb el baixista Manel Ortega i la pianista Montse Ferrer, entre d’altres, en un
concert memorable de grups berguedans a principis dels anys vuitanta, potser, del segle passat. Jo, ingenu, intentava d’obrir-me camí a la vida com a percussionista!
Un capítol de l’anecdotari de Ca la Paulina va ser la mort accidental de tots els peixos de la peixera, en una rutinària acció de neteja de l’aigua, per culpa dels consells d’un client de bona anomenada. Encara sembla que sento el Marc explicant
aquella maleïda història, la Cecília ficant-hi cullerada i el Jordi Puntas reblant el clau de manera irònica, traient-se les ulleres i plorant de tant riure...
Marc, avui he trobat de nou aquella caricatura del mes de maig de 1955, que jo resseguia de petit amb el llapis, i t’he vist, amb el cabell blanc i les ulleres fosques, feliç i amb el somriure als llavis. No t’ho havien dit mai que t’assemblaves molt a aquell amic del De Martín, el Gabriel Ferrater?
Quirze Grifell
Article publicat a Berguedà Actual (febrer 2009)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada