Homenatge a Joan Trullàs

Ahir es va morir a Bagà Joan Trullàs i Vivó, nascut a Sallent, músic de vocació, autor del Ball de les Maces de la Patum de Lluïment. Era casat amb Pepita Sala i Zamora, filla del compositor Jaume Sala i Casals, germà de Ramon i Josep, popularment coneguts com els Saletes. Els últims anys de la seva vida els va viure modestament i sense rebre cap mena de reconeixement a la seva aportació a la festa berguedana. Encara que tard, seria hora de fer-li justícia.
La proposta de posar música a les Maces va sortir del cafè del Patronat de Berga, concretament a la "taula dels savis" que freqüentaven, entre d'altres, l'advocat Juli Cardona, en Jaume Sala, mossèn Armengou i el poeta Climent Peix. El 1963, l'alcalde Joan Noguera i Sala va apostar per introduir la música a la plaça.
Per la Patum de 2006 vaig voler parlar de Joan Trullàs en aquest article publicat a Regió7:

Una Patum sempre canviant
Per Quirze Grifell

Plaça de Sant Pere, Patum de Lluïment. Els dimonis, vestits de gala, són a punt de començar el salt de Maces. Tot just sonen els primers acords musicals, se senten uns quants xiulets de protesta.
Gairebé ningú no sap el motiu de la xiulada. Un visitant pregunta: “Per què xiulen?”.
Aquest fet es produeix ininterrompudament, tot i que cada vegada amb menys intensitat, des de 1963, any de l’estrena de la melodia original de Joan Trullàs i Vivó.
Josep Armengou i Feliu, autor del llibre La Patum de Berga, ens dóna la seva versió en les pàgines d’aquell volum. “Joan Trullàs va escriure una música airosa i juganera per al salt de les Maces, igualment sense suprimir el Tabal. La innovació va ésser protestada repetidament pel públic, sobretot els primers anys. Ningú no discutia la qualitat de la música, sinó simplement la innovació, que comportava, demés, el canvi en els salts i les evolucions dels diables, amb un resultat lamentable, i també la modificació del ritme del Tabal.”
Fa uns anys, en Joan Trullàs em va explicar que a partir del mateix moment de l’estrena de la nova melodia a la plaça es va engegar una campanya en contra. També em va confessar que un dels principals impulsors era precisament Josep Armengou i que aquest, posteriorment, havia anat personalment a casa seva per demanar-li perdó.
Aquesta anècdota entre els dos personatges, enamorats i defensors de la Patum, resumeix perfectament el debat, sempre obert, entre conservació i innovació, tradició i modernitat, passat i futur.
Una celebració com la Patum, segurament ja des que era només la processó de Corpus, ha anat incorporant i integrant elements, bestiari, personatges, salts, músiques diverses i gent de tota mena.
Des dels anys seixanta ençà, no hem fet més que anar observant canvis i més canvis. Començant per la supressió fulminant de totes les processons, la nova música de les Maces, el creixent nombre de Plens, l’arribada massiva de curiosos i passavolants.
Entre els canvis més recents, cal destacar els que afecten als continguts musicals: la nova sonorització de la plaça, les pantalles gegants instal·lades en diferents indrets de Berga, el gran nombre de músics implicats, la recuperació de les músiques oblidades, els Tirabols de la Patum de Lluïment, el Memorial Ricard Cuadra, el Concert de Patum, noves gravacions i nova discografia.
La festa ha tingut ampli ressò als mitjans de comunicació, a Internet, ha generat abundant bibliografia, ha estat declarada Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat.
Enguany la prodigiosa Patum infantil arriba als 50 anys de vida i seguirà desvetllant noves passions patumaires. A casa, pendents de la televisió, i a la plaça, aquest any, inevitablement, hi trobarem a faltar tots els patumaires absents. Els veurem per últim cop, com diu la popularíssima cançó, fent “el darrer salt de Patum”.