dimecres, 27 d’agost de 2008

La Plataforma per la Llengua opina



La política lingüística del Departament d'Educació

El Departament d’Educació ha practicat, durant aquest curs 2007-2008, la política de l’estira i arronsa. La implantació de la tercera hora de castellà, a primària, és la culminació d’un seguit de despropòsits com són els centres de benvinguda per a immigrants, la supressió del batxillerat nocturn o la retallada dels projectes d’innovació.

El tractament de llengües del Departament d’Educació sempre ha estat feble quan es tracta del català i ha hagut de ser el Govern qui ha dit, públicament, que la tercera hora de castellà no es farà, en lloc de fer-ho el Conseller Ernest Maragall. Aquest conseller, preocupat per aquell nen d’Olot que no entenia el castellà, no sembla tan preocupat pels milers i milers d’alumnes que no parlen català, malgrat que estan escolaritzats en català al Departament que ell dirigeix.

En aquest punt ens trobàvem, a principi d’aquest curs, quan es va demanar als centres de primària que redactessin el projecte lingüístic, seguint unes instruccions que, com sempre, deixaven a les mans del centre aspectes que el Departament no gosava legislar. El centre havia de decidir quantes hores feia de llengua catalana, castellana i de llengua estrangera, si feia o no matèries en castellà, quantes hores dedicava a treballar la llengua oral o si les activitats extraescolars havien de ser en català.

El Departament, després del recurs interposat per Convivència Cívica Catalana, demanant la introducció d’una tercera hora de castellà, va aturar tots els projectes lingüístics i va ajornar-ne el lliurament fins al proper curs. S’ha deixat impressionar per un recurs, presentat per una associació que pretén la desaparició del català, i ha malbaratat part de la feina feta des dels centres.

El Departament d’Educació, que coneix perfectament la situació del català, ni pren decisions en temes tan cabdals com l’ús de la llengua, ni dóna directrius concretes als centres perquè sàpiguen què han de fer. Deixa en mans dels centres decisions que s’haurien de prendre des de Departament, que és l’únic que té els recursos, l’autoritat i el deure de fer-ho.

El proper curs, altre cop, els centres hauran de decidir qüestions de política lingüística que haurien de decidir-se des del Departament, que és qui ha de legislar sobre coses tan importants, per al nostre país, com el futur de la llengua.

Carme Forcadell Lluís
Plataforma per la Llengua
www.plataforma-llengua.cat

dimarts, 26 d’agost de 2008

Adéu, Mònica López, adéu!


Quan la setmana vinent tot torni a la normalitat, la informació del temps a Els matins de TV3 ja no serà el mateix. Hi trobarem a faltar la Mònica López i Moyano, que se n'ha anat a TVE per fer de cap de la secció meteorològica.
L'escriptor lleidatà Vidal Vidal va dedicar, en el suplement Presència de principis d'agost, aquestes ratlles de comiat "a l'atractiva princesa de les isòbares nascuda a La Seu d'Urgell":
"La Mònica dels ulls com llacs pirinencs i somriures com mars en calma ens ha fet el salt per anar a prestar els seus serveis a una cadena de televisió d'àmbit estatal, en concret la Primera -l'enhorabona als espectadors espanyols-, seguint la petja marcada en els darrers anys per tants d'altres catalans que donen la cara a les pantalles, tant les petites com les grans.
Madrid com a gran xuclador. De recursos materials i també humans. Una decisió personal que no podem retreure a la bella urgel·litana, sinó tan sols lamentar, com a directament damnificats. L'admiració cap a la seva persona no arriba a l'extrem d'induir-nos a sintonitzar TVE per seguir fruint de la seva agradable presència.
Segur que no s'hi pot fer res, que no hi ha marxa enrere ni transacció possible?..."
El curs passat, la Susanna, companya de feina, ja m'ho deia: "Aquesta tia ho té tot, és intel·ligent, és guapa i es veu que també escala. Pot anar allà on vulgui".
Mònica, trobarem a faltar el teu somriure i aquelles caigudes d'ulls amb què ens obsequiaves cada matí, davant del mapa del temps dels Països Catalans.
Adéu, Mònica, adéu!

dilluns, 25 d’agost de 2008

dissabte, 23 d’agost de 2008

Per rucs, al Berguedà!


El Berguedà té paisatges espectaculars, pobles de postal, colònies industrials, museus, escriptors, pintors i poetes inspirats, personatges populars, bolets de tota mena, pèsols negres, patates emmascarades, blat de moro escairat, fonts, rieres i altres meravelles de la natura. Però, a més a més, té la sort de disposar d'un centre únic al món, especialitzat en la cria dels autèntics rucs catalans, els guarans.
Per saber-ho tot sobre la raça asina catalana consulteu el darrer número (97) de L'Erol, la revista cultural del Berguedà, i aquest interessant web:

http://www.fuives.com/

dissabte, 16 d’agost de 2008

El cantant Paco Muñoz s'acomiada





Paco Muñoz, una de les veus de referència i amb més consciència del País Valencià, comença aquest vespre a Bocairent una ronda de concerts de comiat, després de més de trenta anys de carrera. Vilaweb publica avui aquest article d'opinió, en el qual el músic reflexiona sobre la mort i parla dels seus projectes i darrers concerts.

La mort venia de vegades (Vicent Andrés Estellés)
Paco Muñoz

La mort va passar pel carrer major del Real de Montroi però no em va trobar a casa. I em va buscar i em va trobar a una residència de la tercera edat on jo havia anat a vore al meu germà major. Hi havia infermeres i un metge i és a Quart de Poblet, que l'ambulància i l'Hospital queden a prop i em vaig lliurar. Als meus vora setanta anys vaig conèixer què significa estar ingressat i vaig entendre, a la fi, aquella frase del Fuster: 'malalt és un home que ha anat al metge'.
Ara els metges diuen que estic molt bé, millor que mai amb una arítmia i una fibril·lació auricular. Que puc fer vida normal, però quan vull fer alguna cosa ve l'afegitó de... 'sí, però no te'n passes'.
He fet dues provetes per a xiquets a Albuixech i Palmera i ara m'agradaria fer una prova més seriosa a Bocairent el dia de Sant Roc, a la plaça de bous, en el recital que la meua mala salut de ferro em va obligar a suspendre. Si el cos aguanta, més endavant faré a octubre un concert a Benifaió i a desembre a Castelló de la Ribera. També per a xiquets a Montroi, el Genovés i Gestalgar, i plegaré veles.
Però com deia aquell vell maqui de Gestalgar: 'estamos rodeados pero no podréis escapar'. Seguiré treballant i gravant i recolzant tot aquell que em necessite. Seguiré com cantava Lluís Llach 'malalt d'amor pel meus país'. I això ningú no m'ho podrà negar.
Escric açò dimarts, 5 d'agost de 2008. Al Levante ve la notícia que a Bocairent m'han concedit la Medalla d'Or de la ciutat i m'alegra que ha sigut per unanimitat i pel que he fet per la nostra llengua.
Hi ha més coses però tampoc és necessari dir-ho tot ara. Acabe amb un fragment d'una de les meues últimes cançons: 'i veig tancar com suau adéu la porta dels records... La meua terra, aquesta terra, el meu País que sempre m'he estimat'.

Paco Muñoz

dilluns, 11 d’agost de 2008

Un any sense Xirinacs


Avui fa un any que Lluís Maria Xirinacs va decidir morir. El capellà lluitador per l'amnistia davant la presó Model, que va ser el primer parlamentari independentista elegit el 1977, havia estat també rector de Sant Jaume de Frontanyà. En homenatge, publiquem l'article que Xavier Montanyà li va dedicar el 25 de setembre de 2007.

Xirinacs, víctima de la democràcia

La mort de Xirinacs m’ha impressionat. I més en sabent que va decidir de posar punt final a la seva vida. La democràcia no mata, fa que algú decideixi de deixar-se morir. Posteriorment, l’espectacle denigrant que han fet els polítics i alguns mitjans m’ha resultat insuportable. La digna mort de Xirinacs, per contrast, ha servit per a això. S’ha posat en evidència la baixesa moral i ètica d’un sector important d’aquesta societat que s’omple la boca de la paraula democràcia. Les ienes s’han llançat sobre el seu cadàver sense cap mena de respecte a la persona, a l’ésser humà. Els uns, aquells qui tant van fer per marginar-lo de l’escena política, per no fer-ne ni cas en vida, l’han qualificat de 'profeta' o 'apòstol'. A mi, em sona a burla. Els altres, els de missa, els qui reivindiquen la memòria dels capellans assassinats a la guerra del 1936-39, i obliden interessadament que l’església catòlica va beneir tots els afusellaments i execucions de la dictadura en temps de pau, l’han titllat de 'capellà suïcida' o l’han comparat amb la bèstia criminal de Millán Astray. Per què tant d’odi? Xirinacs era religiós, pacifista i no violent. Com es poden dir aquests barbaritats? Com pot ser que es publiquin?

La trajectòria vital i intel·lectual de Xirinacs, des dels temps de la seva lluita per l’amnistia fins a la seva mort, podria identificar-se amb l’estat d’ànim, el desengany, de sectors importants de ciutadans d’aquest país que no estem d’acord amb el panorama polític que van dissenyar els capitostos de la transició, traint moltes de les aspiracions del poble. Ha estat un procés que ha acabat buidant de sentit la política, convertint-la en un penós espectacle en mans d’executius de 'marketing', que s’orienten a cops d’estadística i enquesta, prostituint el significat de les paraules quan els convé per tal de recuperar el poder o mantenir-s’hi. Xirinacs va ser el senador independent més votat a les eleccions del 1977. Una dada que els polítics haurien de tenir present, en vist de la baixa participació de les eleccions actuals, malgrat l’abús propagandístic que fan dels mitjans i els milions que gasten en publicitat. Em fan riure quan diuen: 'Hem de ser capaços d’il·lusionar la gent.' Han reduït l’edat mental del poble a la infantesa? Com volen aconseguir-ho? Repartint caramels? Cantant 'En Joan petit quan balla' al pati? Posant-hi una gegantina pastanaga transgènica a la punta del pal? Atenent a cop de talonari els capritxets d’alguns? El poble és molt més adult i savi que no es pensen. Xirinacs ho sabia. No repartia caramels. Actuava d'una manera sincera i generosa. Convençut d'allò que pensava i que feia. Atent a la voluntat popular. Sense mentides. Per això la gent se’l creia.

Queda el record i l’exemple d’un home intel·ligent, digne, fidel al seu poble i als seus ideals, lliurat i crític fins al final. Mantenir-se ferm en aquells principis bàsics de democràcia i llibertat, que tants compartíem, li va portar la marginació i, posteriorment, crec jo, l’amargor i el desencís. La seva anàlisi de la transició, període que va viure en primera línia, coincideix amb la dels més lúcids, com Gregorio Morán o Joan E. Garcés. Us deixo amb les seves paraules: "Els responsables de la transició s'han enfilat a dalt i han intentat de quedar-s'ho tot. Han buidat sistemàticament barris, comarques, entitats, cooperatives, sectors socials, professionals plens de vitalitat. Han practicat a dojo el pla Trilateral de despolititzar el poble, que així esdevé més 'governable'. Aquesta actuació es gravíssima, genocida. Una democràcia així és una falsa democràcia. Ja sé que és difícil, perquè sempre hi ha el grup polític barroer que ho arramba tot. Però lluitar contra aquest grup és justament lluitar en favor de la democràcia. Ara tenim una oligarquia o, parlant fi, una nova aristocràcia i prou".

Xavier Montanyà, Vilaweb, 25 de setembre de 2007

diumenge, 10 d’agost de 2008

Queralt i la Costa Brava

Entre la platja del Castell de Palamós i Cala Estreta

Ara fa cent anys l'escriptor i polític Ferran Agulló i Vidal va escriure per primera vegada el nom de Costa Brava en un article al diari La Veu de Catalunya.
Ferran Agulló és també autor de la lletra de l'Himne de la Coronació de la Mare de Déu de Queralt, estrenat el 3 de setembre del 1916. La música és del mestre Antoni Ribera i Maneja. L'himne, dividit en dues parts, Cor dels catalans i Cant del Berguedà, comença amb aquesta estrofa:

Verge dels cims, Regina de la serra,
Mare de Déu, Estel del Berguedà,
pregueu el cel pels homes de la terra,
vetlleu tot temps pel poble català.

Heus aquí un autor que va saber admirar i cantar la bellesa dels paisatges de la Catalunya marinera i alhora de la Catalunya muntanyenca. De la mateixa manera que la seva proposta de Costa Brava ha fet fortuna, esperem que algun dia l'hotel i el restaurant de Queralt siguin uns llocs dignes, acollidors i atractius per a tota mena de visitants.
Molt aviat, el 2016, hi haurà el centenari de la Coronació i de l'himne de Ferran Agulló. És hora posar-se a treballar!

Foto Dani Morell. Punxeu-la, la veureu més gran

dilluns, 4 d’agost de 2008

El català, llengua comuna

Campanya Si us plau, parla'm en català!

Qui digui que una llengua no és res més que una manera de compartir informació i que mentre ens comuniquem ja està bé, s'equivoca. Una llengua és molt més que això i la nostra posició davant d'ella determina la naturalesa de les nostres relacions, el nostre posicionament en el món, de la mateixa manera que triar una paraula i no una altra diu més de nosaltres que el missatge que fem arribar. La llengua no es pot desvincular mai dels vincles afectius que ens proporciona, del pont que ens ajuda a establir amb els altres. Per això només a través del coneixement i ús de la llengua d'un país es pot copsar la seva naturalesa real, es pot produir el reconeixement
mutu entre els que pretenen comunicar-se. Et parlo en aquesta llengua perquè et reconec com a proper i no t'excloc, jo et parlo en la teva llengua perquè vull formar part d'aquest tot.

Najat El Hachmi, escriptora.

El català, llengua comuna

Les entitats signatàries d aquest manifest, associacions de persones immigrades i organitzacions de suport a les poblacions immigrades, volem compartir amb el conjunt dels ciutadans les nostres reflexions al voltant de la llengua catalana i dels elements que faciliten el procés d'inclusió social de les persones nouvingudes. Creiem que són una sèrie de punts als quals la societat catalana no pot renunciar si pretenem construir una societat justa i cohesionada. Per tot això manifestem el següent:

1. L arribada de gent de tot el món ha fet que en aquesta terra es parlin avui dia més de 250 llengües. Aquí vivim també en xinès, en wòlof, en urdú, en quítxua, en anglès, en gallec, en amazic o en àrab. Oferim les nostres llengües i cultures d'origen per enriquir aquest país, i aquest oferiment creiem que la societat catalana l'ha d'aprofitar.

2. Les administracions i institucions públiques han d'apostar per un model educatiu inclusiu, que no segregui l'alumnat per motius d'origen, i que potenciï el reconeixement de la diversitat lingüística. El català ha de ser la llengua vehicular de l'ensenyament. Aquest fet és compatible amb què es promogui el respecte de les noves llengües que ara també són catalanes.

3. En aquest context de diversitat lingüística, el català és la llengua que ens uneix a tots i a totes. És l'idioma amb el qual volem construir la societat i que tothom pot compartir, per això volem que sigui la llengua comuna.

4. En aquest sentit, els poders públics encara poden fer molt més perquè tothom que vulgui aprendre el català ho pugui fer. L'ús de la llengua pròpia és un dret que recull la llei. Els poders públics, per tant, han d'establir les mesures necessàries per facilitar l'exercici d'aquest dret als qui ens establim en aquesta terra.

5. La defensa del català és la defensa de totes les nostres llengües. Volem transmetre la importància que té parlar la llengua del lloc on es viu. Nosaltres també volem que en els nostres països d'origen la llengua pròpia sigui compartida per tothom.

6. El català és una eina d'inclusió social. Quan utilitzem el català fem una aproximació real a la societat catalana i propiciem la relació entre els qui hem arribat ara i els qui van arribar abans. Fent servir la llengua aconseguim ser reconeguts com a propis del lloc i assolim, ni que sigui simbòlicament, la condició de ciutadans.

7. Adoptar la llengua pròpia és un pas necessari per gaudir d'una ciutadania en igualtat de condicions. L adopció del català ha d'anar acompanyat també de mesures que facilitin l'adquisició dels drets socials i polítics. Aquest país té el repte que ens incorporem a la societat catalana i, així, participem en la creació d'un espai comú. Per fer-ho possible és imprescindible que ho fem en condicions d'igualtat i, per això, és tan important que adquirim els mateixos instruments i drets que té
qualsevol ciutadà. Tots els drets estan lligats entre si. El dret a l'habitatge és inseparable del dret al treball, del dret lingüístic o del dret a votar. Tots van en aquesta mateixa direcció de promoure la inclusió social i l adquisició de la ciutadania catalana.

8. El català és sinònim de cohesió. La llengua és el millor vehicle per fer comunitat, més enllà de la comunitat cultural de cadascú. L'ús de la llengua és la millor manera i la més fàcil d'implicar-se en la societat civil catalana i de construir la millor societat per a tothom.

9. La llengua és una eina d'aproximació i no pas un instrument de confrontació. Des d'alguns sectors es vol utilitzar la llengua com a arma d enfrontament polític. Cap llengua mereix aquest tracte. Creiem en la capacitat que té per trencar els murs de la incomunicació i per desfer les fronteres que ens separen.

10.Volem viure en català! Fem del català la llengua d'acollida. No ens discrimineu pel fet d haver nascut en un altre lloc i permeteu-nos, parlant-nos en català, que participem en la construcció d'aquest país que entre tots i totes estem edificant.

Barcelona, 23 d'abril de 2008

PLATAFORMA PER LA LLENGUA

diumenge, 3 d’agost de 2008

Manifest contra el cinisme dels botxins, de Toni Cucarella


Els intel·lectuals espanyols del Manifesto i els jacobins francesos de l'Académie no poden suportar l'existència del català. Heus ací el motiu vertader de la seua compartida «desazón». Ens voldrien morts, lingüísticament parlant. Voldrien que el català fóra ja una llengua morta, anorreada «por justo derecho de conquista». I en veure que encara és viva arreu dels Països Catalans, neguitegen.

El Manifiesto i la declaració de l'Académie són diàfans exemples d'un nacionalisme xenòfob i excloent, inspirat en conceptes irracionals de superioritat lingüística i cultural. Són propers a ideologies intolerants basades en la superioritat racial com ara el nazisme i l'apartheid. Totes dues inciatives són exemple d'un nacionalisme exterminacionista que no dubta a subvertir i manipular els valors democràtics per tal de justificar els seus objectius. El que pretenen és mantenir una injusta i ominosa diferència entre llengües superiors i llengues inferiors, i justificar sense contrició democràtica el dret de les primeres a fer desaparèixer físicament les llengües per ells considerades inferiors. No és altra situació, doncs, que aquella de vencedors i vençuts, de la metròpoli i la colònia, i de la imposició –encara!– dels detestables drets de conquesta.

És miserable i mesquina la tergiversació de la realitat lingüística que fan dels Països Catalans. És per a nosaltres un dret democràtic irrenunciable conservar el nostre català com a llengua pròpia i única als Països Catalans, per a la qual cosa invoquem el mateix dret que tenen, posem per cas, un parisenc a viure íntegrament en francès a París o un sevillà o un madrileny a viure en espanyol en els seus respectius territoris, sense haver de patir interferències ni imposicions de llengües alienes imposades ací per interès polític.

Donar suport i justificar els esbiaixats arguments del Manifiesto i de l'Académie és posar-se al costat del dret a l'extermini, i per tant acceptar com a germans ideològics el nazisme i l'apatheid criminals. Els intel·lectuals i acadèmics que han elaborat i subscrit sengles declaracions contra el català són més aviat mentalitats torbades per rancis deliris de superioritat nacional i lingüística. Hàbils en la tergiversació de la realitat, i per això avantatjats deixebles de les doctrines manipuladores del nazi Goebbels, han donat proves irrefutables d'una profunda misèria intel·lectual.

I val a dir ja estem farts. Farts de tantes i tantes lleis que han fet i fan contra el català. Farts que hagen mensypreat tantes persones que foren empresonades, torturades i assassinades per defensar el dret a existir del català. Farts que encara avui dia adreçar-se a un policia en català puga ser considerat delicte. Farts d'intel·lectuals pseudodemocràtics al servei de la mentida.

Nosaltres, ciutadants i ciutadanes dels Països Catalans, defensem el nostre dret irrenunciable a viure en català sense haver de demanar permisos, sense haver de ser considerats, a casa nostra, ciutadans i ciutadanes de segona categoria, i menys encara haver de ser titllats d'antidemocràtics per voler-ho i defensar-ho.

No caldrà demanar ací, de cap manera, que els estats francès i espanyol reconegen la seua secular intenció exterminacionista. No ens cal. No ens calen declaracions hipòcrites de dos estats que s'han fonamentat i construït sobre la destrucció i l'extermini dels altres pobles, perquè som conscients que aquesta intenció anorreadora forma part intrínseca de les seues respectives concepcions nacionals. I alguns dels seus intel·lectuals més conspicus han tornat a recordar-nos-ho.

Pel dret a viure en català als Països Catalans i contra el cinisme dels botxins espanyols i francesos.

TONI CUCARELLA

Països Catalans, 29 de juny de 2008

dissabte, 2 d’agost de 2008

Manifest de Toni Cucarella a favor del català


Toni Cucarella (Xàtiva, 1959)

A la vista de la pobra resposta que ha obtingut entre la nostra classe política i intel·lectual el Manifiesto por la Lengua Común i la declaració de l'Académie française , he fet un manifest propi amb una argumentació prèvia. Si trobeu que val la pena, el passeu.
Toni Cucarella

Argumentació prèvia, ENS NEGUEM A SER EXTERMINATS "DEMOCRÀTICAMENT"

Han coincidit en el temps dues iniciatives que s'han expressat públicament contra l'existència del català: la declaració –recolzada unànimement per tots els seus membres– de l'/Académie française /contrària al reconeixement legal del català dins la Constitució francesa i el /Manifiesto por una Lengua Común/ impulsat per intel·lectuals nacionalistes espanyols, amb el suport de partits polítics i fins i tot d'una cadena de televisió.

Dues iniciatives que si les comparem amb atenció veurem que totes dues són, en essència i en substància, producte d'una idèntica mentalitat totalitària i exterminacionista. Ambdues atorguen als idiomes espanyol i francès caràcter cohesionador de les respectives nacionalitats, "forjador" en la declaració de l'/Académie/: «Depuis plus de cinq siècles, la langue française a forgé la France.» Més i tot, afirma que el reconeixement d'una mínima presència legal del català solsirà la identitat nacional francesa: «…les députés ont voté un texte dont les conséquences portent atteinte à l'identité nationale».

Acadèmics francesos i intel·lectuals espanyols comparteixen frisança comuna que prové de concepcions nacionals també similars. És el concepte superb i uniformador de la /"grandeur"/ per a la nació francesa i de l'/"imperio"/ per a la nació espanyola. Concepcions nacionals clarament tancades, excloents i obligatòries, de rància herència colonialista, atès que estan fonamentades en la imposició d'una part –la metròpoli dominant– sobre les altres –les colònies dominades–. Dit a la manera del Decret de Nova Planta, imposen el seu concepte nacional «por el justo derecho de conquista». Terminologia d'un referent històric que tot sovint nosaltres oblidem, però que ells, fidels als seus instints totalitaris, "conquistadors", ni obliden ni abandonen. Bé ho remarquen els intel·lectuals del Manifiesto que «no se trata de una desazón meramente cultural […] sino de una inquietud estrictamente política». Com ells mateixos reconeixen, no està en perill l'existència de l'espanyol, sinó la seua condició de llengua de rang políticament superior en els territoris que foren conquerits i reconquerits per la força de les armes.

En tots dos casos, fan servir el maniqueu argument que només a través de l'obligatorietat constitucional del francès i l'espanyol és possible la conviència democràtica, i que la imposició d'una llengua única en tots els àmbits de la vida social i política de les respectives nacions és garantia de drets democràtics. És una argumentació tan fal·laç com maliciosa, i tan mesquina que provoca repugnància, per ser tan vulgar la manipulació en què s'empara: «…en España hay diversas realidades culturales pero sólo una de ellas es universalmente oficial en nuestro Estado democrático. Y contar con una lengua política común es una enorme riqueza para la democracia» «…lengua principal de comunicación democrática en este país»… Goebbels se sentiria ben orgullós i desvanit de comptar com a deixebles aquests Azúa, Savater, Pombo i companyia, malentranyats manipuladors de la realitat amb ominoses finalitats polítiques.

Però encara provoca més repugnància el cinisme infame que traspuen totes dues declaracions. Sona a burlesca quan afirmen reconèixer que les anomenades "llengües regionals" són un patrimoni «merecedoras de protección institucional como patrimonio compartido» «Les langues régionales appartiennent à notre patrimoine culturel et social. Qui en doute?» Però tot seguit, amb mà de ferro, marquen els límits d'aquest reconeixement, per a sentenciar-les com a llengües de categoria inferior, útils solament per al folclore i la reclosa vida en família. Li neguen, doncs, el dret, diguem-ho així, de la igualdat de drets. El dret superior, que per a l'espanyol i el francès emanana de les respectives i sagrades constitucions, «droit des droits», és vulgar imposició del dret de conquesta. Els intel·lectuals del Manifiesto en diuen «asimetría entre las lenguas españolas oficiales». Invent lingüístic que vindria a ser com aqueixa coneguda burlesca que es fa servir per a justificar els privilegis injustos, i que diu que en democràcia tots són iguals, però alguns són més iguals que altres. L'asimetria que ells diuen és un eufemisme, és clar: cal entendre-hi superioritat lingüística, diferenciació política entre llengües de primera i llengües de segona, entre llengua superior de la metròpoli i llengua inferior de la colònia: «La lengua castellana es COMUN Y OFICIAL a todo el territorio nacional, siendo *la única* cuya comprensión puede serle supuesta a cualquier efecto a todos los ciudadanos españoles» «Las lenguas cooficiales autonómicas deben figurar en los planes de estudio de sus respectivas comunidades en diversos grados de oferta, pero *nunca como lengua vehicular exclusiva*.» «…las comunicaciones administrativas, la información a la ciudadanía, etc... en dichas comunidades (o en sus zonas calificadas de bilingües) es recomendable que sean bilingües pero en todo caso nunca podrán expresarse únicamente en la lengua autonómica» «LOS REPRESENTANTES POLITICOS, tanto de la administración central como de las autonómicas, utilizarán habitualmente en sus funciones institucionales de alcance estatal la lengua castellana lo mismo dentro de España que en el extranjero, salvo en determinadas ocasiones características». En cap país del món, ningú no vol ser ciutadà de segona categoria, ningú no vol parlar la llengua dels vençuts; és preferible fer servir la llengua que té els drets superiors, la llengua de la metròpoli, la llengua dels vencedors. No han inventat res de nou. És la vella història sempre.

Diuen els intel·lectuals espanyols del Manifiesto que «las lenguas no tienen el derecho de conseguir coactivamente hablantes ni a imponerse como prioritarias en educación, información, rotulación, instituciones, etc... en detrimento del castellano» Si s'apliquen aquesta llei seua hauran de desdir-se del seu Manifiesto, perquè del contrari cauen en una flagrant contradicció. No debabes han volgut oblidar, perquè no convé a la seua persistent mentida, que la presència de l'espanyol i del francès als Països Catalans en detriment del català propi i secular s'ha aconseguit a través de la continuada coacció, com ara aquella "instrucción secreta" als corregidors borbònics «...pero como a cada Nación parece que señaló la Naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la Nación com el de los Catalanes es tenaz, altivo y amante de las cosas de su País, y por esto parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado...» i tants altres exemples: «¡Soyez propes, parlez française!» «¡Hable usted en cristiano!» «Hable bien. Sea patriota, no sea bárbaro. Es de cumplido caballero, que usted hable nuestro idioma oficial, o sea el castellano. Es ser patriota. Viva España y la disciplina y nuestro idioma cervantino. ¡¡Arriba España!!» Caldrà recordar encara als eminents intel·lectuals espanyols de quin femer acostat en el temps provenen els arguments del seu Manifiesto, com ara aquests del cèlebre Luis de Galinsoga: «Todos los españoles debemos hacer estas tres cosas: pensar como Franco, sentir como Franco y hablar como Franco, que hablando, naturalmente, en el idioma nacional ha impuesto la Victoria». Són també hereus ideològics d'aquell altre personatge, republicà espanyol exiliat, Salvador de Madariaga, que va trobar positiva la victòria franquista si resolia el "problema catalán". I ja sabem com resolia els problemes el criminal règim franquista. Aquests intel·lectuals del Manifiesto, també aplaudiran una dictadura qualsevol si fa el que ells, tan delicadament democràtics, anhelen: exterminar-nos.

Toni Cucarella

Demà publicarem el MANIFEST CONTRA EL CINISME DELS BOTXINS

divendres, 1 d’agost de 2008

Totxos


Salta a la vista que vivim en una societat descaradament materialista en la qual els valors suprems són el pis, la caseta, el bloc, l’edifici, la promoció, la parcel·la i la urbanització. És gairebé impossible fer una passejada per qualsevol indret sense veure la senyera omnipresent i venerada, sa majestat la grua.
Al nostre país, es va començar urbanitzant totalment la costa, amb resultats espectaculars a Lloret, les Illes Balears i el País Valencià. La veritable meca, el paradís somiat, la “terra mítica” de constructors, especuladors i altres espècies protegides és, sens cap mena de dubte, Benidorm, el Manhattan valencià dels gratacels desafiants que, com diria Josep Pla, s’enfilen cel amunt “com un manat d’espàrrecs”.
A l’interior i molt a prop d’aquí, a la Cerdanya, la febre del totxo també hi ha aportat grans beneficis. En pocs anys, s’ha aconseguit que una comarca bàsicament agrícola hagi esdevingut una reserva de jardiners indígenes que tenen cura de les cases, gairebé sempre buides, que pixapins i camacos ocupen una mitjana de tres setmanes l’any.
Al Berguedà el carro comença a anar pel mateix pedregar. S’anuncien grans inversions a Cal Vidal, amb capital nord-americà. A Berga ciutat, hi ha a previstes, i a punt de començar, unes quantes promocions amb centenars de pisos que permetran que la capital de la comarca pugui arribar ben aviat a l’enlluernadora xifra dels 25.000 patumaires.
Però no us penseu pas que als pobles del costat de Berga es moquen amb mitja màniga. A sota mateix de la bella i solitària rectoria d’Espinalbet ja es poden comprar terrenys per fer xalets amb piscina. Ai, si la Teresa dels Torrents i el Ton de les Prèdiques aixequessin el cap!
A Avià, fins ara tranquil per definició, es tirarà endavant la construcció de dos centenars de pisos en cinc anys. Curiosament, el projecte es va aprovar dues hores abans de l’inici de la present campanya electoral municipal.
Precisament a Avià, ja fa uns quants anys que les urbanitzacions hi surten com bolets, sense ordre ni concert, sense una planificació prèvia, ordenada i sostenible. Planificació i sostenibilitat és el que tornen a demanar ara algunes pancartes, retirades per l’autoritat els dies previs a la polèmica aprovació. Això és el que fa anys que comenten, en la intimitat, alguns prohoms assenyats del poble.
Ben segur que després del fort impacte constructor, ni Avià, ni Berga, ni Espinalbet tornaran a ser el mateix. Però és de sentit comú que la construcció no pot ser l’únic motor del territori. Per altra banda, el gran polígon d’Olvan, que hauria de donar impuls a una major diversificació econòmica, segueix ajornat.
Vist el galdós panorama, sembla clar que la democràcia d’aquest país encara ha de madurar molt. Davant de projectes de gran impacte com els que ens afecten, els ciutadans hem d’exigir la celebració de referèndums, d’abast municipal, nacional o estatal, i del tot vinculants. Fixeu-vos si n’és de feble la nostra democràcia que la paraula que li fa més por és precisament el "referèndum".
I parlant de paraules de moda, el nou diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix el totxo de dues maneres: "maó de 5 o més centímetres de gruix" i a la vegada "d’excessiva bona fe"/"d’enteniment obtús". L’enteniment ens l’hem begut tots plegats. I per culpa de l’excessiva bona fe d’alguns, altres van omplint les carteres.

Publicat a Regió7/Berguedà Setmanal, el 19 de maig del 2007